Manuel de Pedrolo (1 d’abril de 1918 – 26 de juny de 1990) és un dels autors més llegits de la literatura catalana, però és molt més que el Mecanoscrit del segon origen: era un personatge incòmode, la seva actitud política molestava al poder. Va ser un dels autors més censurats pel franquisme i, segons com, és avui encara un gran desconegut.
Pedrolo sentia la literatura com un servei de país, volia normalitzar-la després de l’escapçada que havia patit per la guerra i la dictadura franquista, i, per això, va tocar tots els gèneres que trobava a faltar a Catalunya. A Manual de Pedrolo (Ara Llibres), Aina Torres destil·la la seva fecunda producció en sis temes: cultura, compromís social, llengua, ateisme, independentisme i l’alliberament de la dona.
- El malestar de la cultura. Sempre n’hi ha hagut i cal suposar que sempre n’hi haurà. Potser la cultura és precisament això: un malestar.
- Passa contínuament: hom parla d’una classe, d’una professió, d’una activitat que comprèn homes i dones, però en parla com si tan sols comptessin els homes encara que, a cops, pot molt ben ser que hi hagi més dones que homes. I hom fa això sense adonar-se’n, de «bona fe», sota el pes d’un masclisme potser no volgut, però que s’ha incrustat en nosaltres i que el llenguatge facilita.
- Un home, i un poble, només pot pensar en la seva llengua, i si per dissort un dia arriba a pensar en la del veí, ja no és ell, sinó un altre.
- En una societat banalitzada com la nostra, l’intel·lectual és incòmode. Però com que no se’l pot pas suprimir del tot i, d’altra banda, bé calen intel·lectuals que justifiquin aquesta banalització, hom afavoreix la «pujada» d’una sèrie de gent que en una societat inquieta, creadora, tindríem per allò que són: mediocritats. Molt xerraires, això sí. És ben sovint que una cosa acompanya l’altra.
- La cultura només és viva en la mesura que és conflictiva.
- Els mateixos perseguits paguen la persecució de què són objecte i, alhora, el dret, que ells sí que exerceixen lliurement, d’aquells persecutors a expressar-se com els sembla, sense que n’hagin de donar compte al poble.
- L’idioma és la columna vertebral de la cultura.
- Una de les grans diferències que hi ha entre les multinacionals de l’«Esperit» (esglésies) i les multinacionals de la «Matèria» (negocis) és que les primeres no compren; només venen.
- Amb el naixement de la cultura universal ens empobrim, la qual cosa no pot sorprendre si ens fixem que aquesta cultura, més que la síntesi d’unes cultures que superen fases anteriors, antagòniques, és sobretot la internacionalització d’una cultura particular que per algun motiu s’imposa a les altres i sense esborrar del tot allò que cadascuna d’elles hagi fet en el passat, les dirigeix. Sense adonar-nos-en gaire, ens fem conformistes.
- L’alliberament de l’home passa per l’alliberament dels pobles.
- Una dona ha de tenir, sense discussions, tots els drets de què gaudeix el baró. No es tracta d’entrar on abans no eren admeses, sinó de fer-ne sortir els qui hi són ara.
- Des de les institucions es «protegeix» la cultura catalana per tal de controlar-la com qui no hi toca. Tot allò que hom «facilita», potser amb alguna excepció que se’ls escapa, pertany al regionalisme; és d’una catalanitat perfectament amansida.
- Radicalment, la llibertat.
- L’exigència ètica que ens obliga a defensar, amb totes les conseqüències, una cultura cansada de viure entre parèntesis. Per què no ens hi arromanguem?
Manuel de Pedrolo
https://ca.wikipedia.org/wiki/Manuel_de_Pedrolo
https://www.catorze.cat/biblioteca/descobrir-pedrolo-88442/
https://www.fundaciopedrolo.cat/
LLIBERTAT I INDEPENDÈNCIA !!
Mots x República 