Si em permeteu l’expressió: Visca la revolució! Després d’aquestes paraules, molta gent s’esverarà. D’altra potser no s’esvere, d’altra no em coneixerà. Si em permeteu l’expressió: Visca la revolució!
I qui no hi estigui d’acord no li done la raó, perquè és tan necessària com per la terra la saó. Si em permeteu l’expressió: Visca la revolució!
Fixeu-vos que no la cante a crit sec ni amb passió, la pronuncie amb respecte, amb tendresa i devoció. Si em permeteu l’expressió: Visca la revolució!
No us penseu que vol dir guerres, ni destroces, ni rancors. Vol dir coses estimades: llibertat, justícia i raó. Si em permeteu l’expressió: Visca la revolució!
No és pas aquest crit de pobres que amb ella volen ser rics. Volem un món al dia i just, almenys per als nostres fills. Si em permeteu l’expressió: Visca la revolució!
Encara que jo i d’altres la cridem amb impaciència, ella vindrà el dia just, quan maduri la consciència. Si em permeteu l’expressió: Visca la revolució! Si permeteu com si no, Visca la revolució!
Aquest dijous, 15 d’octubre, ha fet 80 anys de l’afusellament del President Lluís Companys.
Avui el volem recordar.
El consell de guerra contra Lluís Companys es va celebrar el 14 d’octubre de 1940. Va començar a les 10 del matí. El consell només va durar una hora. Al cap d’una estona, el tribunal va fer públic el veredicte:
“Fallamos, que debemos condenar y condenamos al exPresidente del disuelto Gobierno de la Generalidad Catalana, Luis Companys Jover, como responsable en concepto de autor por adhesión del expresado delito de rebelión militar, a la pena de Muerte”.
A l’endemà, 15 d’octubre de 1940, cap a dos quarts de set del matí, al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc, el president Companys va ser afusellat. De cara a l’escamot, format per soldats d’infanteria, va pronunciar les seves darreres paraules: “Per Catalunya!”
En Josep Carner, “el príncep del poetes catalans” que enguany es celebren els 50 anys de la seva mort, l’any 1944, va escriure aquest poema a en Lluís Companys:
‘La fi de Lluís Companys’ Josep Carner (Barcelona, 1884-Brussel·les, 1970)
Era el moment de les tenebres quan llum no vèieu ni camí i amagaven la cara els àngels d’amargues menes de morir. Els grans Traïdors de la terra varen lliurar-lo al més roí.
–Véns i et perdem– deien en veure’l la mar i l’aire pirinenc. Ulls catalans espurnejaven: va de la mort al negre avenc. Amb posat d’ira ‘Viva España!’ escopí un noi escardalenc.
Del poble clos on el tancaven sonaren pany i forrellat. De sos amics era la casa: del perseguit i del postrat. Tenia allí per companyona la catalana llibertat.
El van jutjar quatre fantasmes de l’eterna Espanya dorment, amb llurs espases de per riure i llur orgull, boira en el vent. Fins que un matí sent a la porta: heus ací la mort, president.
La mort m’espera, bona amiga de mà cruel i tendra sina. Ara, mos peus, aneu descalços: sense embolcall m’heu de servir. És tocant terra catalana, sentint-la bé, com vull morir. Tot peresós, el sol d’octubre daurava el dia a poc a poc. Quan els fusells van encarar-li ell espera la veu de: –Foc! que, eixit d’un rengle, donaria l’oficial, rígid i groc.
I en encetar-se’n la paraula amb dring de renec foraster, ell crida: –Visca Catalunya! Tot, gent i pati, es va desfer: i un batre d’ulls abans de caure la gran Invocada veié com una barca tota sola però menada pels destins: per uns destins d’ales nacrades i el guspireig de les onades i els salts de joia dels dofins.
Però no ens mataren a tots, i ens daren motius per viure, i encara servem els mots: que visqui la terra lliure
1882 Si en fa de mesos i d’anys Començà el camí atzarós De l’home, Lluís Companys De família pagesa de les terres de l’Urgell Sempre amb la mirada encesa de qui no vol ser mesell.
Quan fou gran, fou advocat, advocat laboralista I va defensar abnegat més d’un bon sindicalista I ja sabeu què li passa a qui massa s’involucra Que el sistema prompte el caça.
Plegats amb el noi del sucre, el gran Salvador Seguí, Feren un temps de garjola que no els feu pas dimitir De creure que el món grinyola
Però no ens mataren a tots, i ens daren motius per viure, i encara servem els mots: que visqui la terra lliure
L’alliberen, no ha estat res, i és escollit diputat per la capi del Vallès, Sabadell, bella ciutat.
Du una carrera política d’home amb bona maniobra, I fa aquella cosa mítica que és el que ara no ens sobra, d’unir el tema social amb l’orgull de fer país. I això li costa algun pal i també algun desencís.
En morir en Macià, l’Avi, ocupa la presidència i surt un clam del seu llavi que s’assembla a Independència. La proclama d’estat propi, diuen Estat Català, fa que altra volta galopi cap a aquell lloc en que el pa, el donen entre barrots, n’hi ha prou, Lluís Companys? I un be negre, que els calbots són la força que obra els panys.
Però no ens mataren a tots, i ens daren motius per viure, i encara servem els mots: que visqui la terra lliure
Després va venir la guerra, les armes i la tragèdia, i vàrem perdre la terra segons diu la Viquipèdia; I com el que juga a golf, cerca el forat fins que el pesca, els porquets- fills de l’Adolf- feren feina ben grotesca.
El detingueren, covards, exiliat a la Bretanya, i el conduïren, bastards, de pet a terres d’Espanya, Una matinada lúgubre, Francisco Franco cacic, el dia 15 d’octubre, al castell de Montjuïc, el foradaren a trets, sols per voler llibertat. Ai Lluís, Ai Companys, ets president assassinat,
Però no ens mataren a tots, i ens daren motius per viure, i encara servem els mots: que visqui la terra lliure
Al·legat final que va llegir el passat 27.09.2020, al Jutjat Penal 25 de Barcelona, després d’un periple de dos anys i cinc mesos d’ençà que fou detinguda. I que com tots sabeu, finalment ha estat absolta
Sra Jutgessa
Els pot semblar estrany, però avui sóc feliç d’estar aquí asseguda. I no és perquè avui se’m jutgi –fa més de dos anys que em jutgen a tot arreu– sinó perquè avui tinc l’oportunitat de declarar davant d’una jutgessa i explicar la veritat.
Sóc aquí per denunciar que he patit una operació d’estat i que he estat utilitzada per buscar un relat sobre violència que no ha existit mai.
Al començament, vaig ser acusada de pertinença a banda terrorista, sedició i rebel·lió. Em van confinar al meu poble durant catorze mesos i havia de personar-se cada setmana al jutjat. Tota la meva vida es va fer pública i, en certa manera, es va promoure el meu linxament públic.
La premsa va arribar abans que la policia i es va muntar un relat d’explosius i plànols que no havia existit mai ni consta en cap expedient. Es va vulnerar el meu dret a l’honor, a la intimitat, a la protecció de les meves dades. Em van assetjar de totes les formes possibles, m’han amenaçat i he patit per la meva integritat física. Segurament, això que dic no té lloc aquí ni ara mateix i ho hauré de resoldre en un altre moment i en una altra instància. Però vull fer constar el meu patiment i el de la meva família per no res.
Avui sóc aquí asseguda davant vostre, i hem passat de terrorisme a imputada per incitació a desordres públics. En certa manera, des de fora es veia com un mal menor, es rebaixen els càrrecs i la petició de presó. Però és que no sóc aquí asseguda per les meves accions, sinó per qui sóc i per com penso.
Durant el judici hem pogut escoltar com no se’m jutja només a mi, sinó a terceres persones, a CDR Nacional, que no existeix com a entitat ni organització, són veïns que es manifesten legítimament. Jo avui he respost sobre les meves accions sense amagar-me i defensaré que qualsevol veí o ciutadà, sigui CDR, anarquista o antifeixista, pugui exercir els seus drets civils. Perquè els drets són, o haurien de ser, per a tothom, no en funció de la seva ideologia.
Avui aquí es jutja si el que vaig fer era legal o no. No sé si ho era, senyora jutgessa. Sí que sé que era legítim, i per tant, no me’n penedeixo.
Les lleis són normes de convivència, i quan aquestes lleis no funcionen, s’haurien de poder canviar. No tenim els mateixos problemes ara que fa trenta anys, ni la mateixa idiosincràsia. L’única manera que té el poble de reclamar que es canviïn aquestes lleis o obligar la classe política a parlar-ne és exercint els nostres drets civils.
Dret de ser dissident polític, de manifestar-nos, d’expressar-nos i de protestar.
Si aquests drets són recollits a la carta de drets humans i a la constitució mateixa, com pot ser il·legal? On és el límit?
Per què tinc un company exiliat a mil quilòmetres de distància per haver fet absolutament el mateix que qualsevol vaguista? Per ser català? Per ser independentista? Per ser antifeixista? Doncs jo sóc com ell, i per més vegades que sigui jutjada, no canviaré d’idees ni de principis. Sempre ens hem emparat en la lluita no violenta, en el pacifisme i a crear projectes des de l’amor i en positiu.
He pagat un preu personal altíssim perquè algú des d’un despatx va triar el meu nom entre un llistat de persones, i això no és justícia, és escarment.
Dit això, em declaro innocent dels càrrecs dels quals se m’acusa i demano la meva l’absolució.
Avui som aquí perquè voldríem recordar i no oblidar la massacre que va tenir lloc el 3 de març del 1.976 a Gasteiz.
Com tots sabem, en una església estaven reunits, en assemblea, treballadors en vaga; la policia per tal d’obligar-los a sortir, i amb instruccions expresses d’utilitzar les armes, hi va llençar gasos lacrimògens. A mesura que van anar sortint, mig asfixiats i amb mocadors a la boca, la policia els van començar a disparar.
Hi van morir 5 treballadors i més de 150 en van quedar ferits.
El feixisme deia que els carrers eren seus.
La impunitat que han gaudit fins el dia d’avui, porta a dir ben fort i ben alt: “Ni oblit ni perdó“.
Avui, però, també fa anys de l’esperpèntic, dantesc i insultant discurs del fill del rei imposat sobre el nostre 1 d’octubre.
Havien passat 41 anys, però les imatges de la repressió, ens situaven, de nou, en temps pretèrits, ens situaven novament davant el feixisme. Recordem, també, que el mateix dia 3 Catalunya es va aturar, els carrers no eren seus.
Cal que no oblidem mai, que aquesta repressió d’un estat desbocat dura fins avui mateix.
L’enderrocament Del MH President Quim Torra ha estat la darrera visualització d’on la venjança pot arribar.
Cal tenir present i molt clar, que el poble que oblida el seu passat, no té futur. Per això
repeteixo: “No oblidem ni perdonem“.
Avui, també:
Som aquí perquè hi ha innocents a la presó.
Som aquí per exigir la llibertat de tots els presos i les preses polítiques.
Som aquí perquè al nostre país hi ha persones exiliades.
Som aquí per exigir el retorn immediat de totes elles.
PER AIXÒ, SOM AQUÍ ! LLIBERTAT !
CAMPANADES A MORTS
I
Campanades a morts fan un crit per la guerra dels tres fills que han perdut les tres campanes negres.
I el poble es recull quan el lament s’acosta, ja són tres penes més que hem de dur a la memòria.
Campanades a morts per les tres boques closes, ai d’aquell trobador que oblidés les tres notes!
Qui ha tallat tot l’alè d’aquests cossos tan joves, sense cap més tresor que la raó dels que ploren?
Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.
Campanades a morts fan un crit per la guerra dels tres fills que han perdut les tres campanes negres.
II
Obriu-me el ventre pel seu repòs, dels meus jardins porteu les millors flors.
Per aquests homes caveu-me fons, i en el meu cos hi graveu el seu nom.
Que cap oratge desvetllí el son d’aquells que han mort sense tenir el cap cot.
III
Disset anys només i tu tan vell; gelós de la llum dels seus ulls, has volgut tancar ses parpelles, però no podràs, que tots guardem aquesta llum i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.
Disset anys només i tu tan vell; envejós de tan jove bellesa, has volgut esquinçar els seus membres, però no podràs, que del seu cos tenim record i cada nit aprendrem a estimar-lo.
Disset anys només i tu tan vell; impotent per l’amor que ell tenia, li has donat la mort per companya, però no podràs, que per allò que ell va estimar, el nostres cos sempre estarà en primavera.
Disset anys només i tu tan vell; envejós de tan jove bellesa, has volgut esquinçar els seus membres, però no podràs, que tots guardem aquesta llum i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.
IV
La misèria esdevingué poeta i escrigué en els camps en forma de trinxeres, i els homes anaren cap a elles. Cadascú fou un mot del victoriós poema.
A cada polèmica lingüística que esclata a les xarxes, no és estrany trobar-se una mena de perfil que proclamen al món la seua dimissió de la llengua catalana. Parlo de conciutadans nostres que diuen que l’han deixada de parlar per a fotre els indepes. Es consideren soldats en missió arrasadora de tot allò que té l’arrel del nom del país, i si se n’han de carregar el patrimoni immaterial, ben carregat estarà.
No fa gaire, en una botiga de Barcelona, vaig haver d’afegir-me a una conversa entre una dependenta i un matrimoni client. L’intercanvi entre tots tres era en castellà, però, en entrar-hi servidora amb el català, pam: com qui treu un tap, tots tres van canviar d’idioma, amb sengles i inequívocs accents nadius. El matrimoni, ja gran, devia continuar la inèrcia del franquisme d’adreçar-se en cristiano als taulells, i la dependenta, que podria ser la seua néta, ja devia haver crescut amb la idea del castellà com a llengua franca, a les pantalles i al carrer. Com diu la lingüista Carme Junyent: ‘És un comportament descrit en tots els parlants de llengües subordinades: quan has de parlar amb una persona que no coneixes, optes per la llengua que no et portarà problemes.’
Tenim doncs, fins aquí, uns catalans que combaten la llengua a consciència, amb l’acarnissament de qui no només esclafa, sinó que fa girar la sola, i uns altres que, sense voler combatre-la, contribueixen al mateix efecte per la via de no ser-ne conscients. Tant li fot si els primers són pocs mentre els segons siguin molts, perquè a efectes pràctics el resultat no varia: la recessió implacable de la llengua subordinada, la substitució indefectible per l’idioma dominant.
Entre els uns i els altres, el missatge als nous parlants és que no volem que l’aprenguin. I, també en aquest cas, tant se val si qui els ho transmet és un independentista simpàtic en un faristol, com un ciutadà-del-món sensible a totes les minories nacionals tret d’una, com un ciutadà de Ciutadans que vol fer creure que, a Catalunya, l’idioma del poder coercitiu hi és discriminat. I si l’estratègia és matar la llengua per matar l’abast de l’independentisme, és igual l’esquerreta que presenta el català com un abús burgès contra l’obrer, castellanoparlant per definició, com la contralògica de les extremes dretes de girar la ciència, la sociolingüística en aquest cas, pintant les minories històricament discriminades com a discriminadores.
No sé quants deuen ser en aquesta hora, però és més important saber que no són un número tancat, perquè el conscienciat no neix, que se’n fa. Només provant de viure plenament en català t’adones de fins a quin punt no és possible de viure plenament en català. Que s’ho apuntin els negacionistes benintencionats, també: només sortint de la nostra zona de confort ens podem fer càrrec de la magnitud de la tragèdia, però també del fet que no ho podem donar tot per descomptat. Per exemple, com qui diu no res: si regalem la nostra llengua arreu, en lloc d’amagar-la, ens adonarem de la tira de conciutadans que tenim al voltant que el voldrien parlar i no els ho deixem fer.
Homenatge al Batalló Britànic de les Brigades Internacionals Poble Vell de Corbera d’Ebre
El dimarts 24 de setembre 2013 es va inaugurar la Poble Vell de Corbera d’Ebre una placa en homenatge al Batalló Britànic de les Brigades Internacionals, formada com tots sabeu per voluntaris i voluntàries estrangers que van venir a lluitar i defensar els Valors Republicans davant del feixisme de les tropes de Franco .
El Poble Vell de Corbera d’Ebre va ser declarat Bé d’Interès Cultural, com a Lloc Històric l’any 1992, per la Generalitat de Catalunya, i és un monument a la Pau i lloc de visita obligada per a qui vulgui conèixer els desastres de la guerra.
La placa està situada al costat de l’antiga església de Corbera d’Ebre, arrasada durant la batalla de l’Ebre, i mirant a la zona dels últims combats de la XV BI.
El text de la placa diu el següent:
El 21 de setembre de 1938, el Govern de la República va anunciar la seva decisió de retirar del seu exèrcit a tots els voluntaris internacionals. El Batalló Britànic de la XV Brigada va combatre per última vegada al costat d’aquesta carretera, entre dos i tres km a l’est de Corbera d’Ebre abans de ser retirat del front el 24 de setembre. En aquells tres últims dies de combat van morir 23 voluntaris britànics, juntament amb més de 175 camarades espanyols d’aquest Batalló.
Charles Michel President del Consell de la Unió Europea
***
Apreciat President del Consell Europeu,
Dilluns 17 d´agost, en el seu compte oficial de Twitter, es pronuncià vostè sobre la situació a Bielorússia, afirmant que “les eleccions a Bielorússia no van ser ni lliures ni justes. La violència contra els manifestants pacífics va ser impactant i ha de ser condemnada. Els responsables han de rendir comptes. La UE ha començat a treballar sobre les sancions”.[…]
És difícil no estar d’acord amb aquestes opinions, en la mesura que el frau en aquelles eleccions sembla més que evident, com és també evident l’ús de la violència contra els manifestants pacífics. Però resulta sorprenent, un cop més, que les institucions de la UE es pronunciïn tan clarament sobre la manca de respecte als Drets Humans fora dels seus confins, mentre romanen callats – i el que és pitjor, encobreixen – la repressió, presó, exili i represàlies contra representants de la minoria nacional catalana, dins de la Unió Europea, i a menys de dues hores de vol de Brussel·les. […]
Els catalans som, molt majoritàriament, ferms partidaris de la UE i dels seus principis fundacionals. Això es va posar de manifest, un cop més, en les últimes eleccions a Parlament Europeu, en què amb plantejaments netament europeistes les forces independentistes van aconseguir el 50% dels vots. Creiem en l’Estat de Dret i en l’obligació de la seva aplicació; això té poc a veure amb l’actuació de les autoritats espanyoles, que emparen la repressió de la dissidència pacífica i democràtica, i l’apliquen a través de tribunals repetidament desautoritzats pel TEDH i el TJUE que acaben de condemnar a més de 100 anys als nostres dirigents civils i polítics, i persegueixen de manera implacable al nostre president i els consellers exiliats a Bèlgica i mantenen a l’espera de judici a centenars de persones imputades per haver col·laborat en la celebració del referèndum d’Autodeterminació, o, simplement, per haver-se manifestat.
L’aplicació d’Estat de Dret no és una opció per a un Estat membre, sinó una obligació. I Espanya no compleix amb aquesta obligació. […] .
Jo mateix, ex-membre del Parlament Europeu i ex-vicepresident del Parlament Basc, vaig haver d’esperar llargs anys després d´una ignominiosa condemna del Tribunal Suprem espanyol, acusat de desobediència per defensar l’autonomia de la institució parlamentària. Sap vostè qui presidia el tribunal que em va condemnar ? El jutge Manuel Marchena, el mateix que ha presidit el tribunal que ha condemnat a 100 anys als nostres líders civils i polítics. Emparat en què el TEDH no condemna els jutges, sinó a l’Estat membre, aquest jutge condemnat per Estrasburg segueix perseguint la dissidència de la minoria nacional catalana.
Vostès, senyor President, tenen l’obligació de defensar l’Estat de Dret i els valors fundacionals de la UE. Ho fan d’una manera timorata davant les constants violacions d’aquests valors per part d’Hongria i Polònia, permetent excessos autoritaris. I què dir de Catalunya? El silenci de les autoritats comunitàries davant de la repetida actuació repressora d’un Estat membre com l’espanyol contra una població que creu en els valors fundacionals de la UE és clamorós. […]
Aplaudeixo, senyor President, la seva preocupació per la situació a Bielorússia; però si la seva preocupació fos totalment sincera, fa molt de temps que hauria d’haver dedicat unes paraules semblants referides a la violència, persecució, represàlies, presó i exili que patim a Catalunya. Li ho demanem des del màxim respecte, però també des de la màxima contundència democràtica i la defensa dels valors fonamentals de la UE. El seu silenci no es pot perllongar més. Com deia Konstantinos Kavafis, “Ombra i nit és el silenci; dia de llum, la paraula “.
Gorka Knörr i Borràs President de la Delegació del Govern de la Generalitat de Catalunya a Madrid i Ex-Membre del Parlament Europeu 17 d’agost de 2020
Avui llegirem part d’una entrevista al raper i activista Pablo Hasél, publicada al diari digital Vilaweb, el passat 21-08-2020
***
La setmana passada l’Audiència espanyola va donar cinc dies a Pablo Hasél per a pagar una multa de 20.000 euros. Formava part de la condemna de nou mesos de presó per enaltiment del terrorisme i injúries a la corona, concretament, a Juan Carlos I, avui dia fugit als Emirats Àrabs Units. El termini s’ha complert i Hasél no ha pagat, com ja va avisar. Aquest incompliment sumarà més temps a la condemna global –en té una del 2014 de dos anys, també per haver escrit cançons– i és previst que l’ordre de presó arribi en qualsevol moment. Parlem amb ell durant aquesta espera en tensió:
…
—I la multa de 20.000 per la qual us van donar cinc dies per a pagar?
—En la condemna de nou mesos també s’incloïa aquesta multa de 20.000 euros que, traduïda en mesos de presó, és d’un any i tres mesos. El fet que donin cinc dies per pagar aquesta multa tan alta, deixa clar que tiren cap endavant.
—El termini s’ha exhaurit aquesta setmana i no l’heu pagada.
—No, no vaig voler pagar-la. No tenia els diners però podia aconseguir-los de manera solidària, però no volia pagar-la per una qüestió de desobediència contra una condemna injusta. Com vaig manifestar, ja ens roben bastant com per a sobre donar-los diners per denunciar el que fem.
—I ara sou a casa vostra i en qualsevol moment us poden ordenar d’entrar a la presó o venir-vos a detenir directament.
—Sí, sí. Jo cada dia baixo al carrer, on pot ser que m’esperin.
—Com es viu aquesta espera?
—El fet que si baixo me’ls puc trobar esperant-me per a empresonar-me, no em sorprèn, i ajuda a viure-ho amb més calma dins del que és possible i davant una situació tan complicada com aquesta. Però, lògicament, per molt que faci temps que em mentalitzi, és dur, i ho visc amb angoixa perquè no sé quant temps em faran estar a la presó, a quina presó i en quines condicions m’hi portaran. Ells utilitzen aquesta incertesa per torturar-me psicològicament. És una pressió afegida no poder fer plans a curt termini. No saber si demà mateix estaràs tancat a la presó, és difícil, però considero que me’n surto prou bé. Em preocupen els meus éssers estimats, per si em traslladen a una presó llunyana; tot l’esforç que hauran de fer per veure’m poca estona. Això sí que em preocupa. La majoria de familiars ho suporten tan bé com poden. Però evidentment, per tota persona que m’estimi, això és dur, i encara ho serà més quan passi. Ara, a mi i a les persones que m’envolten allò que més m’ajuda és afrontar-ho amb enteresa i dignitat, i que vegin que no estic enfonsat. Això també s’encomana.
Bona tarda, avui és la NO FESTA MAJOR i per això ens ha semblat de fer també una NO LECTURA dels dissabtes.
Amb tot el respecte i l’angoixa que arrosseguem des de fa massa temps, amb la nostra gent a la presó, a l’exili, un munt de encausats que tenim molt presents cada dia aquí a la plaça, avui volem fer una lectura diferent a les fetes fins ara.
És un petit esquetx dels Monty Python, aquells que …, els que tenim una edat, coneixem força bé, i que ens varen fer riure amb “Los caballeros de la mesa cuadrada”, “La vida de Bryan” i d’altres pel.lícules. Es caracteritzaven per fer un humor àcid i sense complexos, amb una forta crítica social i amb unes grans dosis de sàtira i ironia que els va portar a ser uns dels fenòmens de l’època, i que moltes d’elles són plenament vigents avui dia.
La pel·lícula és una paròdia de l’Anglaterra medieval i els cavallers del rei Artur. “Els cavallers de la taula quadrada i els seus bojos seguidors” és realment una excusa dels Monty Python per executar una àcida crítica dels estereotips de la vida moderna, utilitzant elements de l’Edat Mitjana com base per a la seva sàtira.
Per situar-vos en l’escena:
El Rei Artur arriba a prop d’un castell d’una regió suposadament dins del seu regne i estableix una conversa amb un camperol i una camperola quan s’hi acosta.
Presentem els protagonistes:
El DÈNNIS, camperol, un activista de la resistència de la colònia
La CAMPEROLA, dona, companya del DENNIS
“EL PREPARAO”, el Rei Artur
Us animem a buscar analogies amb l’actualitat i esperem que us agradi.
Endavant!
REI: Ep ! Tu ! Vella !!
DENNIS: Home !
REI: Home? Ho sento. Quin cavaller viu en aquell castell d’allà ?
DENNIS: Tinc 37 anys.
REI: Què ?
DENNIS : Tinc 37 anys… No soc vell !
REI: Doncs, no puc anomenar-te “home”.
DENNIS: Bé, podries dir “Dennis”.
REI: Però si no sabia que et diuen “Dennis”.
DENNIS: És clar, si no t’has molestat en esbrinar-ho, oi ?
REI: He dit que ho sentia per haver-te dit “vella”, però és que per darrere semblaves…
DENNIS: El que m’oposo és que em tractin automàticament com a un inferior !
REI: Home, és que com que soc el rei…
DENNIS: Aaaaah, com que ets el rei! Molt maco! I com ho vas aconseguir, eh? Explotant als treballadors… Amb el dogma imperialista antiquat que perpetúa les diferències econòmiques i socials en la nostra societat! ….Si algun dia volem que hi hagi progrés…
DONA: Dennis, hi ha un raïm preciós aquí sota. Oh… salutacions ? (al rei)
REI: Com està vostè bona senyora. Sóc Artur, rei dels britànics. De qui és aquest castell ?
DONA: Rei de qui ?
REI: Dels britànics.
DONA: Qui són els britànics ?
REI: Bé, tots ho som. Tots som britànics i jo sóc el vostre rei.
DONA: No sabia que teníem un rei. Creia que érem un col·lectiu autònom.
DENNIS: T’estàs enganyant a tu mateixa. Estem vivint en una dictadura. ….. Una autocràcia que s’autoperpetúa, en la que les classes treballadores…
DONA : Ja està ! Tornem-hi amb les classes !
DENNIS : D’això es tracta ! Només que la gent…
REI: Si us plau, si us plau, bona gent. Tinc pressa. Qui viu en aquest castell ?
DONA: Ningú viu allí.
REI: Llavors qui és el vostre senyor ?
DONA: No tenim senyor.
REI: Què ?
DENNIS: T’ho he dit. Som una comuna anarcosindicalista. Ens alternem per a actuar com una mena d’oficial executiu, un de diferent cada setmana.
REI: Sí ?
DENNIS: Però totes les decisions d’aquest oficial han de ser ratificades en una reunió quinzenal especial.
REI: Sí, ja veig.
DENNIS : Per majoria simple en el cas d’assumptes interns…
REI: Silenci !
DENNIS: …però per una majoria de dos terços en els casos de més…
REI: Silenci ! T’ordeno que callis !
DENNIS: Ordenes, eh ?… qui et creu que ets ?
REI: Sóc el vostre rei !
DONA: Dons, jo no et vaig votar.
REI: No es voten els reis.
DONA: Dons, com et vas convertir en rei llavors ?
REI: La Dama del Llac, amb el seu braç vestit de la seda més pura i brillant, va aixecar l’espasa Excalibur del les profunditats, la qual cosa significa que la Divina Provisió anuncià que jo, Arthur, havia de portar Excalibur. Per això sóc el vostre rei !
DENNIS: Escolteu… les dones estranyes que jeuen en estanys distribuint espases no són la base d’un sistema de govern. El poder executiu suprem deriva d’un mandat de les masses, no d’una cerimònia aquàtica absurda.
REI: Silenci !
DENNIS: Dons, no pots esperar exercir el poder executiu suprem només perquè una meuca aquàtica t’hagi llançat una espasa.
REI: Calla !
DENNIS: Si jo digués que sóc un emperador només perquè un ximple rematat em llancés una simitarra, em tancarien!
REI: Calla ! Calla !
DENNIS: Ah ! Ara veiem la violència inherent en el sistema.
REI: Calla !
DENNIS: Oh ! Mireu ! Mireu la violència inherent al sistema ! — AUXILI ! AUXILI ! Estic sent reprimit !
REI: Maleïts camperols !
DENNIS: Oh, ha quedat ben clar. Ho heu vist ? Ho heu vist ?… D’això és del que parlo… heu vist com em reprimia ? Ho heu vist, oi ? Ho heu vist, oi ?
Un dels obstacles que els pobles o nacions dominades han de superar per poder alliberar-se és sortir del marc mental de l’ocupant, el que es coneix com a colonització mental. Per entendre aquest fenomen és important entendre el concepte de violència epistèmica. La violència epistèmica es una forma d’invisibilitzar a l’altre, expropiant-lo de la seva possibilitat de representació
Per exemple:
Quan se’ns criminalitza en debatre entre nosaltres el significat de “ser català” més enllà de la ciutadania.
Aquests fenòmens (o atacs) són expressions individuals d’aquesta colonització mental o violència epistèmica estructural de qui està al poder i no permet que el subaltern s’expressi i pugui pensar en termes nacionals propis, sinó que l’obliga que ho faci a través del relat oficial espanyol.
La violència epistèmica, en el nostre cas es creure’ns amb menys drets que l’opressor.
L’objectiu polític d’aquesta violència discursiva és clar: Estigmatitzar i invisibilitzar-nos cultural, lingüísticament i nacional per tal de buidar de contingut la nostra realitat i que no siguem capaços d’explicar-nos per nosaltres mateixos sense el marc etno-nacional dominant espanyol per així facilitar l’homogeneïtzació.
La colonització mental també afecta la classe política catalana, com no podia ser d’una altra manera. Amb un estat amb una crisi institucional i de legitimitat com l’actual, amb tota la premsa mundial parlant de la corrupció d’una monarquia que emana d’una dictadura feixista, i l’única idea que tenen els dirigents catalans és la de sumar-se als reclams espanyols de fer caure la monarquia i parlar de república. Tots els partits teòricament independentistes del parlament, tots, no ofereixen cap idea pròpia que surti del marc espanyolista que ens pugui acostar a la independència, sinó al contrari: No hem d’oblidar pas que una república espanyola només és possible amb el suport, és a dir, la lleialtat, de Catalunya amb Espanya, sinó, no surten els comptes. I això, lògicament, ens allunyaria de la independència per sempre. Com veiem, la colonització mental és total. I és normal: Per aquesta classe política sorgida de l’ocupació el més important per ascendir no són els dots de lideratge, sinó l’habilitat de llepar, acostar-se i obeir al poderós.
En definitiva, que l’única forma d’escapar d’un estat decadent i hostil que ens arrossega amb ell cap a l’abisme que ens farà desaparèixer, és la independència. El que ens allunya més d’aquest objectiu, però, no és Espanya en si, sinó nosaltres mateixos, la nostra mentalitat subalterna produïda per dècades d’anorreament cultural i nacional i que, malauradament, també es trasllada a la classe política actual. Desempallegar-nos d’ells és el primer pas, però per treure’ns definitivament Espanya de sobre, ens hem de treure abans Espanya del cap.
Mots x República 