Versió pdf (clica aquí)

Llegirem alguns fragments del llibre Lluitar amb el diable. Memòries de la presó, d’un escriptor de Kenya, que va ser un pres polític als anys 70. Va ser condemnat sense judici a una presó de màxima seguretat per haver escrit una obra de teatre en la seva llengua, el kikuiu. 

Pensaments lliures en paper de vàter

Són les 12 de la nit tocades del 12 de desembre de 1978. Com que no puc suportar l’aspror de tres mantes transparents sobre un matalàs deformat i ple de bonys durs com pedres, m’estic assegut davant la taula, sota la claror intensa d’una bombeta de 100 vats i escric en paper de vàter. … Ocupo la cel·la 16 d’un bloc en què hi ha divuit presos polítics més. Aquí jo no tinc nom. Només sóc un número en un expedient: K6,77.

* * *

Escriure m’ajuda a afrontar la vida al bloc, gairebé com si, gràcies al bolígraf «robat» i al paper de vàter «robat», lliurés un combat diari contra les forces que m’han empresonat. Sobretot fa que el temps voli.

* * *

 En un número de la revista Newsweek trobo un article que parla del meu empresonament sense judici… i esmenta cercles intel·lectuals de Nairobi que em descriuen com un «ideòleg ingenu» que no coneix els límits de la dissidència… Quan ho llegeixo em venen ganes de riure! Un ideòleg ingenu? Per haver escrit en una llengua kenyana? Per unir les mans amb els camperols per construir un teatre kenyà modern que parteix del poble? Això no és ni tan sols dissidència….

Si ser ingenu vol dir escriure sobre l’heroisme del poble kenyà al llarg de segles de lluita contra qualsevol forma de domini cultural, polític i econòmic estranger, benvinguda sigui la ingenuïtat; sempre seré ingenu…

– Visca els camperols i els obrers «ingenus» de Kenya! Visca la gloriosa història del poble de Kenya! – crido ben alt per dins, més tard a la meva cel·la.

Ngugi wa Thiongo

En sortir de la presó, Thiongo va estar exiliat 20 anys i actualment és professor a la Universitat de Califòrnia a Irvine

https://ca.wikipedia.org/wiki/Ng%C5%A9g%C4%A9_wa_Thiong’o

http://www.raigverdeditorial.cat/cataleg/lluitar-amb-el-diable/

 

Versió pdf (cliqueu aquí)

Avui fa 602 dies que els Músics toquen «El cant dels ocells» per reivindicar la llibertat dels nostres presos i exiliats. Per aquest motiu, volem parlar de l’origen i el significat d’aquesta peça musical.

EL CANT DELS OCELLS

El cant dels ocells és una cançó popular catalana de Nadal en la qual els diferents ocells celebren el naixement de Jesús.

La melodia és anònima, escrita en tonalitat menor i té un caràcter melangiós. Pau Casals la interpretava al violoncel al començament de tots els concerts des del seu exili, el 1939. La seva versió s’adapta al ritme de bressolar i per això, segons Joan Amades, s’utilitza també com a cançó de bressol.

L’any 1941, el poble de Prada, on Pau Casals vivia exiliat, va tributar-li un homenatge:

“Per què em feu aquest honor?”, els digué amb veu emocionada i íntima enmig d’un silenci expectant; -“Per què em plau tant de rebre’l? Jo us ho explicaré”. I, aleshores, amb paraules simples, amb mots tots ells essencials, densos de sentit i d’emoció, els digué que, dies enrere, mentre assajava pensant en aquell concert, s’havia trobat, sense voler-ho, sense ni adonar-se’n, tocant “El cant dels ocells”, una cançó popular catalana. “Com és que aquesta cançó tan nostra, tan vostra, també, mai tocada en aquest instrument, s’havia filtrat en un moment així? Per la mateixa atracció que va dur-me, no podent viure a la meva terra, cap a aquesta terra vostra, tan nostra, també, prop del Canigó, que és una muntanya de Catalunya, ja que d’un costat i de l’altre hi ha les mateixes cançons, que vol dir la mateixa llengua …”. *

Anys més tard, a la seu de les Nacions Unides, amb motiu de l’estrena de l’Himne a les Nacions Unides, que ell mateix havia compost, Pau Casals va fer un discurs, i va interpretar al violoncel «El cant dels ocells», una melodia que, com ell mateix deia, naixia de l’ànima del seu poble, Catalunya, i que tocava com un cant de pau. Era el 24 d’octubre de 1971 i el seu discurs va començar així:

Deixeu-me que us digui una cosa… jo sóc català.

Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n’explicaré el per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per a parlar de pau, al segle XI… pau al món i contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres…. això és Catalunya.

Des de llavors, la melodia anònima de «El cant dels ocells» ha esdevingut un himne de pau i llibertat arreu del món, però de manera significativa a Catalunya, on  ha estat considerada com un símbol.

Així, doncs, la música de la cançó tradicional ha adquirit vida i significat propis i ara és un himne que s’interpreta en tota mena de celebracions, des de funerals fins a actes reivindicatius. Per això, els Músics per la Llibertat la toquen cada vespre en aquest acte que fem des de fa tants i tants dies. La lletra de la cançó,  que és molt extensa,** segueix essent una nadala en què els ocells celebren el naixement de Jesús.

* Fragment d’una carta de l’escriptor Joan Alavedra al crític musical, Rafael Moragas

**Lletra completa de la nadala a : https://ca.wikipedia.org/wiki/El_cant_dels_ocells

versió pdf (cliqueu aquí)

Llegirem uns fragments d’una publicació d’Antoni Comín, titulada  La igualtat, una fita pendent que va ser editada l’any 1999.  Molt abans, doncs, que fos nomenat conseller del Govern de la Generalitat de Catalunya.

La igualtat

L’ideal de la igualtat ha sofert, en aquest final de mil·lenni, profundes commocions de tipus cultural i polític que l’han deixat sense fonament. L’anomenada postmodernitat i el fracàs del principal intent històric de “socialisme real” semblen haver deixat els partidaris de la igualtat en una situació de profunda confusió….  […]

¿Hem de continuar aspirant a construir una societat igualitària o és millor que, en un sacrificat esforç de realisme, renunciem a aquesta “utopia inútil”?  

En aquestes pàgines defensem que l’ideal de la igualtat, com a principi de justícia que organitza la convivència entre els éssers humans, pot retrobar el seu fonament mitjançant un diàleg de la raó amb el món que s’obre a la persona a través de l’experiència espiritual. La realitat espiritual que s’ofereix a la persona quan aquesta és capaç d’estar a l’escolta de la dimensió mística de les coses, és la realitat en què la raó humana es juga la possibilitat de donar una justificació i un fonament a la igualtat i, amb ella, a la llibertat i a la felicitat. 

Aquesta “realitat” és present en totes les facetes de la vida. En podem tenir experiència a través de l’art, sens dubte, o en el nostre contacte amb la natura, per exemple, o en les nostres relacions humanes més determinants. El més important és adonar-se que aquest món, el món de l’esperit, transcendeix la raó  […] i en ell és possible reconciliar la felicitat i la justícia, la realització de la pròpia vocació individual i el respecte als altres… 

 Si la reflexió sobre el socialisme és capaç d’entrar en diàleg amb la reflexió sobre el costat místic de la realitat i sostenir-s’hi, l’ideal d’una societat igualitària, superada la seva crisi actual, tornarà a ser un horitzó desitjable i possible de l’evolució de la història humana.

Antoni Comín

Antoni Comín és a l’exili des del  30 d’octubre de 2017

https://www.cristianismeijusticia.net/la-igualtat-una-fita-pendent

Versió pdf (cliqueu aquí)

Avui, vigília de Sant Joan, llegirem un poema del nostre gran poeta, Joan Maragall, que ens parla dels focs de Sant Joan com a símbol d’unió i llibertat de tots els Països Catalans.

Els focs d’aquest Sant Joan

Ja les podeu fer ben altes,
les fogueres aquest any:
cal que brillin lluny i es vegin
els focs d’aquest Sant Joan.

Cal que es vegin de València,
de Ponent i de Llevant…
i en fareu també en la Serra
perquè els vegin més enllà.

Que la terra està revolta
sota el peu dels occitans,
i convé que se’n recordin,
de l’antiga germandat.

Des que fou esquarterada
no s’havia vist pas mai
redreçar-se alhora els trossos
cadascú pel seu costat.

Miracle! gent d’Occitània
l’esperit d’Oc s’ha despertat!
Tots la passaren en vetlla,
eixa nit de Sant Joan.

Tots la passaren en vetlla
al voltant dels focs més alts,
perquè es parlin uns amb altres
com llengües de l’Esperit Sant.

Parlaran de serra en serra,
i de la més alta als plans…
Pirineu, si resplendisses
tot encès de mar a mar,

remembrant als fills en vetlla
les memòries del passat,
les fiances del pervindre
i els misteris d’eix atzar

que fa que els fills d’una mare,
que els homes d’un sol parlar
tinguen els braços en l’aire
tots alhora bracejant;

i el crit d’una sola llengua
s’alci dels llocs més distants
omplint els aires encesos
d’un clamor de Llibertat!

JOAN MARAGALL   (juny 1907)

http://www.joanmaragall.cat/

Versió pdf (clica aquí)

Avui llegirem un fragment de l’últim llibre del filòsof Josep Maria Esquirol.
Penedesenc – de Sant Joan de Mediona – Esquirol és professor de filosofia a la  Universitat de Barcelona, on dirigeix un grup de recerca sobre el pensament contemporani. Ha publicat  un centenar d’articles i diversos llibres.

Fraternitat
Fragment del llibre La penúltima bondat

És ben sabut que la fraternitat és el tercer dels eslògans revolucionaris; el tercer, però en veritat l’únic gràcies al qual els altres dos – llibertat i igualtat – poden veure’s realitzats no només formalment sinó també de fet i concretament. L’acció política moguda per la fraternitat no està mai mancada d’ànima ni d’ànims. I no és mai acció política degenerada, ni és mai aparença d’acció política. Tots els seus fruits, per petits que siguin, formen part de la comunitat que viu, que no és una comunitat idíl·lica, ni utòpica, ni perfecta, ni angelical ni paradisíaca, sinó la comunitat humana dels afores, imperfecta, però acollidora i curadora. La comunitat en la qual la pau no és la correlació de forces, ni l’estabilitat del sistema, sinó la mirada i el gest de l’un per l’altre.

La comunitat que viu correspon al que el filòsof txec Jan Patocka anomena la «solidaritat dels commoguts», que és la solidaritat d’aquells que relativitzen tot allò que és relativitzable i que per això mateix s’ajunten.

Doncs bé, la política de la comunitat que viu es nodreix d’una constel·lació d’elements vigorosos . Alguns d’aquests elements són paraules que ens salven i que cal salvar. Paraules com ara reconeixement, generositat, companyonia, agraïment, tacte, reflexió.

Josep Maria Esquirol

http://www.quadernscrema.com/cataleg/la-penultima-bondat/

De manera subtil i colpidora, aquest assaig tracta dels «infinitius essencials» de l’ésser humà: viure, pensar i estimar. I constitueix, sens dubte, una valuosa aportació filosòfica, que s’articula a partir del concepte de «replec del sentir». L’estil singular de l’autor va calant de mica en mica, com la pluja menuda, tot proposant-nos un itinerari molt revelador, amb trams relatius a la commoció, el desig, la creació, l’amistat, la revolució i l’agraïment. I anticipant-nos, ja de bell començament, allò que és més nuclear: «Aquí, als afores, la gènesi i la degeneració, la vida i la mort, l’humà i l’inhumà―car només l’humà pot ser inhumà―, la proximitat i la indiferència. Aquí, als afores, el mal és molt profund, però la bondat encara ho és més. Aquí, als afores, res té més sentit que l’empara i la generositat. Aquí, als afores, no només vivim, sinó que som capaços de vida»

Mots-x-R-20-Article_Gandhi-08-06-2019

Avui parlarem de Gandhi i del seu pensament. Mohandas Karamchand Gandhi va ser un pensador i polític indi. Se l’anomena Mahatma que significa «ànima gran». Va ser el líder del moviment nacionalista indi contra el domini britànic i un dels pares de la independència de la nació índia mitjançant l’ús de la no-violència.

Mahatma Gandhi: Un llegat per al segle XXI

Fragments d’un article publicat al diari Ara el 15 de febrer de 2015

La particularitat de Gandhi com a dirigent polític és que ell no dissociava l’ètica de qualsevol activitat social i humana, ja fos la política o l’economia…. Conseqüentment, creia que un polític o líder social havia de ser una persona honesta i coherent entre el que propugnava i la manera com vivia, capaç de predicar amb el seu exemple.

Es coneix de Gandhi la seva defensa de la no-violència, però com ell mateix va escriure “la no-violència no és covardia” i no eximeix d’oposar-se a tota injustícia social o legal. Per això va ser un defensor i practicant de la desobediència civil, que havia conegut per mitjà de Thoreau i Tolstoi, entre d’altres. […]

Un altre aspecte fonamental del missatge de Gandhi és el seu contingut social. Tot i que inicialment va postular l’autogovern per a l’Índia  dins de l’Imperi Britànic, després va assumir obertament la causa de la independència, decebut per l’actitud dels diversos governs britànics… Però per a ell l’autogovern o la independència només tenien sentit si servien per acabar amb les enormes desigualtats i injustícies.  […]

Gandhi defensava també un autèntic diàleg entre les diverses cultures, comunitats i religions que poblaven l’Índia…  Va lluitar fins al final de la seva vida per la convivència entre les diferents comunitats: hindús, musulmans, sikhs, jainistes, cristians, jueus…

Hi ha encara un altre missatge que val la pena destacar. Gandhi no dissociava el canvi social de la transformació individual… Ell creia que no es podia canviar la societat si no es treballava també, a la vegada, per millorar l’individu, però aquesta millora havia de néixer de la voluntat de la pròpia persona, no pas imposada per l’Estat. I això volia dir fomentar capacitats com la introspecció, la reflexió, l’ètica i la responsabilitat personal, valors que configurarien una societat prou adulta i madura per promoure un canvi real i profund. Per això Gandhi va ser, probablement, el revolucionari més profund i radical, si més no, del segle XX.  

Evidentment el llegat de Gandhi conté també idees i aspectes molt discutibles…Va ser un ésser humà que va buscar honestament un camí per al seu poble, també per a ell mateix, i que fos útil per a la humanitat sencera. I en aquests temps convulsos, una bona part del seu llegat podria suposar una contribució important en la recerca de sortides més justes per aquest nostre món incert.

Artur Domingo i Barnils, historiador

Article sencer: https://www.ara.cat/suplements/diumenge/Mahatma-Gandhi-llegat-segle-XXI_0_1304269562.html

Versió pdf (cliqueu aquí)

Avui llegirem un poema del poeta castellà Fernando Macarro Castillo, més conegut pel seu nom artístic de Marcos Ana.  Militant comunista des de molt jove, va ser represaliat pel franquisme i és el pres polític que va passar més temps a les presons franquistes, 23 anys. Va ser un dels primers presos polítics alliberats gràcies a l’activitat d’Amnistia Internacional, cosa que l’ha convertit en un dels símbols de la cultura antifeixista.

Mano abierta

La hoguera del pueblo tiene
aún esparcidas sus ascuas.

Ay, como el fuego se junte,
¿quien apagará sus llamas,
quién sujetará los bosques
del pueblo ardiendo en sus armas?

Tomad la mano que el pueblo
os ofrece en paz, tomadla.
No esperéis que se maduren
en el dolor las espadas.

Los diques también se rompen
bajo el martillo del agua;
el viento descuaja el árbol
por hondas que estén sus plantas
y hay volcanes que deshacen
el pecho de las montañas.

Escuchad la voz de un pueblo
que busca la luz del alba,
con la paz en sus banderas
y el amor en sus gargantas.

No dejéis que se maduren
en el dolor las espadas.

Tomad la mano que el pueblo
os ofrece en paz, TOMADLA.

Marcos Ana
Poemas de la prisión y la vida.
Ed Urano. Bcn 2011   

Sobre Marcos Ana: 
https://www.ara.cat/cultura/Mor-Marcos-Ana-politic-franquista_0_1693030909.html

Avui llegirem un text de l’escriptora Teresa Pàmies, de qui enguany es commemora el centenari. Teresa Pàmies, des de molt jove, va estar compromesa amb les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i el 1939 va haver de marxar a l’exili. Tenia 20 anys. Va viure més de trenta anys entre Amèrica i Europa, i aquest fet és evocat molt sovint en les seves obres.

Viatge de tornada
Fragment de la novel·la Va ploure tot el dia

El tren surt a les vuit quinze del vespre. Tens por de perdre’l i a les set ja ets a l’estació d’Austerlitz; dèria de tornar a casa. I si passés quelcom que no hi poguessis entrar? I si a la frontera hi hagués uns senyors que et diguessin: «Usted no entra»? Un segon exili se’t faria insuportable. Quin desfici de sentir-te a casa! Treus la clau de la senalla i te la mires. La clau del pis i la clau de la porta del carrer; la petita clau de la bústia de les lletres. Això és tot: un joc de claus. Les claus de casa.

Faràs el viatge amb cinc persones més, tres de les quals són catalanes. Tornen a Girona i a Barcelona després d’uns dies de vida nocturna a París…. Tres catalans que s’ho passaran dormint com a troncs damunt les lliteres. Tu romandràs desperta pel desfici d’entrar a casa, per la por soterrada que no t’hi deixin entrar. […]  T’agradaria que algun dels tres catalans veïns de llitera et parlés, et preguntés què hi feies, a París. Però els tres catalans estan morts de cansament després de les follies de París que els han deixat buits de butxaca i d’energia. Tu has viscut tretze anys seguits a París i no saps què és París by night.

Però el coneixes bé, el barri del can-can… Vas treballar dos anys a l’Sporting i un any a la rue Fontaine, fent faldilles a casa d’aquell jueu que les venia al mercat de les puces. […] Feies faldilles al taller del Sam, casat amb una refugiada madrilenya que et deia: «Si ganan los degolistas nos daran por partida triple: por judios, por refugiados españoles y por comunistas». I el Sam anava cada matí a vendre al mercat les faldilles que tu i altres desgraciades sense papers en regla fèieu gràcies al bon cor dels jueus de la rue Fontaine.

[…] Ai, el meu exili de la rue Fontaine! Vaig aprendre a fer unes faldilles fabuloses, amb roba de cortines… Una dotzena de faldilles cada dia i guanyava una misèria. Però tampoc no guanyaven el Sam ni la madrilenya… Ah, la solidaritat del Sam i la madrilenya bé valia un exili!

Teresa Pàmies     (Balaguer, 1919 – Granada, 2012)

Va ploure tot el dia
Teresa Pàmies
Un testimoni viu, lúcid i apassionat.

Sinopsi:
Va ploure tot el dia és la història íntima d’una resposta en el fons inexpressable i sempre posposada: per què i com es torna de l’exili? Estructurada a partir del pretext argumental d’un interrogatori en un dia de pluja, la novel·la és l’exposició dels motius que van forjar el retorn al seu país d’una dona que -com Teresa Pàmies- va passar quaranta anys a l’exili.

https://www.grup62.cat/llibre-va-ploure-tot-el-dia/106626

Clica aquí per veure la versió pdf

Llegirem el testimoni d’un dels primers insubmisos catalans, ara que fa 30 anys que uns quants nois van començar la campanya de desobediència civil que va acabar amb el servei militar obligatori.

Trenta anys d’insubmissió: la força de la desobediència civil no-violenta
Article publicat a la revista digital Directa.cat el 20 de febrer de 2019

Un 20 de febrer de fa trenta anys una colla de joves que havien de fer el servei militar es van presentar davant de diferents jutjats militars per declarar-se insubmisos. A Barcelona van ser vuit (57 a tot l’Estat) i el jutge va ordenar la presó preventiva de tres. […] Aquell 20 de febrer es considera l’inici d’una campanya de desobediència civil no-violenta que va acabar amb la fi del servei militar obligatori i la prestació substitutòria, i que va contribuir al descrèdit —ja molt considerable— del militarisme i les seves institucions.

Cadascú dels qui vam participar en aquella campanya té la seva perspectiva. A mi em va tocar una de les poques condemnes fermes que hi va haver a Catalunya, de dos anys quatre mesos i un dia de presó i inhabilitació, per negar-me a fer la prestació substitutòria.  […] Però a Catalunya hi va haver moltes més presons preventives que condemnes fermes. […] Per això, una primera lliçó d’aquella experiència va ser que el poder judicial és força imprevisible.  […]

La segona lliçó per a mi va ser constatar el poder de la desobediència civil no-violenta. La insubmissió va aplegar persones molt diverses, d’ideologies i visions del món molt diferents, cosa que a vegades va comportar discussions ben agres. Però ens unia l’estratègia de desobeir, de manera que al costat d’alguns desacords més o menys estèrils, en el fons l’enorme diversitat del moviment antimilitarista compromès en la campanya d’insubmissió va resultar un element molt positiu per fer-la avançar.  […] Vam arribar a ser milers i milers de desobedients. […]

Ara bé, sense l’enfrontament explícit i organitzat —horitzontal, autònom, divers, però organitzat— tampoc no s’hauria aconseguit res… La desobediència civil no-violenta obliga la comunitat a plantejar-se si les lleis que suporta són o no són mínimament justes i adequades. Per això cal desobeir obertament, públicament.

I finalment, també vaig aprendre una altra lliçó: que l’estat troba maneres de reprimir la desobediència que no despertin la indignació popular. Per culpa de la inhabilitació vaig perdre la feina de bibliotecari que tenia. La inhabilitació era molt més invisible, més indolora per l’estat que la presó. Però molt punitiva, si t’impedia guanyar-te la vida.

El meu balanç de tot allò, però, és molt positiu. La insubmissió ens va fer créixer. I allà vaig conèixer algunes de les millors persones que he trobat mai.

Pere Comelles, professor i traductor.
Membre del Moviment d’Objecció de Consciència

 

Clica aquí per veure la versió pdf

Avui proposem unes paraules de l’escriptor rus Lev Tolstoi que va néixer el 1828 i va morir el 1910. Tolstoi va ser dels primers intel·lectuals a pronunciar-se contra les guerres i  és un autor molt destacat en la història del pensament pacifista. Va tenir una gran influència sobre Gandhi i sobre altres escriptors, pensadors i activistes de la no-violència.

No mataràs

Fragment d’un article escrit l’any 1900

Perquè no oprimeixin el poble i  no hi hagi guerres innecessàries i perquè ningú no s’indigni contra aquells que en semblen els culpables i no els mati, cal aparentment molt poc, concretament només que la gent entengui les coses com són i les digui pel seu nom: sabrien que l’exèrcit és un instrument d’assassinat i que reunir i dirigir l’exèrcit és una preparació per a l’assassinat.

Si cada rei, emperador, president  entengués que la seva feina de dirigir les tropes no és una obligació digna i important, com li inculquen els aduladors, sinó una preparació vil i vergonyosa d’uns assassinats, i si cada persona individual entengués que pagar uns impostos que es gastaran en llogar i armar soldats i que fer el servei militar no són accions indiferents, sinó  vergonyoses, pel fet de tolerar i participar en la guerra, llavors desapareixeria per si mateix el poder dels emperadors, els presidents i els reis que tant ens indigna i que ara provoca que els matin.

Així doncs, no cal matar els Alexandre, els Carnot, els Humbert i tots els altres, sinó que cal explicar-los que ells mateixos són els assassins i, sobretot, no permetre’ls que matin més gent, negant-se a matar quan ells ho manin.

I per això, el que es pot fer perquè la gent deixi de matar reis i deixi de matar-se entre ella no és assassinar més, sinó despertar-se.

Això mateix intento fer amb aquest article.

LEV TOLSTOI

Contra la guerra i la violència. Angle Editorial

Aquesta és la primera antologia en català de textos pacifistes de Lev Tolstoi, un autor que ocupa un lloc destacadíssim en la història del pensament pacifista, sobretot per la influència profunda que va tenir sobre Mohandas Gandhi —el seu gran deixeble— i sobre altres escriptors, pensadors i activistes de la noviolència. Tolstoi, però, no va ser un pacifista des de jove; al contrari, arriba a les seves posicions antimilitaristes després d’una profunda crisi espiritual. Per això les seves argumentacions estan tenyides d’un cert aroma místic, essencial, profundament humà. Tolstoi és algú que es proposa lluitar contra el mal en totes les seves formes, entre les quals les guerres i la violència dels estats, i proposa solucions individuals per assolir un estat de perfecció que ha de conduir a la millora moral de la societat i, consegüentment, a la pau.

«La seva crítica pacifista i antimilitarista [de Tolstoi] ens sembla més actual que totes les apologies de les “guerres justes” fetes per les grans tradicions ideològiques.» (José Luis Gordillo, a la introducció)