Versió pdf (cliqueu aquí)

L’esperança que fa feina

Pere Casaldàliga 

Va néixer el 16 de febrer de 1928 a Balsareny, i ha mort aquest 8 d’agost de 2020 a Sao Paulo (Brasil). El bisbe i poeta, vinculat a la teologia de l’alliberament, ha viscut com a missioner a Brasil. De conviccions fermes, va arribar a estar amenaçat de mort per la seva tasca en defensa dels drets dels indis xavante, per plantar cara al poder. En llegirem avui dos poemes i 14 reflexions extretes del web cultural www.catorze.cat .

• Poema:

• 14 REFLEXIONS:

1. La solitud no s’ha de vèncer, s’ha de viure.

2. El problema és tenir por de la por. Que la por et faci renegar d’un principi o deixar d’assumir una responsabilitat.

3. Aquell que no és totalment honest amb el seu dia a dia, no pot canviar el món.

4. En aquest món no hi ha ningú inútil.  

5. Allò que em fa, és el que dono, no el que tinc. Com més dono, més tinc, perquè soc més.

6. Si no hi ha causes grans, la vida no té sentit.

7. La primera qualitat que ha de tenir una bona persona ha de ser la coherència. Que en el fons, segons paraules de l’Evangeli, seria practicar la veritat. En segon lloc, la comprensió.

8. Si hem superat esclavituds antigues, no inventem esclavituds modernes. Humanitzem la humanitat.

9. Lamento que el primer món sigui tan sensible davant dels atemptats (com el de Nova York) i no sigui sensible de veritat per Àfrica i pel gran atemptat diari, que és la fam al món i l’exportació d’armes.

10. La solució sempre és l’esperança. Una esperança, però, que es posi a fer feina, que sàpiga viure el dia a dia, que miri de fer amb els altres el treball de la justícia i de l’alliberament.

11. El pobre dolent té un avantatge: el de ser pobre. El ric dolent, dos inconvenients.

12. Desgraciadament la religió ha provocat les més satàniques guerres al llarg de la història. Pensava que hauríem arribat a un temps tan sensibilitzat que ja no utilitzaríem el nom de Déu per fer la guerra.

13. L’Església és part de la meva vida i si la punxo una miqueta és perquè avanci una mica més ràpid. Si no fem la revolució els de dintre, qui la farà?

14. És molt més important tenir l’última sensibilitat que l’última paraula.

• Poema:

És tard però és la nostra hora. 

És tard però és tot el temps que tenim a mà per fer el futur. 

És tard però som nosaltres aquesta hora tardana. 

És tard però és matinada si insistim una mica.

Pere Casaldàliga (1928-2020)

Versió pdf (cliqueu aquí)

La importància de plantar-se

Vicent Partal

«El poder és una piconadora que mira d’imposar-se per la por del càstig que frena la voluntat d’aquells que l’obeeixen»

No és gaire cosa, ho reconec. Però aquest cap de setmana la presidenta Carme Forcadell i la consellera Dolors Bassa no dormiran a la presó sinó a casa. Dels presos polítics, només elles dues ho faran, mentre que tots els altres seran tancats dins les cel·les. No és gaire cosa, ho torne a dir, perquè en realitat no haurien de ser a la presó ni haurien d’haver estat condemnades. Però enmig de les circumstàncies que viuen, segur que per a elles aquestes hores signifiquen molt.

Per a elles, però també d’alguna manera per a tots. Perquè cal apreciar que la raó per la qual Forcadell i Bassas dormiran a casa mentre els seus companys seran a la cel·la és un jutge que en compte d’obeir cegament la repressió ha decidit de plantar-se i aplicar la llei. Simplement això. No ha fet res que haja de veure’s revolucionari, perquè poques coses hi ha menys revolucionàries que aplicar la llei. Però en realitat ha fet un gest revolucionari, perquè no s’ha deixat portar, sense més, per la voracitat repressora de la cúpula del poder judicial, a la qual ja ni la formalitat importa. 

Plantar-se és important i dignifica. Per això ho és que el president Torra haja decidit que no aniria a l’aquelarre organitzat per Pedro Sánchez amb els presidents Puig i Armengol i els presidents autonòmics espanyols. Per més pressions que li vulguen fer. Sánchez, cada dia més fora de si, va arribar a dir que era obligatori d’anar-hi. Però el govern català, tranquil·lament, ha decidit de no fer-ho. També, però no únicament, perquè la presència del Borbó a la trobada la converteix en una cosa especial on tothom sap que l’absència del president de la Generalitat, i també del president dels bascs [Urkullu, finalment hi ha anat], serà llegida com una humiliació per a l’actual cap de la dinastia.

Però per plantar-se no cal tenir responsabilitats de govern. Ahir, diverses organitzacions del Pallars Jussà, l’ANC, Òmnium, el CDR i el Consell per la República, es van plantar denunciant l’arribada de mil militars a Talarn. Fa uns dies, Global Nature va retirar el projecte del Yellowstone europeu que afectava els Ports, el Matarranya i el Baix Ebre i que l’oposició ciutadana havia fet inviable. I tot això, quan encara no s’han apagat els ecos de la intervenció de Mireia Boya davant del tribunal que la jutja ni de testimonis colpidors com el d’Albano-Dante Fachín. 

El poder és una piconadora que mira d’imposar-se per la por del càstig que frena la voluntat d’aquells que l’obeeixen. Plantar-se és deixar-lo nu. 

Vicent Partal
30.07.2020

Article complet:
https://www.vilaweb.cat/noticies/la-importancia-de-plantar-se/?fbclid=IwAR2mqV1heunmMyL3SsDIarIDdLfFQ900U7GvkeKqJwECX_xMEMKVrY3V_pc

Versió pdf (cliqueu aquí)

Hem de construir la veritable estructura d’estat:
un teixit associatiu deslligat del poder de l’estat espanyol

Fragment d’entrevista del diari digital Vilaweb a 

 

Marina Sureda,
portaveu d’Educació de la Intersindical-CSC

 

[…]

—Què cal fer per tornar a agafar la direcció del procés i deixar d’anar a remolc de la repressió de l’estat espanyol?

—Persistir i enfortir-nos. Com a professora sempre he pensat que si alguna cosa no surt bé, s’ha d’analitzar en profunditat per corregir-ne allò que no funciona. No tinc la sensació que aquest exercici s’hagi fet després de l’octubre del 17. Cal una anàlisi seriosa, sense retrets, deixant l’emocionalitat a banda i, d’aquesta manera, identificar totes les mancances que tenim com a moviment independentista per a treballar-les. Cal prendre consciència d’això, és el primer pas per a esbrinar què va fallar i no repetir els mateixos errors. Potser un dels aprenentatges que hauríem de fer com a moviment és ser conscients que no tota la responsabilitat ha de recaure en els partits polítics, sinó que és compartida per la resta d’actors. Entitats, sindicats, associacions, col•lectius diversos ens hem d’empoderar i portar més la iniciativa en aquesta partida d’escacs amb l’estat. Hem de recuperar una agenda política pròpia i no deixar que la repressió ens marqui els ritmes. Cal que ens centrem a construir les autèntiques estructures d’estat: un teixit associatiu potent, deslligat de les estructures i els poders estatals espanyols que puguin condicionar-ne les decisions.

—Expliqueu una mesura urgent que proposaríeu al govern, als partits, a les associacions o a la gent, per reactivar el procés d’independència.

—El país necessita reforçar les estructures associatives a tots els nivells. Culturals, de lleure, de lluita per la llengua i, evidentment, les que s’organitzen des dels centres de treball. No som prou conscients de la potencialitat que pot tenir el fet d’estar associat, afiliat o coordinat en alguna entitat que sigui sensible a la causa. Perquè la república s’ha de construir des de tots els àmbits, també des de la feina. I aquí la Intersindical-CSC té un paper rellevant. L’absència de sindicalisme nacional a Catalunya és una anomalia si ho comparem amb les nacions sense estat que ens envolten, com Galícia i el País Basc. Per sort, la tendència es va revertint. Imagineu-vos com seria de diferent si en comptes de mil delegats, la Intersindical-CSC en tingués vint mil, superant els sindicats del règim. El control de l’estructura productiva seria enorme i ens donaria una grandíssima fortalesa com a moviment, cosa que faria créixer la nostra correlació de forces. En un altre aspecte, que no és tant perquè jo sigui eivissenca sinó perquè no entenc la nació si no és completa, crec que és vital que reforcem el discurs reivindicant els Països Catalans, sens perjudici que cada territori tingui els seus ritmes, però aquest ha de ser un procés que a la llarga els englobi a tots. De la mateixa manera que reivindicar els Països Catalans dóna solidesa al moviment independentista, la representació de més del 50% de la població no pot estar infrarepresentada en els lideratges del país. Amb això vull dir que les dones han de tenir un paper més rellevant en aquest procés, no només perquè la visió femenina i feminista és més que necessària sinó perquè rebaixar els nivells de testosterona en els lideratges del país pot portar a noves maneres de treballar que, ara per ara, no ens anirien gens malament.

Marina Sureda
06.02.2020

Entrevista completa:
https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-marina-sureda-i-ara-que/

Versió pdf (cliqueu aquí)

El rebrot de Poblet
Vicenç Partal

«El ‘rebrot de Poblet’ hauria de servir per a asserenar i reforçar aquells que dubten tant i temen tant que el mal anar de la política puga desbaratar la força del moviment»

Uns milers de persones es van concentrar dilluns a Poblet per protestar contra la presència del rei espanyol al monestir on el seu avi es va negar a ser enterrat perquè ja sabia que deixaria de ser territori.

Felipe de Borbó, aclaparat per la tronada política que s’abat sobre la monarquia, fa una ronda esquifida i temerosa per tot l’estat. Visites molt controlades, sense cap ambient multitudinari, absolutament encapsulades per la policia, pensades només per al No-Do. Les televisions espanyoles abstreuen la realitat i presenten el monarca com si fes una cosa normal, encara que de vegades la imatge siga tan poc normal com la que va oferir ahir, assegut amb un grup de monjos i prou.

[…]

Que la pandèmia ho fa tot difícil, a tothom, no ho qüestiona ningú. Però la realitat no es pot manipular tan barroerament sense que t’esclate a la cara al primer moment, com va passar ahir. Les Marxes per la Llibertat, la més ingent mobilització de l’independentisme des de la Via Catalana, van entrar a Barcelona el 18 d’octubre. La victòria a Urquinaona sobre la policia espanyola, la fugida dels agents humiliats, va ser el 20 d’octubre. L’acte del Consell per la República a Perpinyà va ser el 29 de febrer, fa només 142 dies. I després va arribar el confinament i els problemes derivats de la covid-19… Si la ciutadania catalana ha mantingut durant més de tres anys, ben alt, l’enfrontament al carrer, la confrontació per la independència, com voleu que això desaparega per un virus i prou, i a aquesta velocitat?

El ‘rebrot de Poblet’, deixeu-me passar aquesta mitja broma, si us plau, hauria de servir, com tantes coses abans, per a asserenar i reforçar aquells que dubten tant i pateixen tant, que tant de temor tenen que el mal anar de la política fins ara –i les detestables agressions dels Mossos d’ahir en tornen a ser un símptoma– puga desbaratar la força del moviment.

 

Recordeu –recordeu-ho aquests, sobretot– allò que ja va ensenyar en el seu moment el cèlebre periodista anglès Walter Bagehot, un dels pioners del setmanari The Economist. El 1867, Bagehot va publicar un llibre sobre el procés constitucional anglès i les diferències entre els incipients règims democràtics i les dictadures que regnaven arreu. I allà va explicar que al final tot depenia només de la persistència i de la determinació de la gent que era capaç de veure i de construir un futur millor. En el seu llibre va escriure que hi havia ciutadans dòcils, ciutadans que es deixaven governar fàcilment –’perquè la seua imaginació és feble’– perquè no sabien veure més enllà del que els deien que havien de veure. Per aquesta raó, matar la imaginació de la gent, capar la capacitat de mirar més enllà del gris dia a dia i fomentar el desànim, és sempre la base de totes les campanyes polítiques i mediàtiques dels poders. Preneu-ne nota.

Vicenç Partal
20.07.2020

Article complet:
https://www.vilaweb.cat/noticies/el-rebrot-de-poblet/

 

 

Versió pdf (cliqueu aquí)

Llegirem un poema de Josep Carner, en el cinquantè aniversari de la seva mort, que va ser el passat 4 de juny.

Josep Carner va viure exiliat després de la guerra civil espanyola. Va viure a Mèxic i a Bèlgica, des d’on va mantenir sempre l’activitat en defensa de la cultura i la llengua catalanes. Morí a Brussel•les el 1970. Fou poeta, traductor, periodista, diplomàtic i professor universitari. La seva qualitat poètica va ser reconeguda en vida, amb diversos premis i la seva obra ha estat traduïda a una quinzena de llengües. La Generalitat de Catalunya va declarar el 2020  Any Josep Carner.

Retorn a Catalunya

Ja veig damunt la terra de foc el nostre pi.

Oh gent, que per les feixes daurades feu camí!

em sobta com un vi

la força tota vella i humil que ens agermana.

[…]

Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,

entre pallers de bona companyia,

i cada mas ateny en curta rodalia

bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.

Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades

dir tes llaors, oh terra de salut!

enmig de coses fosques i vides oblidades

com aquest grill que canta dins un camí perdut.

Josep Carner  (1884 – 1970)

https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Carner_i_Puig-Oriol
https://www.escriptors.cat/autors/carnerj

Versió pdf (cliqueu aquí)

Els llenguatges de la identitat

Fragment d’una entrevista a Julieta Piastro, historiadora, especialista en temes de diversitat, multiculturalitat i immigració. Nascuda a Mèxic, ha estudiat filosofia del llenguatge i el 2019 va publicar  Los lenguajes de la identidad. 

Com a experta, quina és la seva versió del «procés català» en termes identitaris?

… Em sembla que estem atrapats en moltes confusions. La primera, que està molt estesa, és la idea que la independència de Catalunya representaria  renunciar a les nostres múltiples pertinences identitàries i això és una aberració. L’independentisme català és plural; n’hi ha prou d’assistir a una manifestació o recórrer les xarxes socials per a reconèixer els diversos col·lectius culturals que han fet seu el projecte independentista.

El concepte de nacionalisme s’ha pervertit. L’independentisme català no és un nacionalisme, almenys no en un sentit excloent, encara que se’l vulgui veure així i d’aquesta manera se’l vulgui desprestigiar. El nacionalisme, en aquest cas, és espanyol perquè té un estat nació i concep la unitat d’Espanya com quelcom sagrat i inamovible.

Vivim en una democràcia molt precària, incapaç de reconèixer que les constitucions no són immutables. Em sembla totalment inadmissible tenir presos polítics en ple segle XXI. La nova forma de concebre les identitats contemporànies passa per la possibilitat de qüestionar la vigència dels estats nacionals tal com foren concebuts el segle XIX i reconèixer que, per descomptat, no són immutables. Van sorgir en un moment històric determinat i de la mateixa manera, en un altre moment poden resultar obsolets i inoperants.

Quina solució hi veu?

Més democràcia, que significa més diàleg, menys prohibicions, més consultes a través de les urnes. I naturalment, més educació en els principis de la democràcia.

Julieta Piastro

Professora de Pensament Contemporani i d’Interculturalitat a  l’Escola Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.

https://julietapiastro.blogspot.com/
https://www.herdereditorial.com/los-lenguajes-de-la-identidad

Solidaritat contra la repressió, el debat que no hi hauria de ser
Núria Cadenes
Periodista, Escriptora i Activista Independentista Catalana

«Davant la repressió que exerceix l’estat espanyol, que sempre rega a manta, no s’hi valen peròs ni condicionals»

Davant la repressió, la solidaritat és i ha de ser incondicional. Ja està. Una frase, una evidència i article fet.

M’agradaria poder deixar-ho aquí i que tots ens hi sentíssim reflectits, tranquils d’accions i de consciència. M’agradaria poder deixar-ho aquí sense haver de tibar la corda ara amb un enfilall de desagradables constatacions que contradiguin la bella imatge que cadascú ens hàgim fet del nostre melic. Però és que em sembla que aquesta vegada cal una mica més d’explicitació. Encara que no sigui exhaustiva. Encara que de segur que deixarà buits. Encara que dolgui, tant si ets o et sents d’algun partit com si no. Encara que dolgui.

Espanya, que s’ha sentit trontollar per l’envestida democràtica catalana, hi ha respost a l’espanyolista manera: amb violència i tants graus de repressió com el context encara li permet. Quan podien bombardejar Barcelona, bombardejaven. Ara que allò no pot ser però poden encausar i jutjar i empresonar, encausen i jutgen i empresonen. Per a encarar-ho, per a superar-ho, per a no oblidar tampoc la feina que tenim a mitges però sobretot per a no deixar-nos arrossegar ni per la por ni per la desesperació ni pel silenci que la repressió té sempre com a objectiu, els agredits comptem sempre, individualment i col•lectivament també, amb una eina eficacíssima, tangible, imprescindible: la solidaritat.

Per sobre de partits, per sobre d’opinions lícitament diverses, per sobre de matisos i diferències, la solidaritat.

…

És que davant la repressió que exerceix l’estat espanyol (i ell sí que rega a manta, per cert), no s’hi valen peròs: l’independentisme, del color i la tonalitat i el vernís que sigui, ha d’estar contra el suplicatori i la persecució a Laura Borràs, contra el fet que la Generalitat es torni acusació del bracet de la fiscalia espanyola, a favor de la llibertat de tots els presos i exiliats, en contra del judici a qualsevol participant en una mobilització independentista. 

La solidaritat és solidaritat, no és un a tu et defenso i a tu no perquè som rivals electorals o perquè naps o perquè cols, no és un condicional, no és un si sóc de la CUP no dono suport a JxCat, si sóc d’ERC no parlo de l’exili, si sóc de JxCat m’oblido dels CDR i vinga a combinar la perversa sínia de negatives (si sóc o si voto, que aquestes actituds tampoc no són, ai, exclusives del carnet).

La solidaritat no significa estar d’acord amb la línia política de qui és represaliat. De fet, podem estar explícitament en desacord amb el seu partit, si és que és de cap partit, i, alhora, situar-nos naturalment al seu costat quan pateix repressió. I això, de tan bàsic, no hauria de caldre anar repetint-ho. I això, de fet, gosaria afirmar que és el que molta gent pensem. Més que molta gent: crec que, sortosament, la majoria dels independentistes.

Diuen que la solidaritat és la tendresa dels pobles, i és cert. De les persones també. No pas l’interès, no pas el càlcul ni la diplomàcia ni el tu sí i tu no: la tendresa. I la força.

Núria Cadenes
01.07.2020

https://www.nuriacadenes.cat

Article complet:

https://www.vilaweb.cat/noticies/solidaritat-contra-la-repressio-el-debat-que-no-hi-hauria-de-ser/

Versió pdf (cliqueu aquí)

Estimat Salvador

Carta de Joan «Bonanit» a Salvador Puig Antich, en l’aniversari de la seva mort, el 2 de març de 1974, executat pel règim franquista

Estimat Salvador, avui fa 46 anys de la teva mort o millor dit, del teu brutal assassinat. Una venjança irracional duta a terme per un estat dictatorial, feixista i criminal. Avui, 46 anys després, aquesta carta és un homenatge i un record cap a tu.

Aquí tot segueix igual, els poders de l’estat i les empreses poderoses són qui fa i desfà amb total impunitat, sense que ningú els assenyali, sense cap remordiment, tot igual que abans. L’única diferència és que ara no hi ha qui els posi les coses difícils, qui els faci perdre diners com fèieu en els vostres temps i això fa que cada dia tinguin més i més poder.

Possiblement, l’eina que tenim actualment i que podria ser una solució seria la desconnexió total d’aquestes empreses, el consum estratègic. Fer tots els canvis possibles  en els serveis que utilitzem (telèfon, internet, llum, gas, assegurances, bancs, premsa, televisió…) i deixar de pagar a aquestes empreses. T’imagines els dos milions i mig de catalans que vam votar l’1 d’octubre fent aquesta desconnexió? […] Però potser encara no som del tot conscients del poder que tenim.

Les presons també segueixen igual que abans, seguim tenint presos polítics, com ho vas ser tu i com ho van ser milers de companys teus. La pena de mort ja no existeix, per sort. Tu vas ser dels últims a patir-la, però tot i això la justícia segueix permetent-se condemnar … persones innocents per la seva ideologia política.

Però hi ha una cosa que sí que ha canviat: és la lluita. Les nostres armes ara són diferents, però poden arribar a ser igual de poderoses si sabem com fer-ho, si ho fem units.

La teva mort no va ser en va, estimat Salvador. Tu mateix ho vas dir, sang que es vessarà, però no inútilment. Vas aconseguir el que volies, vas despertar la consciència política, i aquesta avui encara creix. Seguim immersos en la lluita, la gent cada vegada està més compromesa i cada dia en som més. Estem convençuts que no ens aturaran i que, més aviat que tard, aconseguirem el que tant anhelàveu i encara anhelem. Per tu i per tots els qui vau lluitar.

Sempre en el record.

Joan
2 de març del 2020
http://joanbonanit.cat/salvador/

Versió pdf (cliqueu aquí)

Milers de persones s’han desplaçat avui a Perpinyà per veure el president Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí.  És la primera vegada que aquests membres del govern legítim han trepitjat terres catalanes d’ençà que es van exiliar.

Un respecte per Perpinyà …

Fragments de l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb el dia 12 de febrer de 2020

L’acte de Perpinyà, per damunt de tot, és la plasmació de la derrota de les tesis espanyoles, la plasmació d’una de les grans victòries aconseguides d’ençà de l’octubre republicà.  […]

Però Perpinyà no és un escenari i prou. De cap manera no és un escenari, com ho han estat Brussel·les, Madrid o Estrasburg durant aquests dos darrers anys. […]

Perpinyà no és un escenari perquè Perpinyà és Catalunya. I per tant la responsabilitat que tots tenim amb Perpinyà no és comparable amb la que puguem tenir amb qualsevol població estrangera, per més amiga que sigui. Perpinyà no és cap excursió. No hauríem d’anar a Perpinyà tan sols a passejar-hi, a escenificar el suport als represaliats i a continuar reivindicant la llibertat i la república com ho faríem en qualsevol altre lloc. La presència de tothom, com més gent millor, a Perpinyà hauria de ser també la reivindicació … del país sencer. El reconeixement i l’agraïment per tot allò que han fet, per tot allò que fan i per tot allò que sabem que faran sempre que calgui. I l’afirmació pública que ens volem un dia junts i lliures, deslliurats de tot poder aliè …

La gent de Catalunya Nord lluita de fa segles per mantenir la catalanitat del país i per restar lligada al seu espai natural, trencat a banda i banda pel Tractat dels Pirineus. La frontera artificial que ens separa ha vist passar gent de l’una banda a l’altra i instal·lar-s’hi, amb tota la naturalitat del món, quan les coses anaven mal dades a l’altre costat … És cert que la força de dos imperis enormes ens ha pressionat fins a extrems insuportables. Però també és ver que no ens han pogut trencar encara. I aquest serà el missatge que com més lluït, esclatant i magnífic sigui l’acte d’avui més clar i contundent resultarà. […]

No tothom ‘haurà pujat’ des del sud. Entre Perpinyà i la frontera occitana hi ha poc territori, però de segur que hi han baixat gent de Salses i del Barcarès, de Baó i de Sant Llorenç de la Salanca, de Ribesaltes, de Baixàs i de tantes altres poblacions…  Hi acudiran amb les quatre barres pel país que és seu i esperant que tot el país que és seu vegi en Perpinyà, ni que sigui per un sol dia, la seva capital. Que la senti pròpia i l’estimi. Que la reconegui com a capital de la llibertat que s’ha guanyat a pols el dret de ser.

Vicent Partal

Article sencer:  https://www.vilaweb.cat/noticies/respecte-perpinya-editorial-vicent-partal/

Versió pdf (cliqueu aquí)

La cançó dels invadits 

És el títol d’un poema, també conegut com a «No passareu», escrit per Apel·les Mestres que va ser un artista polifacètic. Nascut a Barcelona el 1854, es va dedicar al dibuix, la poesia, la dramatúrgia i la música.

Els versos van ser escrits el 1915 durant la Primera Guerra Mundial en protesta per la invasió de Bèlgica i va convertir-se en pocs mesos en l’himne dels voluntaris catalans aliats i de la resistència francesa. Anys després, la resistència republicana va recuperar el lema, ara «No passaran», amb motiu de la Guerra Civil espanyola. I Jordi Cuixart, en el seu parlament final al judici del Suprem, també va llegir-ne una estrofa.

No passareu! I si passeu,
serà damunt d’un clap de cendra:
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el sayó que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

A sang i a foc avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però, què hi fa? si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per això cantem: ”Per més que feu,
no passareu!”

Apel·les Mestres (1854-1936)

****
https://www.escriptors.cat/autors/mestresa/obra
https://ca.wikipedia.org/wiki/Apel%C2%B7les_Mestres_i_O%C3%B1%C3%B3s