Clica aquí per veure la versió pdf

Els contes que l’Oriol Junqueras ha escrit a en Lluc i la Joana, durant tots aquests mesos que ha estat injustament privat de llibertat, són una mostra d’amor, un cant a la intel·ligència i una lliçó de dignitat. En Junqueras ha sabut guanyar la distància física amb els seus estimats amb un crit de vida en forma de petites històries plenes de llum i saviesa. Perquè cap cel·la, cap mur, ni cap vidre de cap presó del món no aconseguiran apagar mai una veu i un cor ple d’esperança.

En Junqueras és un home bo i savi i, per damunt de tot, és el pare d’en Lluc i de la Joana i l’espòs de la Neus. També és l’amic, el company i veí de Sant Vicenç dels Horts. I per a tots plegats és una persona que estima el seu país i que persisteix en la defensa d’uns ideals cívics i honestos, que és el fil indestructible que l’uneix amb tots els presos i preses i exiliats i exiliades de casa nostra.

Veure créixer els fills és el millor regal que ens dona la vida i educar-los, el privilegi i la responsabilitat més meravellosa del món. Lluny de caure en el parany del desànim, l’Oriol, conscient que li han arrancat el dret d’acaronar cada dia i cada nit en Lluc i la Joana mentre els dona resposta als màgics interrogants de la infantesa, els escriu per explicar-los les meravelles del món, per descriure les petites coses de cada dia i per narrar paisatges propers i llunyans. I ho fa amb la mateixa tendresa que si els parlés a cau d’orella. Llegim l’Oriol i sentim l’Oriol. Cada mot, un batec; cada conte, un somriure.

Gràcies, Oriol, per compartir els contes que has escrit als teus menuts i que ara podrem explicar també als nostres fills. Tant de bo que a cada casa arribin aquestes històries tan boniques que són testimoni de la humanitat i la generositat del seu autor.

Lluc, Joana, teniu un pare valent i coratjós que us estima molt.

Pep Guardiola

Oriol Junqueras és a la presó des del 2 de novembre del 2017

http://www.arallibres.cat/ca/cataleg/1/1318/contes-des-de-la-preso

 

Clica aquí per veure la versió pdf

Salvador Espriu és un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants.

Espriu no es va exiliar un cop acabada la guerra, com van haver de fer molts intel·lectuals catalans. Però tanmateix va patir, com tots aquells que es van quedar, el que s’anomena «exili interior», és a dir una situació d’aïllament i exclusió similar a la d’aquells que van marxar del país.

En la seva obra hi ha metàfores constants referides al franquisme i a l’esperança que acabi la dictadura, així com moltes referències a la necessitat de «salvar els mots» –és a dir, la llengua catalana- per a les noves generacions.

EL MEU POBLE I JO

A la memòria de Pompeu Fabra.
Mestre de tots.

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo

Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

Salvador Espriu
Cançons d’Ariadna

Publicada al diari Vilaweb, dins la secció «Cartes per la libertat», el 15.11.2018.

Clica aquí per veure la versió pdf

Estimada Marta,

Rafael Campalans va deixar escrit que «la política és pedagogia». Ja fa molts anys que ens coneixem. I tinc la convicció que la màxima d’aquell catalanista, d’aquell gran socialista, sempre l’has feta teva, sense matisos, amb plena consciència de què comporta. En les paraules i en els fets.

  […]

Recordo les teves intervencions desenvolupant un argumentari solvent en matèria de dret internacional públic. Vas ser de les primeres a fer-ho. A explicar l’abast de la legitimitat del dret d’autodeterminació. A fer tangible ‘el dret d’excepció’, pel qual s’empara la convocatòria d’un referèndum no acordat després d’haver-se explorat totes les vies de dret intern, totes les vies d’entesa, de diàleg amb l’estat del qual un territori es vol independitzar. El dret internacional no prohibeix una eventual declaració d’independència proposada des d’una base radicalment democràtica.   […]

Ens hi vam comprometre i ho vam fer: des del compromís de tants vam dur a terme el referèndum del Primer d’Octubre i la declaració política d’independència posterior, el 27 d’octubre. Manllevant les paraules de l’enyorada i estimadíssima Muriel Casals, aquell dia primer d’octubre aquest poble, tossudament alçat, va esdevenir, ell mateix, el somni.

Per això patim presó i exili. Per haver defensat pacíficament unes idees legítimes, nobles i lícites. Per haver estat lleials al mandat democràtic de la ciutadania. Ara no ens n’hem sortit, però rebre les conseqüències d’haver arribat més lluny que mai no haurà estat debades. Hem pogut conèixer amb certesa què hi ha a l’altra banda del mur. I en podem elaborar una cartografia clara: sabem quins camins són plausibles i quins altres són inviables.  […]

La teva filla, que ha hagut d’abandonar Catalunya per poder fer efectiu el dret dels infants a créixer al costat dels pares, podrà explicar als seus fills: «La meva mare hi va ser, va donar la cara, va arriscar-se perquè avui puguem tenir un país lliure.» Aquesta és la força intangible per a afrontar la presó i l’exili. Perquè l’esperança és més poderosa que la por. Sempre.

L’altre dia vaig saber, per mitjà d’un diari antic, que havien tancat el mític restaurant Pitarra del carrer Ample de Barcelona. Fa mesos. Són les coses que tenen la presó i l’exili: aquesta «descontextualització» permanent. Allí hi vam tenir un sopar, per a mi memorable, en què vam imaginar una Catalunya lliure sense cap altre límit que la nostra pròpia voluntat com a poble. Haurem de cercar un altre restaurant per retrobar-nos, lliures i a Catalunya. Ja hi pots anar pensant.

Una abraçada immensa, dona valenta d’Osona.

Josep Rull

Josep Rull és a la presó d’ençà del 23 de març de 2018

Clica aquí per veure la versió pdf

Avui ha tingut lloc a Móra d’Ebre el funeral de comiat de Neus Català, una dona catalana que va viure la Segona Guerra Mundial en un camp de concentració nazi. I que va sobreviure. La Neus va morir dissabte passat als 103 anys, a Guiamets, el poble del Priorat que la va veure néixer i on ha viscut els últims anys.

Vull veure-ho tot.
Veure per poder-ho explicar.
Explicar a tothom el que els meus ulls han vist. Perquè és un deure.
Perquè he sobreviscut i tinc un deure moral vers les dones, les grans oblidades, que van morir als camps de la mort.
El meu pare em deia de petita: «No abaixis mai els ulls per ningú, mai».
Ho vaig voler mirar tot, i mai, mai, mai, vaig plorar davant d’un nazi.
Era la meva manera de resistir. Jo només plorava a les nits, perquè les nits eren eternes, l’insomni…
Els nazis em van prendre la son, però no em van prendre la llibertat ni la vida.

Són paraules de Neus Català,  lluitadora i republicana, l’última persona de l’Estat supervivent del camp de concentració de Ravensbrück. La seva vida és un testimoni de lluita contra l’oblit d’una de les atrocitats humanes més impactants. Infermera i comunista de vocació, el 1939 va creuar la frontera amb cent vuitanta-dues criatures orfes d’una colònia de Premià de Dalt que estaven sota la seva cura. A França, col·laborà en activitats de la Resistència i el 1943 va ser denunciada als nazis. D’allà va ser deportada al camp de Ravensbrück i més endavant al de Flossenburg. En ser alliberada, retornà a França, on continuà la lluita clandestina contra el franquisme.

A Ravensbrück, els nazis la van esterilitzar, com a la resta de dones; era una pràctica habitual, però anys més tard, sorprenentment, va tenir dos fills, un noi i una noia, que viuen a França.

Una dona forta, dura i combativa, militant del Partit Comunista Català i d’Esquerra Unida i Alternativa, va ser també presidenta de l’Amical Ravensbrück des de la seva fundació el 2005. Va rebre la Creu de Sant Jordi també l’any 2005 i el 2015 la Medalla d’Or de la Generalitat per la seva lluita per la justícia i les llibertats democràtiques, per la memòria dels deportats als camps d’extermini nazi i per la defensa dels drets humans.

« L’ocell vol morir al niu. Quan em vegeu morir, porteu-me als Guiamets »,
havia dit la Neus. I així va ser. Descansi en pau.

Gràcies, Neus, pel teu immens llegat.

Vilafranca del Penedès, 16 d’abril del 2019

********************

Bibliografia recomanada:

 

Clica aquí per veure la versió pdf

Llegirem un text de l’últim llibre del president Carles Puigdemont titulat La crisi catalana.  El llibre està adreçat als ciutadans europeus i reflexiona sobre la dimensió europea de la crisi catalana, tot posant l’accent en el caràcter radicalment democràtic i pacífic de la nostra lluita.

La resistència no-violenta

Fragment del llibre La crisi catalana. Una oportunitat per a Europa de Carles Puigdemont

A part de Martin Luther King, el meu model continua sent Nelson Mandela: la resistència no-violenta. … Per mi és una font d’inspiració ètica, sobretot pel que va fer després de la fi de l’apartheid. Si s’hagués deixat portar pel ressentiment tothom ho hauria entès, després de tots aquells anys de segregació…  Però ell, en canvi, ens va donar una lliçó total, immensa: ens va ensenyar què volen dir la fraternitat i la democràcia. […]

A Catalunya s’ha escrit molt sobre la cultura de la no-violència. Per exemple, el moviment sobiranista va elaborar un decàleg per iniciar la gent en els principis fonamentals de la no-violència… i els Mossos d’Esquadra ja fa uns anys que segueixen un protocol segons el qual la violència ha de ser sempre l’últim recurs.  […] És una actitud general que es remunta a la pèrdua de les nostres institucions, l’any 1714. Llavors ho vam perdre tot, també l’exèrcit, i des d’aleshores no hem tornat a fer la guerra. Aquesta inspiració es va renovar al segle XX amb la lluita de Gandhi o de Mandela… Els catalans no som, per definició, un poble guerrer… La nostra lluita fa servir sobretot la paraula, l’art, l’economia o la innovació.

No podem oblidar que Catalunya ha creat l’himne mundial de la pau, el «Cant dels ocells», una cançó tradicional catalana molt antiga. El 1971 el violoncel·lista Pau Casals la va interpretar a l’ONU, i des d’aleshores tot el món la reconeix com un símbol universal. A casa nostra la pau no és una paraula retòrica. A l’escola se’n parla moltíssim, de pau. […] És així com es construeix una societat de ciutadans.

La república catalana s’ha de fer també amb els republicans que se senten espanyols, que a més sempre tindran el dret de reclamar la reunificació amb Espanya sense que per això se’ls pugui considerar uns rebels o se’ls pugui tancar a la presó. Som membres de la mateixa societat, hem de treballar per tenir un país millor per a tothom, les millors escoles, els millors hospitals, les millors autopistes. La nostra revolució no és identitària. Els drets lingüístics continuaran sent exactament els mateixos, no hi haurà cap retrocés en aquest aspecte. Al contrari, hem d’aconseguir el reconeixement dels drets lingüístics de tothom en la línia de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics… Tots aquests ciutadans també han de ser protagonistes de la futura república. Espanya no ens vol reconèixer com un interlocutor vàlid perquè es nega a parlar de totes aquestes coses, de la manera com volem construir la república. Ho lamento i ho denuncio. Pacíficament.

Carles Puigdemont i Casamajó, 130è president de Catalunya.

El president Puigdemont és a l’exili des del 30 d’octubre del 2017

 

Clica aquí per veure la versió pdf

Article de Jordi Turull publicat al diari NacióDigital el 02-07-2018

Li deia en una carta que vaig enviar al president Torra … que malgrat l’enorme injustícia i patiment que suposa el nostre empresonament, al meu cor només hi ha espai per la gratitud i el compromís…  I si una cosa ajuda, per sobre de tot, a mantenir aquesta actitud i estat d’ànim, que Déu faci que no la perdi, són precisament totes i cada una de les cartes que rebem a la presó.

Cartes darrere les quals hi ha persones  a qui sento una necessitat infinita de fer públic el meu agraïment, ja que mai podré correspondre com caldria davant la impossibilitat material de poder contestar-les totes. Cartes que sense conèixer la persona que les escriu, només veient el municipi d’on provenen ja t’alliberen per un instant de tanta monotonia i aïllament. I et transporten a molts records, vivències i paisatges fora dels murs d’aquesta presó.  […]

Cartes de persones de tota mena, condició i edat. De gent molt gran i d’infants. D’empresaris i d’aturats. De persones plenes de salut i de persones que lluiten per superar una greu malaltia.[…] Cartes de gent que m’ha votat i de gent que em diu que ni ho han fet ni ho faran, però que són el contrast del relat que volen imposar a cops de martell: la causa per expandir la justícia, la democràcia, la llibertat, suma més que no pas separa, uneix a la gent.

Cartes de tots els racons del país i de tots els continents que demostren que el que defensem són valors i ideals universals. Cartes positives, carregades de sentiments, d’orgull i de convenciment del que es defensa i no d’atac als que injustament ens han empresonat. Cartes, en definitiva, que són el mirall d’un país i d’una societat que val molt la pena servir. […] Hi ha una realitat, anònima, que no surt als mitjans però que escriu cartes i que demostra que la majoria de gent a Catalunya es mou «a favor de» i no pas «en contra de». A favor d’allò que és i serà victoriós al segle XXI, i volen pacíficament engrandir la justícia, la democràcia i la llibertat i no pas empetitir-la.

Estic emocionat i honorat que persones d’aquesta qualitat humana dediquin una estona de la seva vida a fer-nos arribar el seu escalf, el seu suport i, sobretot, el seu compromís. Són cartes que fan que em reafirmi molt més, i cada dia més, en el meu compromís amb la gent, amb el país i amb tot el que ha fet que, injustament, ens hagin empresonat.

No hi ha cap presó que pugui apagar la dignitat, el compromís pacífic i democràtic de tantes i tantes persones tan diferents. A tots els que no us puc contestar, gràcies per tant!

Jordi Turull i Negre
Jordi Turull és a la presó d’ençà del 23 de març de 2018

Clica aquí per veure la versió pdf

Un grup de persones de les terres de l’Ebre amants de la cultura van organitzar, l’octubre de 2017, dos recitals amb el títol «Versos contra la violència» per expressar la seva solidaritat amb qui havia patit la violència de l’1 d’octubre. Els recitals van aplegar prop d’una setantena d’escriptors, músics i cantants a més de la participació a través de les xarxes socials de moltes persones que no hi havien pogut assistir. A partir d’aquí va néixer el llibre Versos contra la violència.

Un parell de poemes d’aquest llibre:

LA FERA
[…]
La farem fora del cau,
la traurem de la caverna,
que es bellugue entre la gent,
i que arribe a la carena!

Però a la fera en veritat
no la veiem pel darrere;
és un pal, és una tela,
és tan sols una bandera.
[…]
Símbol és d’un ens abstracte,
d’un estat: serà perfecte.
Serà millor este que el d’ara?
O potser només m’ho sembla.
[…]
I el que vull expressar aquí
és que tots tenim la fera,
però si parlem les coses
del seu cau no se desperta.

I els que volen despertar-la
ballen tots per la palestra;
que la gent volem la pau
car així no mos molesta.

Perquè la vida mereix
ser tractada amb més respecte.
Tenim el do de parlar,
no sols de lluitar com bèsties.

Sílvia Franzoni Hernàndez

ARRELATS EN EL TEMPS

Arrelats en el temps,
en la mar,
terra endins.
No som orfes ni fills d’un silenci.
Som l’expressió que dia a dia
amb la paraula
en totes les llengües,
amb la pintura
en tots els colors,
fem dels vells somnis nous relats estenent les arrels en el temps,
en la mar,
terra endins
per ser més lliures.

Agustí Forner

http://www.onadaedicions.com/producte/versos-contra-violencia/

 

Clica aquí per veure la versió pdf

Des de l’entrada a la presó, el vespre del 2 de novembre de 2017, Joaquim Forn escriu un dietari on recull les vivències i dificultats compartides a la presó d’Estremera amb companys del Govern: ­Oriol Junqueras, Raül Romeva, Carles Mundó, Josep Rull i Jordi Turull.  El 2018 es va publicar el llibre Escrits de presó, que les recollia.  Avui llegirem el text d’un d’aquests dies:

9 de març de 2018     

        Avui escric a primeríssima hora del matí. Gairebé no he pogut dormir. M’he despertat ben aviat i no he estat capaç de posar el cap en pausa. M’he passat hores donant tombs a una de les idees recurrents que em turmenten sovint. Com sortiré de la presó? En sortiré més fort i animat? La presó m’haurà servit per refermar les meves conviccions o, al contrari, en sortiré arrossegant-me, poruc, rancuniós, carregat d’odi?

        … És veritat que em sento més fort i més serè que fa un temps. En aquest sentit, el pas del temps, en lloc de deteriorar-me, m’ha donat fortalesa.

        El que no he detectat fins ara dins meu és cap sentiment ni d’odi ni de rancúnia envers ningú, cosa que em satisfà.

        Aquesta nit, quan no podia dormir, pensava que, en el futur haurem de saber trobar la manera de perdonar-nos. Sempre he cregut en la idea de Catalunya com un sol poble, i ara mateix, poc o molt, aquest actiu que teníem sembla una mica esquerdat. Em preocupa i em sap molt greu. Segons el meu parer és del tot imprescindible recompondre’l i per fer-ho cal que ens sapiguem perdonar.

        La Laura em va comentar que entre la gent jove s’ha fet popular el lema «Ni oblit ni perdó». Comparteixo la primera part de l’enunciat: no podem ni hem d’oblidar… En primer lloc, perquè no volem tornar a repetir alguns errors. En segon lloc, per respecte a les persones que han donat la cara i que se l’han jugat. I finalment perquè aquests fets formen part de la història del nostre poble. Però per què no hem de perdonar? El perdó no significa renúncia. Sempre que no renunciïs al que penses, pots optar pel perdó des de les conviccions més sòlides i arrelades.

        Sempre hi ha qui interpreta el perdó com un gest de feblesa. No hi estic d’acord. El perdó no és debilitat; i si no és debilitat, vol dir que és fortalesa, grandesa. Aquests dies, en un llibre de José Tolentino, he llegit una frase que escau a aquesta reflexió. Diu: «L’acte del perdó és una declaració unilateral d’esperança».

        No has d’esperar que l’altre et perdoni, només has de creure que la teva transformació és possible.

Joaquim Forn

Joaquim Forn és a la presó des del 2 de novembre de 2017

*****************

Joaquim Forn i Chiariello (Barcelona, 1964) és llicenciat en Dret. Casat i pare de dues filles. Va ser president de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC) el 1986, i des de sempre ha participat activament en diverses iniciatives socials i polítiques a favor de la nació, la llengua i la cultura catalanes. Regidor a l’Ajuntament de Barcelona des del 1999, l’any 2011 va esdevenir primer tinent d’alcalde en el govern de Xavier Trias. Ha estat president de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) del 2011 al 2015. El juliol del 2017 el president Carles Puigdemont el va nomenar conseller d’Interior del Govern de la Generalitat de Catalunya.El 2 de novembre de 2017, després de comparèixer davant l’Audiència Nacional, va ingressar en presó preventiva al centre penitenciari d’Estremera (Madrid), acusat de rebel·lió i malversació. Va ser escollit diputat al Parlament de Catalunya a la llista de Junts per Catalunya a les eleccions del 21 de desembre de 2017. Va renunciar al seu escó al Parlament al mes de gener del 2018.

Clica aquí per veure la versió pdf

‘M’he unit amb les altres preses per guanyar petites batalles’, carta de Carme Forcadell a Lluís Puig publicada al diari Vilaweb, dins la secció «Cartes per la llibertat» el 15-11-2018.

Hola, amic, com estàs?
[…]

La nostra presó i el vostre exili són dues cares de la mateixa moneda: la de la repressió espanyola. Nosaltres lluitarem contra aquesta repressió i l’afrontarem a l’interior dels murs de formigó de la presó; vosaltres, estic segura que ho fareu d’una manera valenta més enllà de les nostres fronteres. Sigui com sigui, des d’aquí o des d’allà, lluitarem, perquè la rendició no és mai cap opció.

[…]

Saps què, Lluís? Faig tant com puc perquè la presó no sigui un temps perdut. No sé quan en sortiré, d’aquí, però, quan ho faci, vull poder mirar enrere i comprovar que aquesta part de la meva vida ha tingut un sentit. Estic envoltada de gent que té valors molt diferents dels meus i probablement, en unes altres condicions, difícilment les nostres vides s’haurien encreuat. Però aquí són les meves companyes i intento ajudar-les tant com puc. Ens hem unit per guanyar petites batalles que, encara que des de fora puguin semblar insignificants, aquí dins són grans victòries. Per exemple, hem aconseguit que la direcció del centre penitenciari ens permeti de pintar un paisatge ben colorit en una paret de formigó grisa i insípida. També hem aconseguit llavors per fer créixer plantes en un tros de terra que, fins ara, era erma. La cosa més important de tot plegat, però, és la lluita que he emprès per fer valer els drets de les dones que hi estem, privades de llibertat. Si el masclisme és vigent a l’exterior, fàcilment et pots imaginar com ho és aquí dins.

Finalment, estimat amic, volia dir-te que espero i desitjo que, des de Bèlgica, continuïs treballant amb la mateixa passió de sempre per tal de promoure la cultura catalana arreu del món… Lluís, fem que la internacionalització del ‘cas català’ vagi acompanyada de la internacionalització de la cultura catalana. Ensenyem al món els tresors culturals que s’amaguen en aquest petit gran país i que ens configuren com a nació. Presumim de cultura arreu del món!

Abans d’acomiadar-me, Lluís, et vull dir una darrera cosa: si persistim, guanyarem. Com va dir Martin Luther King Jr, ‘guanyarem perquè l’arc de l’univers moral és molt llarg, però al final es decanta cap a la justícia’.

Fins molt aviat, Lluís.

Una abraçada ben forta!

Carme Forcadell i Lluís

Carme Forcadell és a la presó des del 23 de març de 2018

Clica aquí per veure la versió pdf

Oriol Junqueras ha escrit desenes de cartes als seus fills de 5 i 3 anys des que és a la presó. Unes cartes amb uns contes plens d’història i , també, de tendresa. Una selecció d’aquells textos han estat publicats per Sàpiens Publicacions amb el títol:  Estimats Lluc i Joana. Avui llegirem un d’aquests contes.

El pont més alt del món

Sabeu quin és el pont més alt del món? Us dono una pista, Lluc i Joana: no és el del Diable de Martorell, que tant us agrada. El pont més alt del món és el de Millau. El nom és el d’un poble occità (Milhau) situat a prop de la vall del Tarn. Aquest pont fa 343 metres d’alçària. Mireu si és alt, que puja més amunt que la Torre Eiffel, que és com un edifici de 100 pisos! És gairebé tan alt aquest pont com si poséssim casa nostra 40 vegades, l’una a sobre de l’altra!

El pont fa més de dos quilòmetres de llarg i només s’aguanta sobre 7 pilars. Quina cosa més increïble, no? Entre cada pilar hi ha més de 300 metres de pont. Quina gran obra. Quins enginyers més intel·ligents, els d’aquest pont. Quan hi anem, el travessarem, i si voleu el mirarem des de baix, des del riu Tarn, dins d’una piragua. T’agradaria, Joana?

I visitarem el poble de Millau, que té una bandera amb les quatre barres, com la nostra. Per què, Lluc? Doncs perquè fa uns 800 anys el comte de Barcelona era el senyor de Millau. I el comte parlava també en occità, que és una llengua que s’assembla molt al català i que usaven els trobadors, que eren com els cantautors d’aquella època.

Oriol Junqueras
Presó de Lledoners, octubre de 2018