Versió pdf (cliqueu aquí)

Llegirem un poema de Miquel Martí i Pol.

Nascut a Roda de Ter el 1929, ell ens ha ensenyat la profunditat de la vida des de la senzillesa i la claredat. Amb una proximitat que ha permès que les seves paraules també siguin les nostres.

De Miquel Martí i Pol:

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol (1929-2003)

Versió pdf (cliqueu aquí)

Carta d’Anna Gabriel a la militància de la CUP
Publicada al diari Vilaweb l’11 de setembre de 2019

«Que estrany es fa un Onze de Setembre sense vosaltres, un Onze de Setembre lluny de casa. […] 

  L’exili són moltes coses, però també és en certa manera… haver-me de limitar a contemplar aquestes hores que vénen, sense poder baixar als carrers que són els meus de sempre… Però segueixo aquí. […] I segueixo mantenint la convicció que mentre hi hagi repressió, l’exili té tot el sentit del món. Ni l’exili, ni la presó, ni la repressió no fan que renunciem al somni ni que deixem de treballar per a fer-lo realitat. I això vol dir superar tots els obstacles. […]

  Hi ha tant per refer, tant per reaprendre i tant per reescriure, que efectivament, cal tornar-ho a fer, per a poder-ho fer millor. […]  I per a fer-ho millor, cal no autoenganyar-se, cal mirar la realitat de cara i cal assumir el pes del futur. Cal saber que la unitat, com la veritat, és concreta i no es pot basar en el buit. Cal saber que les bases són solides si estan fonamentades i que hi hauria d’haver una correspondència entre el que es diu en públic i la realitat. […]

  I no podem fer-ho de qualsevol manera: cal analitzar què ha passat al nostre país en els darrers temps, veure què és allò que ens va permetre guanyar credibilitat i legitimitat, i constatar també què és el que va faltar. I tot i que el context repressiu fa difícil la feina, és imprescindible revisar allò que no es va fer bé… […]

  Sense aquesta revisió acurada, sense la claredat dels instruments i els mitjans necessaris, sense la determinació d’aquells dies de setembre i aquell Primer d’Octubre, i l’amplitud d’aquell 3 d’Octubre, la unitat és una paraula buida… […]

    I és que el context excepcional no és només la presó o l’exili.

  L’excepcionalitat també són els milers d’encausats i encausades al nostre país per defensar l’autodeterminació, i…  per defensar molts altres drets fonamentals. L’excepcionalitat és la pobresa, l’extrema i aquella que no es defineix a sí mateixa com a tal, sinó que s’explica dient que només és un mal moment, i que ja vindran temps millors.

L’excepcionalitat és aquesta Mediterrània nostra que fa massa temps que ha esdevingut un cementiri a causa de les polítiques migratòries de la Unió Europea i els seus estats.

  Excepcionalitat és despertar-se cada dia amb notícies de violacions o d’assassinats masclistes.

  Excepcionalitat és un planeta en perill per un sistema de producció i de consum que considera sagrats els beneficis […]

  I excepcionalitat és, finalment, que cada vegada sigui una veritat suposadament més inqüestionable que la seguretat equivalgui a invertir més en policies, exèrcits i més armes,  això és, més mort, i no en invertir en més vida, això és, més igualtat, més justícia social, més educació crítica i lliure i més salut per a tota la humanitat . […]

  Calen respostes que enxarxin les resistències que avui s’expressen arreu del món, contra aquesta injustícia i aquesta amenaça sistèmica. […]

  Així que deixeu que enviï una forta abraçada a totes les que fan de la seva vida compromís, a totes les que creuen en la dignitat personal i en la col·lectiva, com a valor de lluita. […]

  Hem après que no hi ha receptes màgiques, i hem hagut de desfer algun camí. Però ens queda l’opció de no renunciar al somni. I de fer-lo realitat».

Anna Gabriel i Sabaté
Ginebra, setembre de 2019

***

Article i text íntegre de la carta:
https://www.vilaweb.cat/noticies/anna-gabriel-pressio-antirepressiva-carta-diada/

Versió pdf (cliqueu aquí)

La desobediència civil 

La desobediència civil és el rebuig actiu d’una persona o grup de persones a obeir certes lleis, demandes i ordres d’un govern, o d’un poder d’ocupació. Com va dir Martin Luther King, aquesta desobediència no es pot considerar un menyspreu per la llei, sinó tot el contrari, expressa el màxim respecte per aquesta llei.

 Fragment d’un article del jurista  Joan Queralt al diari El Nacional:

… En determinats moments, fins i tot qui és incondicional de la disciplina, l’ordre i l’obediència, s’ha de rebel·lar contra el sistema del qual forma part. Quan?… Tema punyent, sens dubte, però d’acció política pràctica. Una bona resposta la vam tenir ben a prop. Ho va dir la cancellera Merkel: hi ha moments en que la desobediència és un deure. I ho va dir, en una cerimònia amb cadets militars alemanys.

Aquesta és una qüestió filosòfica i política, certament. Però com totes les qüestions morals fonamentals, és una qüestió eminentment pràctica, gens nova per altra banda, i de primer ordre: quan cal rebel·lar-se? Quan seguir obeint converteix el subjecte en còmplice de la injustícia. La qüestió moral capital no és obeir, sinó quan desobeir.

D’exemples en tenim per donar i per vendre. I ben a prop. Òbviament no es tracta d’adoptar decisions dràstiques, sinó, coneixent la història, d’actuar abans que arribi el cataclisme. Desobeir, doncs, és un valor moral màxim. Per això, desobeir és un model de resistència.

Joan J. Queralt

«La desobediència: el pilar cívic», publicat a  elnacional.cat el 4 d’agost de 2019
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/joan-queralt-desobediencia-pilar-civic_409123_102.html

*******

https://www.ub.edu/dret-professorat/cat/joan.queralt.ub.edu.html#

Versió pdf (clica aquí)

Llegirem un article de Jordi Cabré publicat al setmanari La República el 9 d’agost passat.

 Ara plou

 És estiu, ja ho sé. Però ja fa dos anys que, per a l’independentisme, plou. Com diria Prat de la Riba, “és hivern”. Hi ha cicles, en els moviments polítics. Cicles estacionals. […]  Vivim ara mateix sota una tempesta estranya, estressant, feta de repressió i de represàlia, però també de desunió i de desorientació interna. No sempre pot ser primavera, no sempre es pot estar a punt de guanyar una revolució. Ara, plou.

Hi ha molt a fer, mentre plou: provar d’agrupar-se, provar de reflexionar, aprendre, llegir, muscular, descansar, recollir-se, o fins i tot contemplar l’espectacle de llamps i trons des de sota el sostre. O fins i tot sortir a fora de tant en tant i mullar-se, i durant una estona, no tant desafiar la pluja com cantar sota la pluja. Es poden fer moltes coses, mentre plou, excepte una: desesperar-se perquè no fa bon temps. Deprimir-se perquè ho teníem a tocar. Desconsolar-se perquè no estem tan preparats com pensàvem, o perquè continuem encara esforçant-nos a no estar-ho gens ni mica. Potser ara plou en molts sentits, per a l’independentisme: però jo aconsello no prometre res, mentre plogui. No prometre el sol i el cel blau … I molt menys de manera immediata. I encara menys limitar-se a esperar que faci bon temps, sinó mantenir-se en actiu com les formigues. I diria que estem fent tot el contrari, o en tot cas estem donant aquesta imatge.

Prat de la Riba anuncia a la Nacionalitat catalana que sempre arriba de nou la primavera dels pobles, i si es fa la feina de l’hivern la próxima primavera pot ser del tot esclatant. Com deia ell, una nació és un fet natural. No hi ha força humana que pugui aturar l’arribada de l’hivern, però tampoc la seva desaparició. El problema és si l’hivern el dus a dins. Llavors ja no hi ha res a fer.

 Jordi Cabré
(Escriptor, guanyador del Premi Sant Jordi de novel·la d’enguany)

Jordi Cabré (Barcelona, 1974) és advocat i gestor cultural. Literàriament ha cultivat en especial el gènere novel·lístic i l’assaig. L’any 2000 publicà la primera novel·la, Postal de Krypton, i el 2007 La pregària del Diable, guanyadora del premi El Lector de L’Odissea. El 2004 ja va ser finalista del premi Sant Jordi amb Rubik a les palpentes i, dos anys després, obtenia el premi Ciutat de Palma-Llorenç Villalonga de novel·la amb El virus de la tristesa. És articulista del diari Avui i El Punt, com també col·laborador en diversos mitjans radiofònics o audiovisuals com TV3, RAC1 i Catalunya Ràdio.

Versió pdf (cliqueu aquí)

Fragments del llibre  Gandhi y la no-violència de Thomas Merton

La no-violència 

La no-violència no és una peça que un pugui posar-se o treure’s a voluntat. S’instal·la al cor i ha de ser una part inseparable del nostre propi ésser.  

 Mahatma Gandhi

  El principi de la no-violència, és per a Gandhi, la llei bàsica del nostre ésser.  És alguna cosa més que la negació de la violència, és el seu aspecte positiu, és la força de l’amor […]

  Donat que la violència degrada i corromp l’home, respondre a la força amb la força i a l’odi amb l’odi no fa més que augmentar la progressiva degeneració de la persona. La no-violència, al contrari, sana i restaura la naturalesa de l’home, i al mateix temps li proporciona els mitjans per a restaurar l’ordre i la justícia social.

  No tindrem mai la força suficient com per ser completament no-violents de pensament paraula i obra. Però hem de fer que la no-violència sigui el nostre objectiu i avançar constantment cap a ella. La consecució de la llibertat, ja sigui per un home, una nació o per al món sencer ha d’estar en exacta proporció a la consecució de la no-violència per part de cada individu.  

Mahatma Gandhi

Gandhi va ser un pensador i polític indi. Se l’anomena Mahatma que significa «ànima gran». Va ser el líder del moviment nacionalista indi contra el domini britànic i un dels pares de la independència de la nació índia mitjançant l’ús de la no-violència. 

***

Thomas Merton va ser monjo trapenc i gran coneixedor del budisme zen i les tècniques de meditació orientals. Va ser un dels màxims exponents de l’acostament entre l’espiritualitat cristià-occidental i l’oriental. Prova d’això és el contacte que va mantenir amb figures tan rellevants com el Dalai Lama, Thich Nhat Hanh i D.T. Suzuki. La seva obra consta de més de setanta llibres, alguns dels quals van aconseguir una gran difusió.

https://www.planetadelibros.com/libro-gandhi-y-la-no-violencia/47441

Versió pdf (clica aquí)

Avui escoltarem les paraules de Vicent Andrés Estellés, poeta valencià nascut a Burjassot.

És considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània i ha rebut diversos premis i reconeixements.

La veu d’un poble

Assumiràs la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Vicent Andrés Estellés (1924-1993)
Llibre de meravelles

(Burjassot, Horta, 4 de setembre de 1924 — València, 27 de març de 1993) Poeta. De família humil, fou aprenent de forner i d’orfebre, i mecanògraf. Becat, estudià, a l’Escola Oficial de Periodisme. Des del 1949 treballà al diari Las Provincias de València, i en fou redactor en cap. Poeta extraordinàriament prolífic i d’edició marcadament dispersa, corregia els primers llibres a partir d’un corpus que ell mateix anomenava “els manuscrits de Burjassot”, de difícil datació a causa d’un continuat procés de reelaboració.

Versió pdf (clica aquí)

Llegirem un fragment del llibre d’Albert Camus  Cartes a un amic alemany. 

L’escriptor francès, Albert Camus, va escriure entre 1943 i 1944 quatre cartes a un fictici «amic alemany», durant la barbàrie feixista a la França ocupada pels nazis. Unes cartes  que mostren la seva integritat moral i la dignitat en la resistència i contra el totalitarisme.

De la tercera carta 

Durant tot aquest temps en què no hem fet altra cosa que servir obstinadament, silenciosament, el nostre país, mai no hem perdut de vista una idea i una esperança sempre presents dins nostre: la idea i l’esperança d’Europa. És cert que no n’hem parlat durant cinc anys d’Europa, però és que  vosaltres en parlàveu massa fort. I ja aleshores no utilitzàvem el mateix llenguatge, la nostra Europa no és la vostra. […]

Per a vosaltres, Europa és aquell espai envoltat de mars i muntanyes, cisellat per dics, foradat de mines, cobert de collites, en què Alemanya juga una partida en la qual aposta el seu únic destí. Però per a nosaltres és la terra de l’esperit on des de fa vint segles es persegueix l’aventura més prodigiosa de l’esperit humà. […]

Perquè tots aquests paisatges, aquestes flors i aquests camps llaurats…us demostren cada primavera que hi ha coses que no es poden ofegar en la sang. […] I és així que sé que tot, a Europa, el paisatge i l’esperit, us nega tranquil·lament, sense cap odi desgavellat, amb la força serena de les victòries. Les armes que l’esperit europeu pot fer servir contra vosaltres són les mateixes que posseeix aquesta terra que reneix sense parar en florides i collites. El combat que lliurem té la certesa de la victòria perquè té l’obstinació de les primaveres. Sé, al capdavall, que res no s’haurà resolt fins que sereu vençuts…

*  * *

[…] Però quan jutgi la vostra conducta atroç, recordaré també que tots dos venim de la mateixa solitud, que tant vosaltres com nosaltres som, amb Europa sencera, dins la mateixa tragèdia de la intel·ligència. I, malgrat vosaltres, us seguiré anomenant homes.

Albert Camus (1913-1960)

https://www.lleonardmuntanereditor.cat/product/cartes-a-un-amic-alemany/

Versió pdf (clica aquí)

Fragment del llibre de Jordi Cuixart Ho tornarem a fer

 Des de la presó

En ple segle XXI, lluitar per la llibertat podria semblar un anacronisme, tot i que en el fons és un privilegi. Sé que és difícil creure que algú pugui ser feliç a la presó, però seria injust negar-ho. Un cop dominada la debilitat del cos, l’esperit i la ment, un presoner polític pot ser més lliure que molta gent del carrer.

La cel·la fa que deixis de patir pels problemes quotidians dels altres. Això també et permet tenir una perspectiva diferent per entomar escenaris futurs i reflexionar sobre fets del passat, alliberat de les obligacions del dia a dia. En el fons, la vida no té sentit; és un mateix qui dona el sentit a la vida.

Si alguna cosa he après a la presó és que sense la desobediència civil hauria estat impossible transformar i millorar la societat. «No som aquí per trencar la llei, sinó per fer-la», deia el 1908 la sufragista Emmeline Pankhurst, acusada en un judici polític de trencar la pau social per exigir el vot de les dones. Més d’un segle després, en aquest racó de la Mediterrània que són els Països Catalans, l’1 d’octubre del 2017 més de dos milions de catalans vam fer l’exercici més gran de  desobediència civil dels últims trenta anys a Europa. Un autèntic punt de no retorn. És una conquesta social dels demòcrates que, votessin o no, tenen clar que els drets només es defensen exercint-los. […]

Actuar com si fóssim lliures també ens fa, cada dia, una mica més lliures. Tinguem coratge i sempre endavant!

Jordi Cuixart

Jordi Cuixart és a la presó des del 16 d’octubre de 2017

---

http://www.arallibres.cat/ca/cataleg/1/1350/ho-tornarem-a-fer

---

Ho tornarem a fer

Jordi Cuixart i Navarro

Quan t’han pres la llibertat fruit d’una injustícia, què et queda? Et queda la possibilitat d’obeir la pròpia consciència i no caure en la resignació ni en la frustració. Ni com a persona ni com a poble. En Jordi Cuixart, el president d’Òmnium Cultural, ha decidit transformar la tristesa i la grisor d’una cel·la en el millor altaveu de la lluita compartida per l’autodeterminació i els drets humans.

Ens convida a no defallir, a protestar, a escoltar… i a la mobilització permanent noviolenta. Perquè quan la injustícia és la llei, la desobediència civil és un dret. Ho tornarem a fer és un manifest personal i col·lectiu, vital i polític, meditat després de més de 20 mesos a la presó i 52 sessions al Judici a la Democràcia del Tribunal Suprem. Un manifest emocionat però rigorós, directe i valent, que ens commina a perdre la por i a exercir a consciència les llibertats fonamentals amenaçades a Catalunya i arreu del món.

Perquè els nostres fills puguin viure en un país més just i més lliure, ho tornarem a fer

Jordi Cuixart i Navarro

(Santa Perpètua de Mogoda, 1975) és el 10è president d’Òmnium Cultural, la principal entitat cívicocultural de Catalunya, amb 170.000 socis. Porta més de 600 dies de presó per cridar a la participació en la manifestació pacífica del 20-S i en el referèndum de l’1 d’Octubre. Amb el judici al Tribunal Suprem vist per sentència, la Fiscalia manté l’acusació de rebel·lió i la petició de pena de 17 anys de presó.

Versió pdf (clica aquí)

Fragments d’un article publicat a Vilaweb el 27 de maig de 2019

 La dignitat del silenci

L’estiu del 1941, amb França ocupada pels alemanys, l’escriptor Jean Bruller va escriure la novel·la El silenci de la mar. La publicà secretament sota el pseudònim de «Vercors» i de seguida esdevingué un referent de la resistència. L’argument és molt senzill… Un home d’edat avançada i la seva neboda es troben obligats a hostatjar un oficial alemany. Aquest home, compositor a la vida civil, tracta els hostes amb perfecta correcció. Sap que la seva presència és forçada, però els parla ingènuament de la germanor entre els dos països, víctima crèdula de la propaganda nazi. Però per més que s’esforci a semblar gentil i encara que ho sigui objectivament, no aconsegueix d’arrencar cap paraula dels seus hostes. Aquests, practicant allò que avui s’anomena resistència passiva, fan del silenci un argument insuperable i eventualment insuportable contra l’invasor.

L’exquisit oficial de la novel·la, per cert, acaba considerant insostenible la seva posició. Llavors demana el trasllat al front de l’est, i s’acomiada dels hostes dient-los que se’n va a l’infern. D’ocupants tan nobles, Catalunya no n’ha conegut cap.  […]

Si els catalans som on som lingüísticament i políticament -una cosa va amb l’altra- és perquè ens esforcem a parlar com l’invasor i així hem desaprès la llengua pròpia, que és allò que fa eloqüent el silenci…

La pitjor feblesa, la gran maledicció catalana, és la por de desagradar. Sobretot de desagradar als qui han mostrat algun senyal de poder, ni que sigui el d’imposar el seu idioma. Tan senzill i alhora tan eficaç com seria d’aixecar un mur de silenci!

Joan Ramon Resina, professor de la Universitat d’Stanford als Estats Units

https://www.vilaweb.cat/noticies/dignitat-del-silenci-opinio-resina/
https://dlcl.stanford.edu/people/joan-ramon-resina
https://fr.wikipedia.org/wiki/Jean_Bruller

Versió pdf (clica aquí)

Llegirem un poema de Joan Margarit, el poeta català contemporani més llegit.

Ha publicat una trentena de llibres i ha rebut els principals reconeixements de la literatura en català, com són el Premi de la Crítica Serra d’Or, el Premi Nacional de Cultura i el Premi Jaume Fuster.  

LA LLIBERTAT

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.

La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.

És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.

La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.

 Joan Margarit (Sanaüja, 1938)
Aiguaforts. Ed. Columna. Barcelona 1995

www.joanmargarit.com/