Vicent Partal, Diada 2021: La gent heu donat un colp de puny magnífic sobre la taula, 17.09.2021, n.113

Mots-x-r-113-imatge-1-WhatsApp-Image-2021-09-11-at-17.15.32-11151941

La Diada del 2021 serà marcada per la manera en què la gent ha tornat a donar un colp de puny sobre la taula. Centenars de milers de ciutadans anònims que no volen saber res de les baralles partidistes nefastes i que continuen exigint la independència que vam votar el 2017 han desbordat de nou els carrers de Barcelona. Sorprenent i superant de molt fins i tot les expectatives dels organitzadors.

Tal com ha passat amb uns altres moviments socials d’arreu del món, la pandèmia va frenar la mobilització popular tot just després de l’acte del Consell per la República de Perpinyà, el darrer dia de febrer del 2020. I aquest any i mig de pandèmia, que ha separat aquella manifestació d’aquesta de l’Onze de Setembre de 2021, ha tingut un impacte molt gran, i molt negatiu, sobre el procés d’independència.

Els partits, sense cap pressió del carrer, han acaparat tot l’espai de la política, reduint les reivindicacions populars als seus interessos. Aquest any i mig, ple de missatges de derrota i impotència, ha estat terrible. Però ara tant se val. Perquè la gent heu tornat a conduir el procés i l’heu tornat a encarrilar per la via que mai no hauria d’haver abandonat.

En la manifestació, en aquesta Diada del 2021, el que ha estat el fet més important ha estat l’ímpetu que ha donat a la gent. En moltes de les cares es veia, de nou, aquella sensació de poder, de poder popular, de força indestructible, que teníem abans del 2017 i que vam perdre després, en la lluita a favor dels presos. Hem tornat a ser els que érem i ho heu sentit, això. Carregats amb aquesta força que s’adquireix quan saps positivament que en som tants, molts, molts més que no diuen i volen ells.

Ara, alguns us provaran de fer ballar el cap amb les xifres o miraran d’explicar-vos que no sabeu per què us manifestàveu, però que us heu manifestat en realitat per açò o per allò –per allò que els convinga, és clar. No en feu cas. Tancat ja, segons que sembla, el parèntesi de la pandèmia, ací som de nou.

En aquest sentit, la manifestació ha mostrat algunes coses importants. La primera és la força i la dignitat de l’Assemblea Nacional Catalana. Amb aquesta manifestació, l’Assemblea ha respost i ha demostrat algunes coses.

En primer lloc, que la seua capacitat mobilitzadora continua essent única. Ningú, ni dins l’independentisme ni fora, pot treure al carrer la gent que treu l’Assemblea. Però és que, a més, no s’ha doblegat a fer una manifestació còmoda per al govern ni per als partits. L’Assemblea Nacional Catalana és un pilar fonamental del país, i ho ha tornat a demostrar.

Els partits polítics s’han fet fonedissos en la manifestació i això és ben significatiu i cridaner. El fet, impressionant, que alguns dels nostres polítics hagen participat envoltats no de la gent sinó de policies, per a la seua protecció, ho diu tot. Saben què han fet.

Ara vindran les mobilitzacions del Primer d’Octubre i, abans, unes setmanes políticament molt interessants que poden canviar de nou el rumb del país. Teníeu ganes de dir que ja està bé i ho heu fet. Doncs a continuar. Per la independència. Que aquest ha estat el missatge inequívoc de la Diada del 2021, la Diada de la gent.

Vicent Partal
11.09.2021
https://www.vilaweb.cat/noticies/diada-2021-la-gent-heu-fet-un-magnific-cop-de-puny-sobre-la-taula/
Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Mots-x-r113-imatge-2-WhatsApp-Image-2021-09-11-at-19.06.57-2-11170948

Vicent Partal, “No volíem pagar. I hauríem d’haver entès un parell de coses”, 03.09.2021, n.112

El final de les taquilles de pagament arriba, i avui voldria destacar això, gairebé deu anys després del moviment #novullpagar. El març i l’abril del 2012, tant al Principat com al País Valencià i les Illes, especialment en el cas de Mallorca, al túnel de Sóller, milers de persones, encapçalades pel gest individual de Josep Casadellà, es van negar a pagar quan travessaven els peatges, tot adduint la discriminació que implicava pagar les autopistes d’ací, que ja estaven ben amortitzades de feia una pila d’anys, quan, en canvi, les autopistes a Espanya eren totes de franc.

El Primer de Maig d’aquell any, la campanya va aconseguir de col·lapsar l’autopista paralitzant tots els peatges entre Figueres i Algemesí i fent que s’hagueren d’alçar les barreres en molts punts. D’aleshores ençà, Abertis va començar a presentar denúncies contra els conductors que es negaven a pagar l’abús, i els governs, molt especialment la Generalitat de Catalunya, que en aquell moment presidia Artur Mas, es van posar completament a favor de l’empresa, de La Caixa, amenaçant i multant els conductors.

Sincerament, no sé si deu anys després podem establir una relació directa entre aquest final dels peatges que celebrem avui i aquell moviment popular, però no tinc cap dubte que, si més no, la campanya va assentar en l’imaginari ciutadà la imatge de la injustícia, va contribuir molt al descrèdit de La Caixa i els seus satèl·lits extractius i va fer com més va més difícil pels diferents governs de sostenir els privilegis de les concessionàries.

I no solament això. Perquè políticament també vam aprendre, o hauríem d’haver après, moltes coses. Almenys dues que encara avui són significatives.

Va ser aquell gest i la seua amplificació, que ens va ensenyar moltes de les coses que després s’han aplicat durant el procés d’independència.  

Allò que vam viure el Primer d’Octubre va ser això mateix, però a una potència infinitament superior.  Aquella va ser, doncs, una gran lliçó positiva, un molt bon entrenament. Però en tenim també una de negativa: el moviment #novullpagar va demostrar que el poder autonòmic pot declarar que és independentista i alhora posar tota la força de la gestió administrativa, policíaca i política al servei de sufocar i ofegar les aspiracions personals i nacionals de la ciutadania. 

Aleshores ja hauríem d’haver après, i això és sobretot una autocrítica personal, que la Generalitat més aviat és un obstacle per a la independència. Però sobretot que el carrer ha de desconfiar sempre del govern, per més independentista que siga.

Vicent Partal
30.08.2021
https://www.vilaweb.cat/noticies/no-voliem-pagar-i-hauriem-dhaver-entes-un-parell-de-coses/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Josefina Guasch, La Meva Terra, 27.08.2021, n.111

La Meva Terra, La Meva Llengua, El Meu País

Jo sóc d’una terra que ha estat trepitjada,
jo sóc d’una terra que ha estat rebutjada.

I com una mare que el fill li han ferit,
tinc dret a enfadar-me i a pensar el que dic.

Si prop de ma terra, que es diu Catalunya,
algun corb la vetlla esperant-ne la fi,
que aixequi volada,
doncs la gent catalana
mai ens hem de rendir.

I, com que la terra, 
com més es trepitja
més forta esdevé,
les arrels d’aquesta terra
més forts ens faran ser.

I la llengua catalana,
que ens volen tornar a lligar,
quan les herbes seran grosses,
més forta i ferma serà.
Que d’una terra trepitjada
les herbes costen molt més d’arrencar !!!

Josefina Guasch Montserrat

Mots-x-r-111-Imatge-1-josefina-guasch

https://www.facebook.com/josefina.guaschmontserrat
https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=3362241694001666&id=100006476052323

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Joana Raspall, Podries, 20.08.2021, n.110

Joana Raspall

Joana Raspall i Juanola va néixer el juliol de 1913 a Barcelona i va morir el desembre de 2013 a Sant Feliu de Llobregat.

Activista, poeta, escriptora, lingüista, bibliotecària….

Va treballar de bibliotecària a Vilafranca del Penedès, on va contribuir a salvar molts exemplars de llibres catalans de la destrucció, ja en el temps de la Guerra civil va salvar un camió ple de llibres del fons de la Biblioteca de Vilafranca.

Durant la dictadura de Franco, en els anys en què ensenyar el català era prohibit, ella ho feia clandestinament fent classes al seu domicili particular. Va continuar escrivint i publicant on podia, animant tothom a estimar i utilitzar la llengua catalana, cosa que continuà fent anys més tard amb l’assessorament d’Òmnium Cultural

Com a escriptora fou una pionera a Catalunya de la poesia per a infants i joves.

PODRIES

Si haguessis nascut 
en una altra terra, 
podries ser blanc, 
podries ser negre… 

Un altre país 
fora casa teva, 
i diries “sí” 
en una altra llengua.

T’hauries criat 
d’una altra manera.  
Més bona, potser. 
Potser més dolenta.

Tindries més sort 
o potser més pega… 

Tindries amics 
i jocs d’altra mena; 
duries vestits 
de sac o de seda, 
sabates de pell 
o tosca espardenya, 
o aniries nu 
perdut per la selva. 

Podries llegir 
contes i poemes, 
o no tenir llibres 
ni saber de lletra. 

Podries menjar 
coses llamineres 
o només crostons 
secs de pa negre. 

Podries… podries… 

Per tot això pensa 
que importa tenir 
les mans ben obertes 
i ajudar qui ve 
fugint de la guerra, 
fugint del dolor 
i de la pobresa. 

Si tu fossis nat 
a la seva terra 
la tristesa d’ell 
podria ser teva.

Joana Raspall

https://ca.wikipedia.org/wiki/Joana_Raspall_i_Juanola
https://www.escriptors.cat/autors/raspallj
http://joanaraspall.blogspot.com/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Jordi Cuixart i Ignasi Blanch, Un Bosc Ple d’Amor, 06.08.2021, n.109

Mots-x-r-109-portada_un-bosc-ple-damor_jordi-cuixart_201908122234

Text: Jordi Cuixart / Il·lustracions: Ignasi Blanch

En un bosc frondós i ple de vida, un eriçó malcarat impedeix que una oreneta hi faci el seu niu. Davant la situació injusta, tots els habitants de l’indret intentaran pacíficament que l’eriçó canviï d’actitud. Ho aconseguiran?

Un conte de Jordi Cuixart sobre la solidaritat i el diàleg, bellament il·lustrat per Ignasi Blanch.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Jordi_Cuixart_i_Navarro
https://ca.wikipedia.org/wiki/Ignasi_Blanch_i_Gisbert

https://botiga.omnium.cat/categories/313-un-bosc-ple-d-amor.html

Josep Maria de Sagarra, La Campana de Sant Honorat, 30.07.2021, n.108

mots-x-r-108-imatge-1-josepm-sagarra

LA CAMPANA DE SANT HONORAT

( Poema de Josep Maria de Sagarra, on relata com els espanyols van fondre la Campana de Sant Honorat com a càstig per haver tocat a sometent ) 

Quan s’anava escolant nostra ciutat 
dins del setembre de la mala anyada, 
la campana de Sant Honorat, 
a dalt del campanar a cada estrebada 
movia el seu batall desesperat.

I quan la llengua de la nostra gent 
anava renegada d’odi i de gana, 
quan s’esberlava el pit d’algun valent, 
la llengua de metall de la campana 
repicava i cridava a sometent.

I quan el conseller de la ciutat 
alçava al cel l’espasa i la bandera, 
ja el llop amb la casaca de soldat 
i el lladre de la terra forastera 
ens ho deixava tot esmicolat, 
feia un so ronc com un grinyol de fera 
la campana de Sant Honorat.

I després, quan vingué la mala nit 
i s’ensorrà per sempre aquell delit, 
i era nostra florida ciutadana 
cementiri, misèria i cos podrit, 
pell que tremola i llavi que demana, 
amb un plorar de ràbia i de despit 
plorava la campana.

Quatre anys més tard, diuen que el rei prudent 
féu despenjar aquella campana altiva, 
perquè havia tocat a sometent 
amb la veu una mica massa viva.

La varen dur entre brases i carbons, 
somicant digué adéu a les germanes; 
i la van fondre sense més raons, 
i del metall en varen fer canons 
per ofegar la veu de les campanes.

I ara, Déu sap el temps que s’ha escolat 
des del setembre de la mala anyada, 
des del rei que escanyant la llibertat 
amb la mà va deixar-nos profanada 
la campana de Sant Honorat.

Però poc es pensava el rei valent, 
amb tanta voluntat i amb tanta fúria, 
que campana que toca a sometent 
el foc no li fa injúria.

Que si aixeca la força i el punyal 
i l’ungla de les bèsties s’encomana, 
a la campana no li fa cap mal, 
perquè el so de la campana és immortal, 
i encara sona la campana.

Encara sona; hi ha qui no la sent, 
qui té l’orella molt rasposa, 
qui l’aparta com un mal pensament, 
però encara repica a sometent 
nostra campana fosa.

Vosaltres, gent de bona voluntat, 
catalans de tota hora, 
¿no sentiu, caminant dins la ciutat, 
la campana de Sant Honorat? 
¿No la sentiu com plora?

Escolteu, escolteu quin so més fi 
—no és el cor que us enganya— 
tant si seguiu les mentes del camí 
com si palpeu el cor de la muntanya; 
tant si aneu amb la rella dins les mans, 
tant si el rem us fadiga i us aplana, 
si sou pobres, cridaires o bergants, 
fills de lluita, o de calma casolana, 
tant se val!, que si sou catalans 
hi ha alguna cosa que us farà germans, 
aquest so i aquest plor de la campana!

La varen despenjar de vora el cel, 
encara més amunt ara repica, 
ni grapa de botxí ni foc cruel 
de mal no poden fer-n’hi gens ni mica. 
Canons i lleis i forques, això rai! 
Se’ns menjaran segons la seva gana, 
però ningú pot ofegar-nos mai 
la Veu de la Campana.

Josep Maria de Sagarra

https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Maria_de_Sagarra_i_de_Castellarnau
https://www.escriptors.cat/autors/sagarrajm

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Gabriel Aresti, La Casa del Meu Pare, 16.07.2021, n.107

Mots-x-r-107-imatge-1

LA CASA DEL MEU PARE

Defensaré
la casa del meu pare.
Contra els llops,
contra la secada,
contra la usura,
contra la justícia,
defensaré
la casa
del meu pare.
Perdré
el bestiar,
els horts,
les pinedes;
perdré
els interessos,
les rendes,
els dividends,
però defensaré la casa del meu pare.
Em trauran les armes
i amb les mans defensaré
la casa del meu pare;
em tallaran les mans
i amb els braços defensaré
la casa del meu pare;
em deixaran
sense braços,
sense espatlles
i sense pits,
i amb l’ànima defensaré
la casa del meu pare.
Moriré
es perdrà la meva ànima,
es perdrà la meva descendència,
però la casa del meu pare
seguirà
dempeus.

Gabriel Aresti
Traducció: Toni Strubell

http://www.visat.cat/literatura-universal-catala/cat/fragments/225/160/0/41/basc/gabriel-aresti.html

LLIBERTAT I INDEPENDÈNCIA !!

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

 

Montserrat Abelló, No Som, 09.07.2021, n.106

Mots-x-r-106-imatge-Montserrat-Abello

NO SOM

No som
sinó l’absurd contra
les evidències més
clares.

El desconcert,
que ens sobta,
ens afebleix el
pensament.

I la por ens
tanca, en cercles
concèntrics dels quals
voldríem fugir.

Sortosament, però, els ulls
se’ns omplen de colors
eixits del més profund
de l’inconscient que

amb els seus diversos
matisos, en foragiten
tot dubte.
I ens il·luminen la vida.

Montserrat Abelló

https://ca.wikipedia.org/wiki/Montserrat_Abell%C3%B3_i_Soler 
https://www.escriptors.cat/autors/abellom/portic-montserrat-abello

Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014) és poeta i traductora.

A més de la seva obra poètica, com Vida diària (1963), Foc a les mans (1990), Dins l’esfera del temps (1998) o Memòria de tu i de mi (2006), cal destacar les traduccions de poetes anglosaxones, sobretot de Sylvia Plath. També tradueix a l’anglès textos de Salvador Espriu i Mercè Rodoreda, entre d’altres, que contribueixen decisivament a la difusió de la literatura catalana a l’estranger.

Compromesa amb els moviments feministes des de la dècada de 1970, s’encarrega d’antologar i traduir diversos reculls de poesia feta per dones, entre els quals destaca Cares a la finestra: vint dones poetes de parla anglesa del segle XX (1993). L’any 2002 reuneix la seva obra poètica en un únic volum, Al cor de les paraules, guardonat amb els premis Cavall Verd–Josep M. Llompart, Cadaqués a Quima Jaume i Lletra d’Or. L’any 2007 rep el premi Cavall Verd-Rafel Jaume de traducció poètica per les traduccions de Sylvia Plath, i el 2008 el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura.

Fou sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Obra – Poesia

  • 1963 Vida diària
  • 1981 Vida diària. Paraules no dites
  • 1986 El blat del temps
  • 1990 Foc a les mans
  • 1995 L’arrel de l’aigua
  • 1995 Són màscares que m’emprovo…
  • 1998 Dins l’esfera del temps
  • 2002 Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002
  • 2004 Asseguda escrivint
  • 2006 Memòria de tu i de mi
  • 2009 El fred íntim del silenci
  • 2014 Enllà del parlar concís

LLIBERTAT I INDEPENDÈNCIA !!

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)