Ara sí toca

Alguna vegada ens hem preguntat si calia continuar sortint a defensar el nostres drets nacionals cada divendres.

Sembla que en aquests moments aquesta pregunta té una resposta inequívoca, justament avui, que des de tot arreu ens estan dient precisament que “ARA NO TOCA”.

Per exemple, l’ultra-espanyolista Illa. Tot i que el seu partit va jugar un paper determinant en el lawfare muntat per destruir a Jordi Pujol (pensant, molt equivocadament per cert, que destruint a Pujol destruien el sobiranisme!), ara, l’eximi representant del PSOE més anticatalà, un cop instal·lat a la cadira del Palau de la Generalitat, el primer que fa és rebre amb tots els honors a aquell mateix que ells havien aconseguit que esdevingués el personatge més empestat de Catalunya. Estrany, no?

Ara sembla que no n’hi havia per tant, que al cap i a la fi, en Pujol ho feia bastant bé i que cal reconèixer la seva tasca al capdavant de la Generalitat. Què passa aquí? Doncs segurament, darrere d’aquesta aparentment estranya operació de restauració oficial del personatge, el que hi ha és l’objectiu de ressuscitar un dels més famosos eslògans dels pujolisme: això ara no toca!

Amb aquesta audiència s’expressa un cert perdó, una restauració de la imatge i de la política del pujolisme, que era quan els catalans mostràvem aquesta cara amable, dialogant, seriosa, d’anar per feina i no embolicar-nos en estranys sicotèrams, un tarannà curiosament plenament coincident amb la política sanchista “de la pacificación y el reeencuentro”, amb el que es pretén deixar totalment fora de joc qualssevol plantejament reivindicatiu o conflictiu “fuera del marco constitucional de la justa reivindicación autonómica”. Cal deixar ben clar que ja ha passat el moment de perdre el temps amb reivindicacions que no porten enlloc, i que només han fet que perjudicar Catalunya i la seva imatge al món, tan laboriosament guanyada pel pujolisme ben entès, i que ara els socialistes han aconseguit recuperar d’una tacada amb l’èxit exultant de la Copa Amèrica. A veure si ara que comencem a anar de nou pel bon camí, ho espatllarem tot. Que no ho veieu, que ara no toca!

I si tant els d’esquerra, que a banda de matar-se entre ells, tots no paren de repetir que ara no toca, com els de junts, que estan només a dos dits d’assumir completament aquesta consigna, com de part dels comuns i dels socialistes, pels quals, evidentment, no toca mai (dels de la CUP encara estem esperant saber si toca o no toca, esperem que ens ho diguin ben aviat), tots ens renyen perquè no acabem d’entendre que ara no toca, doncs segurament cal arribar a la conclusió, que, com en temps que ens pensàvem ja superats, sortir a denunciar públicament la situació de sotmetiment colonial, d’ofegament nacional, esdevé un deure nacional.

Hi ha d’haver algú, un cop els nostre partits ho han abandonat, que continuï mantenint la defensa de la nació i dels nostres drets nacionals, polítics, culturals i lingüístics. I això és fa des de molts llocs, però per descomptat, des de la manifestació pública als carrers.

ARA SÍ TOCA, més que mai en els darrers anys. Ara és d’una imperiosa necessitat mostrar que no estem disposats a vendre’ns la nació per un plat de llenties de “reencuentro, pacificación y perdón” per haver tingut la gosadia d’haver afirmat els nostres drets.

Segurament no és el que esperàvem després d’haver assolit majories independentistes (ara sabem que pseudo-independentistes) al nostre Parlament, i pensàvem que deixaria de ser necessari sortir a defensar els nostres drets, perquè els nostres representants ja ho farien, tal com s’hi van comprometre.

Malauradament no ha anat així la cosa, i afortunadament no hem baixat mai la guàrdia, ens hem mantingut expectants i fidels, i així podem continuar dient ben fort: ara i sempre SÍ TOCA.

Consell Local de la República – Vilafranca del Penedès
25.10.2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

MANIFEST 1 D’OCTUBRE- SET ANYS DESPRÉS(2024)

L’1 d’Octubre del 2017, milers de catalans vàrem exercir un dels majors actes de sobirania i desobediència civil que s’han viscut a Europa en els últims anys. Vàrem expressar, de manera inequívocament clara i democràtica, la voluntat del nostre poble de decidir lliurement el seu futur. I ho vam fer amb valentia, esperança i determinació. Aquell 1 d’Octubre del 2017 va ser, i ho diem alt i clar, un gran èxit col·lectiu, un moment per a la història de Catalunya i, també, un punt d’inflexió que ens recorda tot allò que som capaços de fer quan anem units.

Avui, però, set anys després, veiem que l’objectiu segueix intacte. I ens correspon a nosaltres seguir treballant amb rigor i convenciment per tornar a generar una nova fase d’acumulació de forces per avançar. Sabem perfectament que la fortalesa del moviment independentista i sobiranista de Catalunya és la seva pluralitat i transversalitat. I tenim clar que, en aquesta societat catalana orgullosament diversa i plural, ens torna a tocar a nosaltres, a la societat civil d’aquest país, generar un clima constructiu i esperançador.

Set anys després de posar les urnes, l’1 d’Octubre és el millor recordatori que la transversalitat i la col·laboració en positiu entre partits, institucions i la societat civil han de seguir sent les nostres banderes. I per avançar cap a l’objectiu comú ens caldrà rescabalar les estratègies combinades. Això ens implica a tots: a la ciutadania, però també als partits independentistes, que sabem que estan tocats, però que cal urgentment que tornin a posar-se a treballar per a aquest objectiu comú. Catalunya segueix tenint un consens majoritari, i aquest passa indiscutiblement pel seu dret legítim com a nació a decidir el seu futur.

Però si volem avançar, també hem d’abandonar el derrotisme. És per això que avui no reivindiquem aquest enorme patrimoni col·lectiu que suposa l’1 d’Octubre des de la nostàlgia, sinó des de l’apel·lació a la força que tenim com a societat civil. Va ser gràcies al compromís i a les ganes de guanyar de milers de ciutadans anònims que, malgrat els cops de porra i les amenaces de la policia espanyola, es van protegir les escoles, es van defensar les urnes i es va fer prevaldre, per damunt de tot, la democràcia.

I per això, des d’Òmnium, ho tenim molt clar: hi ha país més enllà del govern! Ho vam demostrar l’1 d’Octubre i ara cal tornar-ho a dir. Perquè la societat civil organitzada és la força del nostre país. I això també vol dir que no ens podem aturar, que cal que seguim treballant i que cal que seguim pressionant.

L’independentisme necessita horitzons esperançadors i d’emancipació. I aquest és el millor aprenentatge-i també el millor homenatge- a l’1 d’Octubre.

Visca Catalunya lliure!

Òmnium Cultural
27.09.2024
www.omnium.cat
Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Un poble lliure

Aquests 11 de setembre ens hem manifestat sota un conjunt de consignes diferents: per un habitatge digne, per una sanitat de qualitat, per unes infraestructures decents, pel futur de la pagesia, per l’equilibri territorial.

És ben cert que la situació de la sanitat, de la pagesia, del transport public, de l’habitatge és desoladora, com, podríem afegir, el de l’educació, el de la llengua, el de l’atenció als nostres majors dependents, etc etc.

I és ben cert que la política colonial de l’estat espanyol vers Catalunya és la principal causa d’aquesta degradació. I és ben cert, que si els catalans ens poguéssim autogovernar, aquesta situació canviaria de forma radical.

I és ben cert que aquest és un bon argument per desitjar la nostra independència, però no és la raó que pot justificar per sí sola aquesta demanda d’autogovern.

Els catalans tenim dret a la nostra independència perquè aquest és un dret fonamental que tenim com a poble, com a nació.

I, podríem afegir, que aquest potser el més fonamental dels drets fonamentals de l’home, aquells drets que deriven, i alhora li confereixen, al ser humà la seva dignitat.

El primer i inalienable dret de tot ésser humà és gaudir de la seva llibertat, és a dir, que cap individu, cap ésser humà pot ser privat de la seva llibertat, sotmès a un poder aliè sense el seu consentiment. Aquesta és el fonament sobre el que descansa la dignitat humana i, per tant, la resta de drets fonamentals de l’home.

I allò que és connatural de l’individu també ho és del poble, de la nació. També el dret fonamental, primer i bàsic de tot poble, de tota nació, és la seva llibertat, la possibilitat d’autogovernar-se, el seu dret a no ser sotmès a cap poder aliè sense el seu consentiment.

I és per aquesta raó que els catalans, el poble català, la nació catalana, té el dret fonamental i inalienable d’exercir la seva llibertat i autogovernar-se, i és per això que tenim tot el dret del món a reclamar, a reivindicar allò que és el nostre dret més fonamental: la nostra independència.

És ben cert que si l’estat que ens ha colonitzat de fa segles no fos un estat tan imperialista, totalitari i repressor de les llibertats, no se’ns plantejaria amb la mateixa urgència la necessitat de reivindicar el nostre dret a autodeterminar-nos. Però encara que visquéssim (i tan de bo fos així!) dins l’estat més democràtic i respectuós dels drets humans del món, això no disminuiria ni un bri el nostre dret inalienable a autogovernar-nos i a rebutjar tot poder extern que no haguem reconegut o consentit.

Com que malauradament no és així, i vivim sota la bota d’un dels estats més totalitaris del nostre entorn cultural, la reivindicació d’aquest dret esdevé d’una absoluta necessitat si no volem que en unes dècades arribi la nostre extinció com a poble, com a nació.

No oblidem, doncs, quan sortim als carrers, que allò que reclamem és un dret fonamental, potser el més fonamental dels drets, i que no hi pot haver un argument més fort, de cara endins, però també de cara enfora, que la reivindicació del nostres drets fonamentals, els qui, com dèiem, garanteixen la nostra dignitat com a individus i com a poble.

La qüestió no són millores sectorials o particulars. Com ens recordava admirablement el poeta en temps foscos: “els homes no poden ser si no són lliures”, el poble, doncs, no pot ser si no és lliure.

Consell Local de la República – Vilafranca del Penedès
20.09.2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Poema que Miquel Martí i Pol va escriure dedicat a la Colla Vella dels Xiquets de Valls, però que podem fer extensible a totes les colles castelleres, precisament avui, Diada Castellera de Sant Fèlix 2024.

A la Colla Vella dels Xiquets de Valls

L’efímer convertit en monument,
que exalta el risc, la força i la destresa,
deu ser com el silenci convertit,
en una exaltació de la paraula.

Però el que de debò compta és assumir
que la caducitat de la bellesa
lluny de restar cap mèrit a l’esforç
el fa més compartible i perdurable.

S’enfilen torres i castells, sabent
que, en coronar-los, tota l’energia
que els ha empès cap amunt s’ha d’aplicar
a desmuntar la sòlida estructura
per bastir-ne de noves, convertint
aquest vaivé en una forma de vida.

Més generós que això, què hi pot haver?
Així s’ha escrit un bocí de la història
del nostre poble, i així se’n manté
viu l’esperit i viva l’esperança.

La pinya acull tothom i uneix en un
sol gest gestos diversos, perquè a l’hora
d’alçar el gran edifici de claror
es guanya més com més es renuncia.

De lluny estant m’aplico la lliçó:

la pàtria és un castell on ningú hi és
imprescindible i tots som necessaris,
tant de bo que entre tots la sapiguem
fer molt més alta i més forta cada dia.

Miquel Martí i Pol

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)