L’U DE MAIG

A Xavier i Maria Dolors

Poble: deixa anar el xàfec i amara la batalla,
estrelles de finestres acuiten la claror,
prou passes endarrera, amunt la revifalla!,
tornem al primer dia de revolució.
Estripa munts de seda i pren altes les atxes,
camina dret, camina, i bat amb noves ratxes
el plany de la foscúria; serenes les torratxes,
respira nova pluja i encén tot el carbó.

A l’ombra s’entrebada la porta d’un nou dia,
no fugis de la ruta, que el pas et darà pa;
la cendra que t’enfonsa pertany a una altra via,
l’hivern no ens ha de perdre si aquí ens donem la mà.
Esclati una tempesta damunt la lludrigada;
que trons i llamps rebatin el curs de la ventada,
contesta a qui et despinta, dóna per acabada
la nit militarista amb sol republicà.

Ajunta escopinades i veuràs com s’allunya,
la venjança de l’ombra et deixarà tot sol;
emprèn la caminada, t’envia Catalunya:
la llum et farà pactes i agafaràs el vol.
Oh sol vivent, tu, poble, aixeca la bandera,
amb gran estrall de brases fes d’estrella primera,
rebenta a fuetades la cabrota amb guerrera
que entenebreix les platges des d’aquell juliol!

Joan Brossa

https://www.fundaciojoanbrossa.cat/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Esmenant Joachim du Bellay
                        Als nostres presos i exiliats polítics

Feliç qui, com Ulisses, ha lluitat amb coratge
—o com el foll heroi que va robar el velló—,
i ja torna per viure, cansat de tant braó,
la resta de la vida dins el pairal estatge.
Ah, ¿quan veuré per fi el meu perdut paisatge
encès a la finestra, i en quina ocasió
tornaré en llibertat al meu antic racó,
que m’és tota una pàtria, molt més que un habitatge?
Més m’agrada el casot dels meus avantpassats
que les escalinates dels palaus enflorats,
més que el marbre i el pòrfir em plau la pedra seca,
més la meva riera que no el Mississipí,
més el Puigdelacreu que no cap Sinaí
i, més que la tempesta, la meva biblioteca.

Miquel Desclot

Premi Carles Riba de Poesia 2020

https://www.escriptors.cat/autors/desclotm/portic-miquel-desclot

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

POEMA DE SANT JORDI Cada nota un mot, cada mot un brot, cada brot un roser. Cada rosa un drac, cada drac un conte, cada conte un cant. Un cant de vida, un cant de llibertat. Que ben aviat es tanqui la darrera pàgina d’aquest llibre que ens pesa tant. Que les idees siguin lliures, que les roses siguin un clam. Visca les preses i els presos, visca els músics, visca la llibertat! Anna Tomàs Mayolas 23 d’abril de 2021

************

Una llar sense llibres és com un cos sense ànima.
CICERÓ

JO, EL LLIBRE

Mira, ja deu fer un any que soc a casa teva.  M’has col.locat en un moble que, segons el meu criteri, és lleig, molt lleig i,a més a més, trist.  Suposo que recordes que em vares comprar un diumenge al matí; anava junt amb el diari, només valia set euros.  El preu no era excessiu, i per això em vas comprar.  Vas arribara casa, em vas treure la cel.lofana que em cobria i em vas mirar.  Res més.  Ha passat el temps i em sento oblidat.  O, més ben dit, segurament tu ja no et recordes de mi.  Possiblement el meu títol a tu no et diu massa cosa, però estem d’acord, espero, que un llibre és un llibre.  Et dic això perquè, si tens un moment, m’obris, em miris i, si pot ser, comencis a llegir-me, t’ho agrairé molt sincerament.  Potser el que caldria fer primer, si et sembla bé, seria canviar-me de lloc.  Sé que aquí a casa -perquè, si m’ho permets, jo també em sento a casa- hi ha llocs on hi ha més claror, no fa tant de fred, i fins i tot s’hi està més acompanyat.  Després agafa’m.  No peso gaire ni soc molt extens.  T’adonaràs que sense pretensions, però amb dignitat, intento compartir amb tu una història.  No recordo en quin germà de fulls em van dir que hi havia escrit això: «Regalar un llibre, a més de ser un obsequi, és un delicat elogi».  Hi estic totalment d’acord.

Per què no m’has fet cas, ho desconec.  No voldria que t’ho prenguessis malament però, si més no, et demano que ho intentis.  Si em fas cas -i posats a demanar-, t’agrairia  molt que no em dobleguessis els fulls; pots posar-me un punt com a company iai recordatori, no m’agrada que em guixin ni m’acoloreixin.  De tota manera, això només és un prec, de cap manera voldria que t’ho agafessis com una ordre.  Et diré també com m’agrada que em tractin: em sento molt bé quan m’agafen -si pot ser, amb delicadesa- i en acabar em deixen damunt la taula o on sigui, però amb la mateixa delicadesa.

També vull fer-te avinent que no necessàriament el pròleg ha de ser bo; sovint ens el fa gent a qui caiem bé.  En el meu cas, crec que reflecteix el que realment explico.  Com molt bé ja saps, no tots els llibres som iguals, i no som iguals per diverses raons, ja sigui pel tipus de literatura -poesia, novel•la, contes, tècnica, etc.- o per l’estil en què estem escrits.  Però hi ha una qüestió molt important: que el llibre t’enganxi.  O, dit d’una altra manera, que aconsegueixi portar-te allà on l’autor ha volgut dur-te.  En relació als llibres de contes, hi ha una reflexió molt interessant: «Hi ha gent que diu que no li agrada llegir contes, però no he trobat mai ningú a qui no li agradi escoltar-los».  Crec que ho va dir un escriptor anglès.

També acostuma a succeir que si no llegeixes unes quantes pàgines, pot donar-se el cas que no em trobis interessant, però si continues, hi ha un moment que aquesta percepció, sortosament, canvia.  Bé, fins aquí, he intentat demanar-te la teva col•laboració.  Ara ho deixo a les teves mans.  De totes maneres, gràcies per haver-me dut a casa teva, i espero que també la meva.  Eh!  Que em sents?  Que m’escoltes? Perdona!  Eh!  Que soc aquí! …

Josep Font i Via

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Josep Maria Esquirol, filòsof

Aquesta setmana, aprofitant que es fa el Vilapensa i com homenatge a  aquest iniciativa, farem una lectura d’en Josep Mª Esquirol, un dels filòsofs participants en aquest festival.  Penedesenc, de Sant Joan de Mediona i que actualment amb tota la seva extensa obra, és un referent mundial en el camp de la filosofia.

Pensar és començar a canviar la manera de viure

Hem fet un petit recull de l’entrevista que li varen fer el passat 28 de març de 2021 al diari ARA.

Hem viscut un any molt estrany, de moltes angoixes. ¿Com les podem superar?

Hi ha coses a la vida  que no se superen amb facilitat. Viure és un goig , però viure també es una dificultat, i és, de vegades, un camí que et porta a haver d’afrontar coses.  De vegades no es tracta de superar, sinó es tracta d’afrontar-ho.  Afrontar una cosa vol dir no caure del tot, no quedar totalment abatut, sinó mantenir una certa resistència, mantenir forces i també esperança. 

És important que l’horitzó de les persones no es tanqui, que l’horitzó tan individual com col·lectiu no es tanqui mai del tot, perquè això vol dir que sempre que hi ha alguna cosa que et fa respirar i que et permet tirar endavant.

Al llibre La resistència íntima, d’alguna manera plantava cara a la societat de consum. ¿en aquests últims mesos han canviat menys les coses del que podrien haver canviat?

Sí, si la mesura és ideal sempre penses que això evidentment podria ser molt  millor.  És veritat que en el consum hi ha algunes coses que jo trobava molt excessives, i això ha disminuït moltíssim.  Jo visc a un poble de l’Alt Penedès, que es diu Sant Joan de Mediona, i pensava: Ostres, en els últims anys volen molts avions “, però molts, i pensava que això no podia ser bo de cap manera , perquè els excessos no son bons , i ara els vols s’han reduït moltíssim.  Bé, de la mateixa manera que s’han reduït el consum de certs tipus de viatge, que potser no era tan imprescindible, s’haurien pogut reduir també altres menes de consums que probablement també son excessius.  Tan de bo poguem trobar la mesura i tirar endavant amb un tipus de vida que sigui, com a mínim, una mica més austera en tot.

Escrivia vostè : El resistent sap que passi el que passi, la seva acció no es absurda ni estèril.  Resistir és encara útil? 

Crec que ho és sempre, però és veritat que hi ha situacions que son de sacsejada, son d’increment de la dificultat, que fan més oportuna una actitud com aquesta de resistir.  I això  que l’acció del resistent és sempre sensata té a veure amb una experiència que tenim cadascun de nosaltres quan veiem una cosa que fem que té sentit, no és absurda , malgrat, potser, que no sigui allò que canviï el món, però tot i això aquesta acció té sentit i això ja és molt.  O sigui, la gent no hem de pensar només en majúscula (que també), sinó també en la lletra menuda.

Algú podria dir que parlo de filosofia. 

No, jo el que dic és que viure vol dir orientar-se, saber cap on tirar

Josep Maria Esquirol. 

17 d’abril de 2021

https://diumenge.ara.cat/diumenge/pensar-comencar-canviar-manera-viure_128_3916076.html

https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Maria_Esquirol_Calaf

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Fragment de Les hores greus, Dietari de Canonges de MHP Quim Torra i Pla

Dimarts 14 d’abril (2020)

Aniversari de la mare. Tants anys com la República de Macià.

Durant aquestes setmanes, al despatx de Canonges, on molts vespres he escrit aquest dietari, m’ha acompanyat fidelment el retrat de Macià al carbonet fet per Ramón Casas, cap al 1906. És un Macià jove, el Macià que ha deixat enrere la seva feina de coronel enginyer de l’exèrcit espanyol per abraçar la solidaritat Catalana. Falten encara 25 anys perquè guanyi les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 i, 48 hores després, esmeni Lluís Companys precisant que la República que es proclamava era la catalana.

Fa uns anys vaig escriure per al diari El Punt Avui una crònica política de la República Catalana. La busco a internet. Transcric els paràgrafs finals:

“La llibertat de Catalunya ha d’ésser obra d’un profund capgirament que elimini els elements que li són hostils: monarquia, institucions i organismes conservadors i reaccionaris. I només serem lleials a l’esperit i la tàctica alliberadora actuant amb feréstega intransigència en defensa de les llibertats integrals de Catalunya…” proclamava el seu partit, Estat Català, el febrer de 1931, després de tants anys de lluita sorda i constant. Al cap només de menys d’un mes i mig proclamava la República Catalana, Tenia 72 anys.

Sempre un pla, sempre un objectiu, sempre un enemic. Aquesta és l’única manera per seguirlo i no perdre’ns en el camí. Política en majúscules. L’estratègia és l’alliberament de la pàtria, la tàctica consistirà a utilitzar tots els Mitjans a l’abast, l’enemic, Espanya, Quin altre catalanista ha tingut un full de ruta més clar?

Mentre els altres somniaven en l’encaix impossible amb Espanya, Macià aconseguia tocar la independència amb la punta dels dits i a posava a l’abast del poble català. Aquella “tensión vers le but” (tensió vers el blanc) amb què Carner-Ribalta el va definir. No va deixar mai d’“avançar cap al blanc, capa la independència” conscient que era l’única carta que el nostre país tenia per sortir del laberint, però no la vam saber jugar. No va deixar mai d’afirmar un cop i un altre que tenia fe en el poble de Catalunya, però el poble de Catalunya no va saber tenir fe en si mateix. En paraules de Rossell i Vilar: “En la naturalesa, con en la política, res es fa de franc, tot s’ha de guanyar. No vàrem poder guanyar-nos la República Catalana ien haguérem de conformar amb el govern de la Generalitat.” Macià, simplement va acatar el manament del poble. Per això la crònica de la República Catalana és la crònica bellíssima d’un fracàs. Del nostre fracàs.

Francesc Macià i Llusà / Quim Torra i Pla

https://ca.wikipedia.org/wiki/Proclamació_ de_la_República_Catalana
https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Macià_i_Llussà
https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Torra_i_Pla
https://simboleditors.cat/altres/les-hores-greus-dietari-de-canonges-237.html

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

KOSOVO

El dimecres passat, 31 de març 2021, la Federació de futbol del Territori que s’autoanomena Regne d’Espanya ens va recordar, per activa i per passiva, fent un ridícul espantós a nivell internacional, que hi ha un estat que, el 2008, va fer una cosa absolutament legal, segons el dret internacional, tal com ho corroborà el Tribunal Internacional de la Haia. I ja que ens ho recorden, hem pensat adient fer menció del que va passar:

La independència del Kosovo es va declarar el 17 de febrer de 2008, quan el parlament del Kosovo va aprovar la declaració unilateral d’independència respecte de Sèrbia. Els 109 diputats del parlament van votar a favor de la secessió, ja que els diputats pro-serbis es van absentar de la sessió. El procés rebé el suport dels Estats Units i d’una majoria dels estats membres de la Unió Europea, que no ha adoptat una posició comuna. Al Consell de Seguretat de l’ONU, Rússia i Xina es mostren contràries al fet que la secessionista província sèrbia esdevingui l’estat número 193.

El juliol del 2010 el Tribunal Internacional de la Haia va dictar sentència establint que la declaració unilateral d’independència no vulnerava cap llei internacional, així com tampoc la Resolució 1244 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. No va trobar cap impediment per admetre la declaració d’independència del país. Dels catorze membres del tribunal, deu n’han confirmat la independència.

La cort de l’Haia ha confirmat la proclamació indicant “la il·legalitat lligada a les declaracions d’independència no derivava del seu caràcter unilateral, sinó del fet que estaven lligades a l’ús il·legal de la força o s’havien comès altres violacions de la llei internacional’, resa la sentència.
En la resolució, l’alt tribunal de les Nacions Unides deixa clar que ‘no hi ha una prohibició contra la unilateralitat en si“.

Diversos estats han adoptat postures a favor i en contra de la declaració. Entre els que han reconegut Kosovo com a estat independent destaquen els Estats Units, Austràlia o el Japó, per esmentar-ne només alguns, mentre que a la Unió Europea hi ha divisió d’opinions: dels 28 estats membres, els únics que s’hi mostren contraris són Eslovàquia, Espanya, Grècia, Romania i Xipre. Fora de la UE, Rússia i Sèrbia, entre d’altres, s’han oposat per principi a la independència de Kosovo.
Han reconegut Kosovo 114 estats dels 193 que formen part de les Nacions Unides, així com Taiwan, l’Orde Sobirà i Militar de Malta, les Illes Cook i Niue.

Espanya va ser un dels primers països a posicionar-se en contra de la independència de Kosovo. El ministre d’afers exteriors Miguel Ángel Moratinos va anunciar que Espanya no reconeixeria la declaració del parlament kosovar per tractar-se d’un acte unilateral. Malgrat aquest fet, els governs autonòmics de Catalunya, Euskadi i Galícia s’hi varen pronunciar ràpidament a favor.

El dia 10 de setembre de 2012 el Grup Internacional de Supervisió de Kosovo (GIS) va donar oficialment per acabada la seva tasca al país. A la pràctica, el parlament de Pristina ho va celebrar com la consecució de la “plena sobirania“.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Independència_de_Kosovo

https://ca.wikipedia.org/wiki/Kosovo

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Vilafranca del Penedès 23-26 de març de 2021

Estimat amic, Mestre d’escola, mestre d’infants. Tu amb la Montse, mestres de vida!

El Grup de Mestres de l’Alt Penedès, els teus “jubis”, els Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya i els Músics per la Llibertat, tenim tanta història de tu que voldríem compartir, tantes històries per explicar…

Tantes ciències naturals, al teu costat… ens feies de brúixola en les caminades pel Penedès. Camins plens de flors petites, que omplies d’exquisida educació.

Tantes matemàtiques difícils, que feies que fossin senzilles, feies com aquella canalla, que en temps de l’escola de la república, aprenien geometria fent dibuixos a la sorra, davant del mar.

I tanta llengua, i tants contes llegits i explicats… Sempre a punt i disposat a fer créixer les teves “tribus”. Sempre ben avingut amb els altres mestres, amb els llibres i amb les paraules.

I on anéssim, si eres tu, no hi faltaven mai ni les arts ni la música.

Arts que amb les teves mans àgils feies jugar davant de totes les imaginacions i de tots els somnis. Construïes estrelles de paper, amb la papiroflèxia feies amb “retallons” de diaris antics, tot el que et proposaves. Escales de casa teva plenes d’animalons i ocellets que volaven per sobre de molts mons inventats.

I música, sempre música amb la coral del centre excursionista, i amb cada trosset de dia. Dissabte, a les vuit, puntual, als Músics per la Llibertat tocaves la flauta i orgullós dels teus últims avenços, al mig de l’Estaca, ens vas fer l’ullet. Cançó rebel, l’Estaca, justa, sorruda, elegant, carismàtica. Sàvia cançó,… com tu !

I sempre amb tanta ètica, una ètica de les més selectes. Voluntari per plaer en l’alfabetització d’adults, en el grup de reflexió “La plenitud de la vida”, en els concurs de micro-relats… Narrador de contes als instituts, a les escoles, a les xarxes, i com t’ho bé deies: – explicant, explicant… i ens deixaves a tots “amb un pam de nas”.

Eres i continuaràs sent el Joan. I aquí, no ens calia dir cap altra paraula ni cognoms que t’acompanyin… Si dèiem o pensàvem: -Ha vingut el Joan? Eres tu, només tu. Un Joan que sempre arribava, i no venia mai per no fer res, sinó sempre voluntariós, disposat a acompanyar, disposat a observar, a reflexionar, a organitzar… a ser-hi.

Semblava per la teva discreció característica, que arrencaves sempre en segona, i fins i tot que alguna vegada et costava de pujar, però quan tots arribàvem dalt del cim o de la muntanyeta, cansats i assedegats, allí hi eres , i sempre amb l’aigua a punt per a tothom…

En els reptes que et portava la teva vida, que van ser molts i variats, acceptaves sempre el diagnòstic, però gairebé mai el pronòstic, i treballaves de manera constant i respectuosa fins a inventar noves fites.

Ets i seràs als nostres cors. Has estat un mestre i un persona amb majúscules.

Per això i per tot el que no et diem Joan…

Continuaràs sent per totes les teves criatures estimades, una ment apassionada per l’educació. Una veu fràgil, amagada dins d’un home fort.

Ens has ensenyat amb passió, el no deixar mai d’aprendre.

I , sàpigues que continuaràs sent per a tots nosaltres un home afable, humil, discret, un mestre de vida, incansable.

Guardarem com un tresor el teu llegat, i farem córrer en secret, de com feies els panellets i el pa, sempre amb tots els ingredients més selectes, deixant que el llevat creixés lentament. Igual com feies créixer amb el teu mestratge, tant amb la canalla de casa com amb la de l’escola. Pacientment amb respecte i estima. I ens deies: – sobretot no et pots deixar cap detall. Cadascun dels ingredients han de ser amb la seva justa mesura, sinó res no serà igual.

Moltes persones petites, joves i grans, hem tingut la sort, l’honor i el goig d’aprendre de tu moltes lletres, tant escrites com parlades i ara com tu voldries, les marinarem, una per una, amb un bon vi dels de casa. D’aquells que ens agradaven.

Gràcies amic, et trobarem a faltar.

Ens quedaràs per sempre en el record, i amb tu, continuarem passejant per les vinyes i mirarem lluny i ens faràs sentir de nou tots els tons dels blaus i dels verds que acaricien la tarda.

I sense dir res, olorarem els perfums de la terra i veurem gravades als marges, lletres lliures que ens aniran deixant petjades i mirarem… com l’aigua torna a brollar per les fonts dels camins.

Grup de Mestres de l’Alt Penedès. Març 2021.

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Extractes de l’entrevista al diari digital Vilaweb.cat el dia 27 de febrer de 2021

Activista social, pacifista i economista, referent de més d’una generació

“Viure vol dir prendre partit.” defineix a la perfecció la meva trajectòria vital sempre que no hi afegeixis l’adjectiu “polític”. Prendre partit, però no prendre partit polític. A veure si m’explico: és clar que s’ha de prendre partit, i molt que se n’ha de prendre, però formar part d’un partit polític, tal com l’interpretem ara, per a mi és nefast. Em moriré i mai a la vida no hauré tingut carnet d’un sol partit polític. Ara, prendre partit per causes justes, tantes com vulguis.

És molt interessant la desobediència; ha estat un dels temes que m’han emmirallat a la meva vida. Si el món ha de progressar (i ha de progressar), serà gràcies a accions de desobediència civil. La desobediència civil és bàsica. Moralment estem obligats a desobeir sempre contra normes injustes.

Als joves els hem fastiguejat amb un sistema econòmic que és d’allò més injust que et puguis imaginar. Quan a un jove li dónes un nivell d’estudis notablement elevat, quan li obres unes expectatives de futur i després me’l massacres sense feina, i fins i tot tenint feina, amb un sou de misèria, sense cap expectativa de progrés, perquè les expectatives de progrés van a parar a uns altres, aleshores és lògic que la gent jove s’enfadi. És evident, és obvi, és natural.

El capitalisme sempre és un delicte. Per tant, si les empreses incompleixen les normes ambientals, què fan? Un delicte. Reconec que dins el món capitalista hi pot haver petites i mitjanes empreses amb bona fe, que pensin que ho fan bé, tot i que no ho fan bé, però el capitalisme és un delicte des del primer moment en què el sistema diu que la finalitat de l’empresa és guanyar diners. L’empresa no té dret de guanyar diners. Que quedi clar, una empresa no té mai dret de guanyar diners. Per tant, si en guanya vol dir que en pren d’algú altre. Té obligacions: donar feina a la gent, pagar-li un salari just (i el gerent també té dret de cobrar un salari just, només faltaria), produir béns i serveis que siguin útils per a cobrir les necessitats humanes, fer obra pública… Però no té dret de guanyar diners. Guanyar-ne vol dir que algú els perd. I si els guanya, té l’obligació de repartir-los i reinvertir-los.

La militarització, és una bestiesa d’una dimensió tan gran que no puc entendre que hi hagi gent que cregui en els exèrcits. És una de les estupideses més grans de la humanitat. Cap exèrcit no té justificació. Això ho diré fins al dia que em mori. I com pot ser que tots els partits polítics que aproven el pressupost de l’estat espanyol hi destinin una partida? És completament absurd. Exèrcits, cap ni un.

Pel que fa la banca, tan sols hi ha dues sortides: nacionalitzar la banca i la banca ètica. A Catalunya no hi una banca pública perquè no s’ha volgut. Ni aquí ni a Espanya. Fixa’t quina cosa tan paradoxal: fins i tot en un moment tan absurd i contradictori com la dictadura de Franco, hi havia banca pública a Espanya. I ara, amb un sistema neoliberal, ha deixat d’existir.

La Renda Bàsica Universal és una serp que apareix i desapareix. Crec que podria ser una bona solució i que a hores d’ara s’hauria d’aplicar a bastament. Renda bàsica, universal i incondicional.

Quan penso en Xirinacs, no puc deixar de pensar en un company seu, Paco “Panxo” Botey, un germà de Jaume Botey. Paco Botey potser era l’altre pilar d’això que jo he fet a la vida. La gent diu: Arcadi Oliveres, de Justícia i Pau. I, mira, la pau me la va introduir Xirinacs i la justícia, Botey.

En aquest país manca llibertat i la solució, quina és? Ficar a la presó el ministre de Justícia, ficar a la presó Llarena, tots els que han redactat la constitució, aquesta és la solució. Són personatges impresentables, delinqüents tots. I fer fora el primer, el més culpable de tots, que és un monarca que no es diu Juan Carlos I sinó Felipe VI, fins a l’últim càrrec polític.

Quin país vull? Un país sense exèrcit. Mai Catalunya no hauria de tenir exèrcit. Un país on les entrades i sortides de la gent siguin lliures, perquè la migració sigui completament oberta. Un país on no hi hagi banca privada (jo no vull una Catalunya delictiva). Un país on l’ecologia sigui salvaguardada. Un país on no hi hagi empreses que guanyin diners (les empreses han de ser cooperatives). Això seria per a mi el país. Una monarquia no s’entén, és una cosa prèvia a la Revolució Francesa. No es pot admetre mai, mai. República sempre!

La por és una gran enemiga de la llibertat.

Arcadi Oliveres
27.02.2021

https://www.vilaweb.cat/noticies/arcadi-oliveres-entrevista-activista-capitalisme/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Arcadi_Oliveres_i_Boadella

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

 

Tanmateix, jo m’alço
Maya Angelou

Em podeu menystenir en la història
amb mentides torçudes i amargues.
Tractar-me com si fos escòria.
Però tanmateix, com la pols, m’alço.
Que sigui descarada us molesta?
Quina foscor us assetja?
Perquè faig com si brollés petroli
del bell mig del menjador.

Com les llunes i com els sols,
amb la certesa del mar,
Tal com sura l’esperança,
Jo també m’alçaré.

Em volíeu veure enfonsada?
Cap cot i plorant?
Les espatlles caigudes com llàgrimes,
llançant crits desesperats?

La meva arrogància us ofèn?
Per què us costa tant de pair?
Perquè ric com si tingués mines d’or
al fons de tot del jardí.

Em podeu mirar amb ulls de ràbia,
amb paraules, disparar a matar.
Menystenir-me, si cal trepitjar-me,
Jo, tanmateix, com l’aire, m’alçaré.

Per què us provoca sorpresa
que sigui una dona sensual?
Que balli com si entre les cames
només hi tingués diamants.

Dels caus de vergonya del passat.
Jo m’alço.
D’un dolor per sempre arrelat.
Jo m’alço.
Soc un oceà negre, ferotge i profund.
Contra la marea hi seré, combatent.

Deixo enrere nits de pànic i terror.
Jo m’alço.
M’espera una albada de llum i claror.
Jo m’alço.
Porto l’herència del passat,
Soc el somni i l’esperança de l’esclava.
Jo m’alço.
Jo m’alço.
Jo m’alço.

Feminal Debat
@DebatFeminal

Maya Angelou: https://ca.wikipedia.org/wiki/Maya_Angelou
Versió pdf d’aquest text (clica aquí)