Versió pdf (cliqueu aquí)

El passat dijous 23 de gener va tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans  una taula rodona per analitzar la situació del català, a partir del manifest «Una nació sense estat, un poble sense llengua» que l’any 1979 va ser publicat a la revista de llengua i literatura catalanes Els Marges … Hi participaven els filòlegs Jordi Badia i Josep Murgades i la professora M. Carme Junyent.

El manifest del 1979… comença així: «La situació de conjunt de la llengua catalana resulta, de molt, força més precària i inquietant avui dia que no pas durant el transcurs dels decennis immediatament anteriors». La tesi dels participants en el debat és que aquesta afirmació és plenament vigent avui, quatre dècades després.

Sobre la interferència del castellà, Badia va advertir que «el que alguns consideren una evolució natural és, en realitat, copiar la llengua del veí». I va fer algunes propostes per a pal·liar aquesta situació: fer del català la llengua de totes les institucions públiques, impulsar-la en àmbits tan influents com el cinema o Internet, i…evitar la degradació de la qualitat lingüística, sobretot a les escoles i als mitjans de comunicació.

Josep Murgades, per la seva banda, […] va lamentar que «tothom estigui abduït per la idea de la independència» i va reivindicar la tasca dels filòlegs, que «lluiten per la llengua, la literatura i la personalitat cultural del país, que han de continuar sigui quina sigui la situació política». […]

Carme Junyent va fer la intervenció més pessimista sobre el futur del català: «Entrarà aviat en fase agònica», va sentenciar. També es va mostrar crítica amb aquells que «s’entesten a dir que la immersió és un model d’èxit» i va advertir: «Qui s’està carregant la llengua som nosaltres amb el nostre comportament lingüístic, amb la nostra indiferència». […] Per això, va instar tothom a valorar molt l’esforç de la gent que l’aprèn: «Hem de tenir vista amb les correccions; no podem desanimar-los, els necessitem».

https://www.iec.cat/llengua/noticia_una.asp?id_noticies=2701 https://www.vilaweb.cat/noticies/us-vam-avisar-la-salut-del-catala-quaranta-anys-despres/

Versió pdf (cliqueu aquí)

Les coses importants

Article publicat al diari Ara el 21 de gener de 2020

A l’exposició Com un arbre nu ( al Centre d’Arts Santa Mònica), que repassa la trajectòria de Lluís Llach, hi ha moltes fotografies del cantant: més jove, més arrugat, amb cabells llargs, sense cabells, i sempre, sempre, la mirada que parla. Veient les imatges … vaig recordar aquell fet insòlit, surrealista, però cert: el franquisme va prohibir els concerts d’en Llach durant uns anys amb l’argument que “revolucionava el públic amb la mirada”.

Crec que el jutge Marchena, que diuen que va recomanar a en Jordi Cuixart que durant les sessions del judici no somrigués tant, també devia pensar que el somriure del president d’Òmnium és subversiu. Per això vaig sentir una certa exaltació només de pensar com devia fastiguejar-los el somriure ample de la setmana passada, sortint de la presó en el seu primer permís després de més de dos anys tancat. En Cuixart somrient i aixecant la mà fent el senyal de la victòria. Una cosa retroalimentava l’altra: somric perquè vencerem, vencerem si somriem.

[…]

Voldria tenir al meu costat mirades subversives i somriures triomfants, gestos forts i tendres a la vegada. El braç alçat amb el senyal de la victòria d’en Cuixart és el gest correcte. La mirada sempre viva i rebel d’en Llach és plena de ganes de viure. Els gestos correctes i les ganes de viure ens fan falta per fer segons quines singladures, personals o col·lectives. Més que les grans gesticulacions o segons quins discursos, perquè, com diria l’admiradíssima Mercè Rodoreda: les coses importants són les que no ho semblen.

Sílvia Soler, escriptora 

https://www.ara.cat/opinio/Silvia-Soler-Coses-importants_0_2384761656.html

Versió pdf (cliqueu aquí)

Llegirem un poema de Salvador Espriu, del seu poemari  El caminant i el mur .

Espriu no es va exiliar després de la guerra civil, com van haver de fer molts intel·lectuals catalans. Però tanmateix va patir, com tots aquells que es van quedar, el que s’anomena «exili interior», és a dir una situació d’aïllament i exclusió. Després de tants anys, els sentiments que expressa el poema encara ens ressonen.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu. (1913-1985)

https://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Espriu_i_Castell%C3%B3
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/especials/espriu-llegeix-assaig-de-cantic-al-temple/video/4492832/

 

Versió pdf (cliqueu aquí)

El passat dilluns dia 13, va morir a Barcelona l’escriptora Isabel Clara Simó.

Nascuda a Alcoi, País Valencià, exercí com a professora, periodista i escriptora. Va publicar una cinquantena de llibres, principalment de narrativa però també de poesia, teatre, assaig, guions radiofònics i televisius i articles a la premsa.  També va ser una defensora dels drets de la dona i de la llibertat dels Països Catalans

Deia Vicent Partal en el seu editorial:

«La Isabel va haver d’aprendre a ser dona, que no era gens senzill, a ser d’esquerres i a ser valenciana de nació catalana. I va saber fer d’aquella xiqueta nascuda en el franquisme fosc una persona lliure i d’una lluminositat esclatant» 

El 2017 la seva trajectòria va ser reconeguda amb un dels premis més prestigiosos del nostre àmbit cultural, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va rebre el guardó de mans de Jordi Cuixart, i en aquell acte va fer un discurs decididament polític:

«Si estem segurs de nosaltres mateixos, si estem convençuts que volem la llibertat, no ens aturarà ningú”. I afegí: «sapere aude, atreveix-te a pensar; sapere aude, atreveix-te a aprendre; sapere aude, atreveix-te a investigar. Atrevim-nos a pensar per nosaltres mateixos i serem lliures!».  També va recordar, com a exemple, un passatge d’Alícia en terra de meravelles:

«- Com se surt d’aquí? – pregunta Alícia al gat, el qual li respon:

– Depèn d’on vulguis anar.»

I ella no va dubtar a marcar la fita, a reconèixer com a destinació la llibertat. Sense cap més adjectiu. La llibertat completa. I la llibertat per a tots.

https://www.escriptors.cat/autors/simoic/biografia-isabel-clara-simo https://www.ara.cat/etiquetes/isabel-clara_simo.html https://www.vilaweb.cat/noticies/isabel-clara-simo-celebracio-llibertat-editorial-vicent-partal/

Versió pdf (cliqueu aquí)

L’Escola Catalana, un exemple i un referent

Fragments d’un article publicat al diari Ara el 4 de juliol de  2018 i signat per
Dolors Bassa, Carme Forcadell, Oriol Junqueras i Raül Romeva

Els mestres sempre han estat un dels pilars de la societat moderna. A Catalunya, específicament, els mestres van ser un dels pilars de la transformació social i política del país… El sistema educatiu català va protagonitzar a partir dels primers anys del segle XX un gran procés de transformació. Un grup de pedagogs amb una extraordinària formació van introduir i impulsar una nova manera d’entendre l’ensenyament, la llavor del que uns anys després, superat el parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera, ha de convertir l’Escola Catalana en una de les més avançades d’Europa, en un referent internacional.

La immersió lingüística només és una part de l’Escola Catalana. Finalment, només és un mètode, exitós, per garantir l’aprenentatge d’almenys les dues llengües oficials i implementar-ne progressivament una tercera. L’Escola Catalana va molt més enllà de la llengua vehicular, ha estat històricament un baluard de la modernitat. El paper dels mestres hi ha estat determinant. Perquè han educat en valors democràtics, de progrés social, de justícia i d’igualtat. L’actual escola és hereva d’aquella Escola Catalana que té les seves arrels en els primers anys del segle XX…

[…] La quantitat de falsedats que s’han dit contra l’Escola Catalana fa feredat. […] En els darrers temps  hem vist com criminalitzaven els mestres pel seu compromís amb la pau i la democràcia, com els posaven en el punt de mira, com els assenyalaven un a un, ja fos a la Seu d’Urgell o a Sant Andreu de la Barca o a tantes altres poblacions; com els processaven… […] Mai no hem sentit els furibunds detractors de l’Escola Catalana fer propostes per millorar les condicions en què treballen els mestres… […] Tot el que els ha preocupat és la llengua i ara, descaradament, intervenir directament en la metodologia i els continguts.

Avui, més que mai, demanem a la comunitat educativa que estigui orgullosa de la seva història, de tot el que representen. I al govern de Catalunya… que estigui sempre al seu costat i que vetlli per una educació de qualitat i per a tothom.

Article sencer: https://www.ara.cat/opinio/Bassa-Forcadell-Romeva-Junqueras-escola-catalana-exemple_0_2045795578.html

Versió pdf (cliqueu aquí)

Llegirem un article d’avui mateix de Gemma Garcia, publicat a La Directa (Periodisme cooperatiu per la transformació social)

Multitudinàries marxes a Bilbao i Baiona per un canvi en la política penitenciària quan fa vuit anys de l’alto el foc d’ETA

Les plataformes Sare Herritarra (impulsora de la dinàmica Orain Presoak) i Artesans de la Pau han convocat les manifestacions avui dissabte 12 de gener per reclamar el final del “règim d’excepció al qual estan subjectes” els presos i preses basques.

Fa vuit anys que ETA va anunciar un alto el foc permanent, general i verificable, i vint anys des que José María Aznar, aleshores president del Govern espanyol, va assegurar que sense violència es podia parlar de tot. Malgrat això, enguany milers de persones han tornat a sortir als carrers del País Basc, en una doble convocatòria a Bilbao i a Baiona, per reclamar un canvi en la política penitenciària que garanteixi els drets dels presos i les preses basques. La iniciativa Orain Presoak (impulsada per la plataforma Sare Herritarra) ha emplaçat els partits polítics a introduir en la seva agenda de 2019 l’apropament i els drets dels presos i preses i ha denunciat que no s’ha avançat en la nova política penitenciària que va anunciar Pedró Sánchez. Precisament, i a diferència del Govern espanyol, la ministra de Justícia francesa sí que ha explicat que a l’Estat francès existeix un “diàleg constructiu obert amb electes bascos i amb els Artesans de la Pau”.

Les xifres actuals i el patiment que viuen les famílies posen en evidència tot el llarg recorregut que queda per fer. Ara mateix, segons Sare, hi ha encara 270 persones preses dispersades, la majoria a presons espanyoles i franceses; en una setmana, entre totes les familiars recorren la distància equivalent a 13,2 voltes al món i han de fer front a una despesa de 110.112,03 euros. A més, s’hi juguen la vida: els darrers deu anys han patit cent accidents, 400 des que es va començar a aplicar la dispersió fa trenta anys, i divuit persones han mort a la carretera els darrers anys en sinistres vinculats a viatges a les presons.

De moment, el Govern espanyol només ha acostat dues preses basques: Kepa Arronategi Azumendi i Marta Igarriz Iceta a un centre penitenciari pròxim al País Basc (d’Almeria a Saragossa i de Castelló a Logronyo, respectivament). Tampoc ha excarcerat els presos i preses majors de 70 anys, ni malaltes ni les que han complert tres quartes parts de la condemna, contradient la normativa. L’article 3.4 de la Llei General Penitenciària estableix que qui pateixi greus malalties o siguin d’edat avançada siguin excarcerades, mentre que l’article 91 del Codi Penal especifica quan hi ha “perill per a la vida de l’intern, a causa de la seva malaltia o de la seva avançada edat” es durà a terme “la suspensió de l’execució de la resta de la pena per concedir-li la llibertat condicional”.

L’associació de professionals de salut Jaiki Hadi comptabilitza 21 casos de presos amb malalties greus, com càncer de pròstata, tumor als testicles, depressió greu, espondilitis anquilosant, esclerosi múltiple o VIH. El 2018, el pres Xabier Rey, empresonat a la presó Puerto III, a Cadis, es va suïcidar. Complia pena en primer grau des del 2008 i havia denunciat tortures durant la seva detenció. Un any abans, va morir Kepa del Hoyo d’un infart. Tot i que institucions penitenciàries va qualificar-ho de “mort natural”, professionals de l’associació Osabideak van concloure que el pres havia patit un infart dies abans que havia estat diagnosticat erròniament com a ansietat.

Aquest divendres, membres de la plataforma Sare van agrair en roda de premsa a partits, sindicats i altres agents –com els familiars de preses i presos polítics catalans– que participin en les dues marxes previstes i, alhora, han demanat que s’inclogui el tema de les persones preses com una “prioritat a l’agenda”, perquè “viure en democràcia suposa el compromís i la garantia del compliment dels drets humans”.

Gemma Garcia
La Directa, 11.01.2020

https://directa.cat/crida-a-omplir-els-carrers-de-bilbao-i-baiona-per-un-canvi-en-la-politica-penitenciaria-quan-fa-vuit-anys-de-lalto-al-foc-deta/

http://sare.eus/es/

***

Mobilització massiva a Bilbao i Baiona per reclamar al nou Govern espanyol passos en matèria penitenciària

***

També hi ha altres iniciatives, com per exemple, el Foro Social Permanente, que plantegen propostes concretes per afrontar la fase de construcció d’una convivència democràtica al País Basc des de la dissolució definitiva d’ETA fa 18 mesos.  

http://forosoziala.eus/es/es-necesaria-una-via-vasca-de-todos-y-para-todas-las-personas-presas

Versió pdf (cliqueu aquí)

Aquest escriptor, poeta i pensador indi considerat un home universal va néixer a Calcuta el 1861. Va treballar sempre per aprofundir els intercanvis culturals entre l’Índia i Occident. Va ser el primer no-europeu a guanyar el premi Nobel de Literatura l’any 1913.
El poema que llegirem va ser escrit en bengalí l’any 1900, quan l’Índia era encara una colònia britànica, i és com una oració que expressa què desitja ell per al seu país.
Aquests dies, en què tots demanem coses als mags d’Orient, podem fer nostres també aquestes paraules :

Pregària

On la ment no té por i el cap es manté alçat,

on el coneixement és lliure,

on el món no s’ha partit a trossos

amb estrets envans domèstics,

on les paraules brollen de la més profunda veritat,

on l’esforç incansable estén els braços vers la perfecció,

on el clar torrent de la raó no ha perdut el camí

vers la sorra d’un desert eixut de prejudicis morts,

on tu pots dirigir endavant la ment

vers pensaments i accions cada cop més obertes,

en aquest cel de llibertat, Pare, fes que el meu país es desperti.

Rabindranath Tagore   (1861 – 1941)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Rabindranath_Tagore

http://www.pamsa.cat/pamsa/cataleg/Tagore-Pensaments-dahir-per-avui.html

Versió pdf (cliqueu aquí)

Fragments d’un article publicat a Vilaweb el passat 18 d’octubre 

Aquests dies, reapareix el debat públic sobre la violència. […]  Sempre que parlem de violència, parlem de la més òbvia, la directa, i en canvi, gairebé no utilitzem mai el mot violència per descriure la violència estructural o la cultural.

Què és la violència estructural? … Ho explicaré amb exemples de la vida quotidiana. Violència estructural són els desnonaments de famílies senceres a qui vulneren el dret bàsic d’un habitatge digne. Són les restriccions en l’accés a la sanitat pública a migrants en situació administrativa irregular. És l’abandonament de les persones que surten d’una condemna de privació de llibertat que, de cop, travessen les portes de la presó amb una mà al davant i una altra al darrere, sense cap mena de suport de l’administració. Són les càrregues policials sistemàtiques amb armes molt perilloses, com les pilotes de goma i les bales de foam […]

I la cultural? Doncs la violència cultural és aquella que es dóna, per exemple, quan es pretén que els ciutadans d’una nació sense estat assimilin a la força la cultura de l’estat que els oprimeix. És la prohibició d’expressar-se en la llengua pròpia sempre que es vulgui. Són els discursos d’odi expressats per certs partits polítics acostant-se a postulats feixistes…

Però no defugirem la violència directa... Quan un detingut és torturat a una comissaria de policia, obligat a declarar sense presència d’un advocat o tenint-lo despert i sense aliments més de 24 hores, s’hi exerceix violència directa. Quan un grup d’antiavalots dispara pilotes de goma i per l’impacte d’una d’aquestes pilotes un noi de 22 anys perd l’ull, aquest ull s’ha perdut per una violència directa. Però, sobretot, la violència directa té una característica molt clara: s’exerceix contra els éssers vius. Mai contra objectes inanimats, siguin contenidors o parets.

Aquests dies, moltes persones han sortit al carrer indignades per la repressió viscuda i per les condemnes que sumen un segle per als presos polítics.  En aquestes protestes, pacífiques i cíviques, però carregades de ràbia continguda, apareixen de seguida grups d’antiavalots, de les policies catalana i espanyola… Hi apareixen i reprimeixen, amb molta violència directa. I, al darrere, amb violència cultural. […]

Què volem, com a ciutadania, dret a una seguretat (amb més policia) que es materialitza cada cop més amb repressió i més repressió, o la seguretat dels drets fonamentals de tots nosaltres? El dret de protesta i manifestació també ho és. El comencem a protegir, o el continuarem criminalitzant?

Sheila Marín i Garcia, criminòloga de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans

Article sencer: https://www.vilaweb.cat/noticies/fals-debat-violencia-opinio-sheila-marin/

Versió pdf (cliqueu aquí)

Des de la presó: “L’aïllament o fracàs de la via repressiva de l’Estat”,
Jordi Cuixart ( 22.12.2019 )

«Com a país sabrem cavalcar les tenebres que ens envolten»
Carlota Gurt

Estimadíssims socis,

L’Estat espanyol aguditza el seu aïllament de la justícia internacional, desatenent el mandat del Tribunal de Justícia de la Unió Europea o el Grup de detencions arbitràries de les Nacions Unides, inhabilitant a representants democràtics i condemnant a representants culturals. Per això, exigim un cop més que finalitzi la repressió contra el sobiranisme i els moviments socials, i encoratgem la ciutadania a continuar pressionant, des de la lluita noviolenta, perquè aquest clam majoritari sigui escoltat.

Aquest 2020 farà 10 anys de la sentència contra l’Estatut. I, malgrat tots els contratemps, hem sabut aturar la deriva antidemocràtica, hem madurat com a societat. Els vells cants de sirena ja no ens afalaguen, hem après a desemmascarar promeses que no es transformen en fets.

Defensem que només podrem avançar des de l’honestedat i el reconeixement de l’altre, alhora que reafirmem que la defensa dels drets humans i el reconeixement del dret a l’autodeterminació són els elements bàsics de tota negociació.

Perquè si hi ha una estratègia que clarament està fracassant és la via repressiva de l’Estat espanyol. El sobiranisme segueix dempeus, al carrer i a les urnes, i més determinat que mai a viure en democràcia i llibertat, que és l’única manera de viure dignament.

La història ens ensenya que tot és qüestió de voluntat política, com per exemple la recuperació de la Generalitat republicana. Per tant, i per prudència, mai no renunciarem a l’esperança, que també vol dir a no posar cap límit als nostres somnis.

No renunciarem a enfortir, també, el sentiment de pertinença des de la diversitat, amb la llengua i cultura catalanes com a principals instruments de cohesió social. Una autoestima col·lectiva com la que vam sentir a Santa Coloma de Gramenet per la 69a Nit de Santa Llúcia. Mirall d’una llengua viva com és el català, però que alhora exigeix revertir una greu situació de retrocés.

Amics i amigues, tercer Nadal entre reixes, però amb les conviccions reforçades. Em sento molt afortunat de poder compartir aquest camí amb tots vosaltres. I us demano que ens preparem per a un nou any on, un cop més, caldrà que estiguem disposats, des de l’empatia i la generositat, a donar el millor de cadascú de nosaltres.

Bones Festes a tothom i sí, feliç any nou!

Jordi Cuixart
President d’Òmnium Cultural
Presó de Lledoners, 21 de desembre del 2019

 

Versió pdf (cliqueu aquí)

Carta als Músics per la Llibertat, Joaquim Forn ( 3.11.2019 )

Benvolguts amics i amigues de Vilafranca del Penedès,
Benvolguts amics i amigues de Músics per la LLibertat,

Ja fa més de dos anys que us aplegueu a la Plaça de l’Ajuntament per acompanyar-nos i recordar-nos, per manifestar el vostre anhel de llibertat i la solidaritat amb els presos i exiliats.

Ho feu com s’expressen les nacions civilitzades i democràtiques: pacíficament i al so de la música dels vostres instruments.

Una música que supera les barreres i els murs de les presons i que ens arriba fins a Puig de les Basses, Mas d’Enric i Lledoners.

No podem dir-vos res més que MOLTES GRÀCIES!  Gràcies per ser-hi, per no haver fallat ni un sol dia a la cita.

Ni el sol, ni el fred, ni la pluja no han estat obstacle perquè dia rere dia complíssiu amb el vostre compromís.

Algunes persones es pregunten si aquesta mena d’actes serveixen per alguna cosa.

Des de la presó estant, us diem que sí.  No us podeu imaginar la força que ens transmeteu quan a través de les vostres cartes i dels mitjans de comunicació coneixem el que es fa al carrer.

Hem passat moments molt durs d’aïllament i d’incomunicació.  Moments en els que l’únic nexe amb l’exterior ha estat a través de les nostres famílies, dels vostres actes i de les cartes que rebíem.

Si hem aguantat aquests llargs mesos de presó és gràcies a la força i l’energia que ens heu donat.  Saber que fora de la presó, la gent continuava mobilitzada i determinada a seguir endavant, ens ha esperonat a seguir la nostra lluita.

Ja fa més de dos mesos que vam conèixer la sentència.  La resposta de l’estat i del seu poder judicial ha esta clara: 100 anys de presó per al govern legítim de Catalunya, per a la presidenta del Parlament i pels líders socials que van impulsar el referèndum de l’1 d’octubre.  Una venjança en tota regla!

Malgrat la duresa de la condemna, afirmem rotundament que cap sentència no ens farà renunciar a seguir lluitant per la llibertat de Catalunya, que cap sentència no ens farà renunciar als nostres ideals, que junts farem realitat el camí que hem iniciat.

Aquests dies hem comprovat com la repressió i les amenaces de l’estat no s’aturen.  L’embat de l’estat ens exigeix no abandonar, perseverar i no defallir. Cap lluita no s’ha guanyat en un sol dia.

No som un poble vençut.  Mai no havíem estat tanta gent, ni mai no havíem arribat tan lluny.  Apartem els discursos derrotistes i recuperem la mateixa moral de victòria i l’acció unitària que ens va empènyer a defensar els col.legis electorals durant la jornada de l’1 d’octubre.

En en sortirem.  No en dubteu, ho farem junts, pacífics i determinats com fan les nacions civilitzades i democràtiques.  Ningú no ens aturarà. Ni la intolerància de l’estat, ni els tribunals, ni els jutges, ni cap amenaça impedirà que fem realitat el nostre somni.

Gràcies per ser-hi. 

Gràcies pel vostre suport.

Visca Catalunya Lliure !!

Joaquim Forn
Presó de Lledoners, 3 de novembre de 2019
https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Forn_i_Chiariello

Entre togues i reixes és un llibre personal i íntim. Joaquim Forn es fixa en les petites coses i en tot allò que mai no ha aparegut en les transmissions des del Suprem. Ens explica com s’enfronta a la vida en una nova presó, la tercera, com es prepara per comparèixer davant del jutge, com viu la seva declaració i com encaixa la sentència. Forn rememora les imatges de les càrregues policials i la perplexitat davant la violència, però també descriu amb una sensibilitat extraordinària el banc del pati on toca el sol o la celebració d’un aniversari. Un testimoni excepcional d’uns mesos que han marcat i marcaran la història del nostre país.

https://www.claret.cat/ca/llibre/ENTRE-TOGUES-I-REIXES-844123205