EL GRAN FOC

Joan Vinyoli

Atio focs 
que se m’apaguen.  
                              No hi ha llenya 
prou seca i forta 
per mantenir-los. 
                            Cada dia 
més fatigat, però no mai rendint-me, 
vull encendre el gran foc: 
                                        que totes les guspires 
omplin la nit. 

Ara que és tard, 1975

********

BEN POCA COSA TENS

Miquel Martí i Pol

Ben poca cosa tens:
La taula i uns quants llibres,
l’enyor d’ella, que és lluny
i tampoc no l’oblides,
i aquest silenci, dens
de paraules no dites.

Si ara escrius, a recer
de tanta melangia,
et perdràs pels camins
d’una tristor benigna,
la veu se’t tornarà
poruga i malaltissa
i a cada mot creuràs
que perds un tros de vida.

Deixa-ho tot. Al carrer
fa una tarda tranquil·la.
Camina. Hi ha gent
per fer-te companyia.
No et refusis a cap
dels horitzons que et criden.

Quan tornis, tot serà
més assenyat i digne.
No hauràs oblidat res
–no és més lliure qui oblida–,
però duràs les mans
plenes de llum fresquíssima. 

Estimada Marta, 1978

Versió pdf (clica aquí)

Aquesta setmana ens ha deixat Joan Margarit, un dels poetes catalans contemporanis més llegits. Ha publicat una trentena de llibres i ha rebut els principals reconeixements de la literatura en català, com són el Premi de la Crítica Serra d’Or, el Premi Nacional de Cultura i el Premi Jaume Fuster.

LA LLIBERTAT

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.

La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.

La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.

Joan Margarit
(1938-2021)
www.joanmargarit.com

Versió pdf (clica aquí)

En el següent enllaç trobareu aquesta poesia entre d’altres, recitada per ell mateix:

http://www.joanmargarit.com/category/seleccio-de-poemes-escrits-i-recitats/els-primers-freds-ca-ca/

“Allò que puguis fer tu, que no t’ho faci ningú”
Montserrat Carulla

Estimadíssims socis,

Vivim dies intensos, aprofitant el tercer grau per continuar la lluita per l’autodeterminació i l’amnistia. La principal derrota d’un estat que ens voldria resignats és la dignitat col·lectiva de presos, exiliats i represaliats, que seguim dempeus i mobilitzats.

Els mateixos tribunals que ens persegueixen per votar l’1 d’Octubre ara posen en risc la salut de la societat catalana imposant eleccions en plena tercera onada de la pandèmia. Però davant aquesta operació d’estat per adulterar la voluntat democràtica, la resposta sobiranista ha de ser omplir les urnes el pròxim 14-F; amb mesures sanitàries, fem que la mobilització sigui massiva i que cap vot no es quedi a casa.

Necessitem una majoria al Parlament i una Generalitat de Catalunya que treballin decididament per assolir una República catalana lliure i justa. Ens hi juguem la capacitat de mantenir i enfortir els grans consensos de país, com el model d’escola catalana, la normalització del català o la cultura com a eina de cohesió social; i la necessitat de bastir nous acords de país que responguin a l’interès de la ciutadania i no als poders de l’Estat. Si renunciem a les urnes, correm el risc de perdre-ho tot.

Perquè som davant d’un estat que, amb 1.700.000 catalans en risc d’exclusió social i prop d’un 38% d’atur juvenil, continua sense defensar els interessos de Catalunya; estem tips de tanta impunitat i corrupció borbònica, de tanta desinversió estructural, de tants tribunals polítics com el TC, que suspèn les lleis catalanes d’accés a l’habitatge.

La repressió busca dividir-nos, i necessitem sentit d’estat per avançar en el procés d’alliberament nacional. I, com sempre, una societat civil forta i exigent és la millor garantia que no malbaratarem la força dels homes i dones que hem perdut la por i volem abraçar la llibertat.

La campanya per l’esperança i la vida és tan quotidiana com permanent, i tenir-nos els uns als altres fent camí és un privilegi que mai no podran empresonar.

Jordi Cuixart
President d’Òmnium Cultural
Presó de Lledoners, 4 de febrer de 2021

Versió pdf (clica aquí)

 

L’Associació Amics de Puerto Cabezas es va crear el 1999 per donar suport a l’agermanament de Vilafranca amb el municipi nicaragüenc de Puerto Cabezas signat el 1990.

La revolució a Nicaragua l’any 1979 va generar expectatives i solidaritat arreu de Catalunya. Un petit país centreamericà amb prop de 6 milions i mig d’habitants havia derrocat un dictador, i nosaltres que també havíem viscut una llarga dictadura sabíem com era d’important aquell procés revolucionari.

Els polítics nicaragüencs del FSLN coneixadors del procés de les autonomies a l’estat espanyol, es van plantejar impulsar a Nicaragua l’autonomia per una part del país, a l’Atlàntic Nord i a l’Atlàntic Sud ja que són zones amb una llengua pròpia i amb una cultura molt diferenciada, així com uns territoris molt aïllats del conjunt del país.

Aquests elements ens van animar a impulsar aquest agermanament amb Puerto Cabezas, ja que també nosaltres com a catalans i catalanes tenim una cultura i una llengua pròpia i sovint menystinguda per l’estat espanyol, com també a ells els hi està passant.

Estem parlant de fa més de 30 anys, i aquest agermanament solidari entre els dos municipis continua vigent amb els suport de l’Associació d’Amics de Puerto Cabezas i de  la contrapart Grupo Amigos del Penedès a Bilwi, que al llarg dels anys hem organitzat activitats  com l’intercanvi de cartes o tallers entre les escoles de la capital i Vilafranca per fomentar la solidaritat internacional i el coneixement mutu, molt enriquidor per les dues comunitats.

Actualment Nicaragua viu de nou sota un règim autoritari i repressor amb centenars de detencions arbitràries i amb més de dues centes morts durant les protestes que van començar els estudiants la primavera del 2018.

Els nicaragüencs tampoc estan absents de la Covid encara que les autoritats no informen o ho neguin i segueixin convocant actes massius, també han fet fora de la feina alguns  sanitaris que han denunciat la situació d’emergència que s’està vivint al país.

El passat mes de novembre Nicaragua va ser notícia mundial pel devastador pas del dos huracans en quinze dies, l’Eta i Iota que directament va afectar al municipi de Puerto Cabezas.

Des de l’Associació editem anualment el butlletí Wangki que podeu trobar a la Biblioteca Torres i Bages, i en aquesta última publicació hem fet un recull de les mostres de solidaritat i de com s’ha viscut des d’allà aquests tràgics fenòmens naturals i que ens interroguen a tots si som o no prou respectuosos amb el medi ambient.

• Missatges rebuts de Shira Miguel directora de l’Alberg Nidia White:

“En un mundo tan incierto y en medio de esta tragedia del huracán ETA fue tan bueno y hermoso escuchar y leer tantos mensajes de Amor y Solidaridad. Muchas gracias a Todas y a Todos los que estuvieron pendientes de mí, mi familia y de Nidia White.”

“Ayer entendí lo que los ancianos cuentan en las comunidades. La naturaleza tiene sus cuidadores y la naturaleza sufre, y lo comprobé al escuchar esos gritos colectivos que salían del aire y del mar, por las noches cuando el Huracán tocó tierra”

“ Hay cosas que no sabes como explicar, no hay palabras para describir esto que vivimos las y los costeños, el huracán nos dejó una lección de vida, escuchar el sonido de los vientos, el ruido de los mares con un eco del clamor, con nuestros corazones encogidos, con la incertidumbre de no saber si veríamos el mañana, la oscuridad de la noche con los ruidos en los techos, los árboles caídos, el zinc volando. Es duro, fueron los días más largos de mi vida… Yo espero que este momento difícil nos sirva para recuperar nuestros valores para entender la importancia de la familia, para amar de verdad al prójimo como a uno mismo… Que nuestro amor como costeños sea lo principal en la vida. Que los corazones maliciosos se destruyan, la envidia, la maldad y se entienda que somos un pueblo que necesita lealtad real a sus ancestros y que nuestros discursos sean cada día más coherentes con nuestra práctica. Gracias a Dios por la vida, gracias por enseñarnos a amar a nuestro pueblo, gracias por mi familia. “

• Missatge de Luciano Díez que va ser Tècnic de Cooperació en els primers governs municipals:

“Todas las inversiones de infraestructura con fondos de Vilafranca y Sant Pere de Ribes han resistido tres huracanes, lo que demuestra que se ejecutó con calidad”.

Els intercanvis que hem anat fent durant aquests anys ens han permès compartir amistat, objectius, moments difícils i l’esperança en un futur millor per a tots els pobles del planeta.

Estem aquí per la llibertat del nostre poble, dels presos i exiliats i també avui des d’aquí reivindiquem la llibertat dels presos i del poble de Nicaragua.

Associació d’Amics de Puerto Cabezas

Músics per la llibertat a Vilafranca del Penedès, 6 febrer 2021

Versió pdf (clica aquí)

Caldrà

Caldrà creuar tota la tardor,
i el llarg hivern.
I procurar no endurir-se massa,
ni estovar-se gaire,
ni deixar que es perdi ni una engruna d’alegria.
Caldrà observar el cel, i mirar-nos als ulls,
i obrir el cor i abraçar les mirades,
i no permetre que cap màscara ens ofegui la veu,
ni cap por la paraula.

Anna Tomàs Mayolas

Versió pdf (clica aquí)

 

No puc i crec sincerament que no vull amagar l’emoció que sento a poques hores de conèixer la sentència dictada pel Tribunal belga aquest dijous 7 de gener de 2021: la justícia belga rebutja de nou la meva extradició a Espanya. D’aquesta manera s’ha pronunciat el Tribunal d’apel·lació de Brussel·les, en resposta al recurs que la Fiscalia espanyola va presentar un cop coneguda la sentència del 7 d’agost passat que determinava que el Tribunal suprem espanyol no és competent per al judici.

Amb tot, a aquest argument (el de la in-competència), se n’hi suma un segon de molt potent i que m’alegra no podeu imaginar com perquè no em beneficia només a mi sinó que s’estén a tots i totes les represaliades ja no únicament del Procés català sinó a totes les víctimes de tot tipus de dissidència política o ideològica expressada a l’Estat espanyol. Em refereixo al reconeixement del risc de violació d’un dret fonamental com és la presumpció d’innocència. Admetre que una persona com jo no tindria un judici just a Espanya, com no l’han tingut la Carme i la Dolors, els Jordis –Cuixart, Sánchez i Turull-, en Josep, en Quim, en Raül i l’Oriol, pot resultar una obvietat per als ciutadans de la Catalunya del segle XXI però no ho és des del moment que Espanya, i molt concretament el Tribunal suprem però també determinada opinió pública i publicada que no es cansa de titllar-nos de “golpistas” en el millor dels casos, renuncia sistemàticament a tornar al cabal de la democràcia i dels drets humans, al cabal de la sensatesa i del joc net, al cabal de la Unió Europea i la convicció més absoluta que la divergència d’opinions enriqueix els nostres societats i només es pot SER si respectes el dret a SER d’aquell qui veu, viu i percep les coses d’una manera distinta a la teva.

El “cañón” com diu Gonzalo Boye de proves documentals que el meu equip d’advocats han presentat al Tribunal belga i que inclouen declaracions de jutges, fiscals i autoritats polítiques espanyoles exhibint sense manies actituds dictatorials i demofòbiques expliquen que aquesta sentència vagi més enllà de la precedent i analitzi la resta d’arguments plantejats per la defensa oposant-se a la meva extradició.

Hi ha alguns serrells que, personalment, resulten importants en relació a la sentència d’aquest dijous: el primer, els jutges conclouen que no sóc corrupte i ho fan desplegant un procediment judicial exemplar, sense estridències i sobretot sense filtracions. No en sóc, de corrupte, ni sóc un pròfug. Sóc una persona que he servit el meu país de totes les maneres que un individu pot fer-ho. En aquelles petites coses del dia a dia i també des de la responsabilitat dels càrrecs públics, el més il·lusionant de tots, cruelment estroncat per la resposta irada del Govern Rajoy – Sánchez a la nostra victòria de l’1-O, ser nomenat conseller de Cultura del Govern del meu país.

Segona consideració important: el nostre objectiu, el de tots els exiliats i estic que segur que, si més no, el de bona part de represaliats, és conquerir el nostre dret a esdevenir un país nou, a decidir el nostre futur sense cotilles ni amenaces, el dret a exercir en plenitud la nostra llibertat. No volem guanyar plets ni judicis perquè sí; els entenem com eines potentíssimes per a l’assumpció dels nostres objectius polítics, que són lícits, pacífics, democràtics. El missatge, per tant, és clar: continuarem lluitant, continuarem treballant per nosaltres, sí, però sobretot per als i les companyes amb les quals compartim lluita. Treballant per la nostra gent gran, que tant i tan durament estan patint la pandèmia; pels nostres aturats, per la canalla, pels joves als quals manquen oportunitats. Per les famílies de tot tipus, perquè la llibertat que volem per a nosaltres l’hem d’exigir també per als altres.

És molt probable que la Justícia espanyola, ferida de nou allà on més li cou, en l’orgull, recorri al Tribunal de cassació belga. Estem preparats. S’hi hauran d’esmerçar perquè la Justícia belga, amb aquesta sentència, es reconeix vinculada als informes del grup de treball de Nacions Unides. No així el Suprem. Per tant, molt probablement aquest procediment encara no hagi acabat.

Tinc clar que aquest és un punt i seguit, un “mentrestant” en aquest procés de lluita que qui sap quan acabarà. En tot cas, tres anys, dos mesos i una setmana després de marxar a l’exili sento com tota petita passa feta pren sentit perquè la meva és una causa compartida. Se la fan seva milers i milers de persones a Catalunya, arreu dels Països Catalans, però també moltíssims parlamentaris i europarlamentaris, entitats i col·lectius d’arreu del món, ara més connectats que mai entre nosaltres i com a resposta a aquests temps de soledat enorme.

Gràcies, doncs, a totes les persones que ens acompanyeu i doneu sentit al nostre dia a dia. “Más dura será la caída”, vaticinaven alguns. Veurem qui cau primer i sobre quin llit. No obstant això, el trajecte ha estat i és dur, desolador en molts casos. Boye ho ha compartit avui en la roda de premsa telemàtica posterior al coneixement de la sentència: “L’exili té un preu a pagar: si no, que li ho diguin a Valtonyc”. A ell també li dedico aquesta petita victòria.

Lluís Puig, Conseller de Cultura a l’exili, 07.01.2021
https://www.eltemps.cat/opinio/12415/el-preu-de-lexili

Versió pdf (clica aquí)

Versió pdf (clica aquí)

LA LLEI DE LA RESISTÈNCIA

No ens hi posem tristos. Batallem, batallem i batallem. Joan Sales a Mercè Rodoreda Barcelona, 21 de juliol de 1963 Cartes completes

Perquè serem més alts,
en aquests temps tan baixos.
Farem de resistir
un art. I artesania.
Resistir és el que ens cal.
No com una obediència,
sinó com una forma
de vida. Resistir.
Sí. Contra la injustícia,
que no tolerarem
perquè no és tolerable,
ni aquí ni enlloc ni en cap
altre àmbit de certesa.
Resistirem moltíssim,
tant, tant que espantarem.
I la por no tindrà
domini. Resistir.
Obeirem els mestres,
honorarem els clàssics,
beneirem els pares,
els avis, els besavis
i tots els que lluitaren
perquè ara resistim.
Resistiu, bones gents.
Batalleu, batalleu.
Com ells i com tants altres.
Vindran més temps obscurs,
però serem més clars.

(D’1-O Trenta poetes per la llibertat, Vibop, Calella 2018)

Jaume C. Pons Alorda

 ***

PODRIES

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en un altra llengua.
T’hauries criat
d’una altra manera
més bona, potser;
potser, més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega…
Tindries amics
i jocs d’una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.

Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
eixuts de pa negre.
Podries ….podries…

Per tot això pensa
que importa tenir
LES MANS BEN OBERTES
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,
fugint del dolor
i de la pobresa.

Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d’ell
podria ser teva.

Joana Raspall

***

QUE NO S’ACABIN MAI ELS SOMNIS

Que els camins ens apropin més que no ens allunyin,
que tothom es pugui expressar com vulgui,
que ningú es consideri més que ningú,
que les abraçades superin les males mirades.
Que ningú es vegi obligat a dir prou,
que les llàgrimes només siguin per amor,
que el somriure ens acompanyi.
Que la llibertat no es posi en dubte,
que no s’acabin mai els somnis,
que la il·lusió no ens abandoni
i la joia ens il·lumini.

Anna Tomàs Maioles

 ***

SAGETA DE FOC

Hi ha un HOME a la presó
dels que avancen.
JUNTEU-VOS,
traieu-li l’embaràs que li oprimeix les mans.
PERQUÈ FACI CAMÍ.

Joan Salvat-Papasseit

 ***

SALTAMARTÍ

Ninot
Que porta un
Pes a la base i que, Desviat
de la seva posició
Vertical, es torna a posar dret.
El poble.

Joan Brossa

La gent no s’adona del poder que té:
amb una vaga general d’una setmana
n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia,
paralitzar l’Estat i demostrar que
les lleis que imposen no són necessàries.

Joan Brossa

 ***

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar,
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar,
Foll d’una dolça metzina.

JV Foix
Abril 1939

 ***

POEMA DE TOT L’ANY

Aquest poema de tot l’any
és una endevinalla,
ningún no sap de quin any és
i, si algú ho sap, s’ho calla.

És d’aquest any? de l’any passat?
de l’any vinent tal volta?
és d’un any digne i assenyat
o d’un any poca-solta?

Potser no cal saber-ne res,
o no saber-ne massa,
i vigilar on cau el pes
quan fem alguna passa,

perquè del temps, el que se’n sap
és que no té mesura
i que jugar-hi és com jugar
amb una criatura

que tant si plora com si riu,
segur que no ens enganya
i que per més que fem el viu,
al capdavall ens guanya.

Aquest poema de tot l’any
és un poema lliure,
si ens el prenem amb prou afany
ens pot ajudar a viure.

Miquel Martí i Pol