Via fora !

Vivim en temps de normalització, de retorn al seny, de burocràcia i assimilació, en què el control va augmentant en tots els terrenys: límits, prohibicions, això no és pot dir, això no és pot fer, ves amb compte amb... No sembla pas que avancem cap a una societat més lliure, sinó cada cop més ortopèdica i controlada.

I en aquest context, el vers lliure molesta, fa nosa, molesta especialment perquè no encaixa en els esquemes. I en Carles Puigdemont és, per damunt de tot, un vers lliure, i per això tants el volen mort políticament (alguns fins i tot ho voldrien físicament) i per això tants estan tan i tan emprenyats, desaforadament emprenyats, traient foc pels queixals, perquè una vegada més els ha deixat amb la mel als llavis, i quan el tenien que ja el tocaven amb la punta dels dits, se’ls ha escapat de nou!

I aquí coincideixen tots: tant els qui ens colonitzen, com aquells que en dèiem els nostres. La miserable i vergonyant declaració institucional del Conseller d’Interior i de la cúpula dels Mossos, ho va posar clarament de manifest. I aquí coincideixen també, malgrat que no es pugui dir encara gaire fort, els seus. També entre els seus molesta, incomoda i no veuen l’hora de treure-se’l del damunt! Sense haver de pagar, però, el preu que ha hagut de pagar ERC al fer-ho de forma tan descaradament oberta.

Des del primer moment Puigdemont va desconcertar: ja amb el seu nomenament, quan Mas fa el pas al costat i quasi ningú sap qui és aquell noi amb aquell sorprenent pentinat tipus Beatles. I tot seguit, amb el seu primer discurs, quan es presenta com a nou president davant el Parlament i la ciutadania. Mes tard, quan semblava que tot se n’anava en orris, perquè ningú no veia clar allò de la DUI, amb el seu: “O referèndum o referèndum”! I quan va proclamar la independència 8 segons, i quan, en lloc de convocar eleccions, que és el que tothom (i quan dic tothom, vull dir tothom en l’àmbit polític) esperava i desitjava, la va tornar a proclamar! Quan emprèn una lluita ell sol contra l’estat espanyol, i li guanya batalla rere batalla. Quan amb un xiringuito muntat en quatre dies, li amarga les eleccions del 21D a ERC (per cert, mai li perdonaran!). En fi, quan entén que tothom espera la seva detenció per poder per fi suprimir l’única variable independent que resta per tancar l’equació que ens portarà inexorablement al reencuentro normalitzador, i es fa escàpol als nassos de tots els qui ja bavejaven amb la seva immolació! I el cabreig, com hem pogut veure, és monumental! I la coincidència, l’absoluta unanimitat en blasmar el perseguit i no els perseguidors, esdevé tan sospitosa com reveladora.

Potser és perquè és periodista, i no politòleg, advocat o economista o expert en administració pública o expert en fer el trepa des de les joventuts del partit! El fet és que Carles Puigdemont no és un polític com els altres i sempre ha compost i interpretat un vers lliure.

Alguns, ell mateix, denuncien la desproporció de la reacció dels Mossos, amb el gas pebre i l’operació gàbia, i demanen explicacions per haver equiparat un home sol, que mai ha comés un delicte i a sobre es declara pacifista, a un comando terrorista armat disposat a matar.

L’explicació, però, no l’hem d’anar a buscar gaire lluny: la va donar un ínclit ministre del PP, aparentment el més “progre” entre cometes, el senyor García Margallo, quan va dir:“el secessionisme català és el perill més gran que ha hagut d’afrontar Espanya: el terrorisme sabem com superar-lo, però la dissolució d’Espanya és absolutament irreversible“.

Doncs aquí la tenim, l’explicació! El vers lliure, la lluita pels drets fonamentals, per l’autodeterminació del seu poble, en definitiva, per la llibertat i la democràcia: aquest és l’autèntic perill! I contra això tota operació gàbia és poca. Gràcies Carles per continuar mantenint viva la flama de la llibertat i la democràcia davant els lliberticides i demofòbics ocupants colonials i els seus vergonyants i servils Sipais.

Consell Local de la República – Vilafranca del Penedès
23.08.2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Via fora !

Via fora!, és el crit amb el qual es cridava a la població catalana a sortir al carrer a defensar les seves llibertats d’una amenaça externa o interna.

Via fora als adormits, proclamava un opuscle antiborbònic a Barcelona el 1734, reclamant les llibertats arrabassades i denunciant l’incompliment dels compromisos contrets per la corona anglesa.

Via Fora! cridem avui de nou, i ens exhortem a trobar-nos als carrers i les places, als casals i les escoles, als ajuntaments i les esglésies, perquè una nova vella amenaça, externa i interna ens assetja un cop més.

Via Fora! cridem a cadascú, en el lloc on estigui, en la feina que tingui, en el lleure de què gaudeixi, perquè esmoli ben bé l’eina, que el crit d’alerta està sonant i la campana ens crida a sometent.

Via Fora! als adormits, als acomodats, als porucs, als rendits, als “no hi ha res a fer”, als “jo no soc nacionalista”, als “ciutadans del món”, a tots els qui per omissió accepten i, de fet, recolzen, la bota que ens trepitja el coll.

Via Fora! als col·laboracionistes que s’engreixen gràcies a les molles que els llencen els seus Kapos.

Els catalans hem subsistit en situacions molt dures, fins i tot extremes, i alguns ens volen entabanar que cridar via fora! avui és un disbarat, que estem en la millor situació de la història, amb un govern independentista, amb immersió lingüística a les escoles, amb tv3 i els Mossos.

I és cert, mai havíem tingut la independència tan a prop, realment a tocar. Però tampoc mai hi havia hagut una coalició tan poderosa en contra. Perquè ara, al nostre opressor colonial de sempre, s’hi afegeix també l’opressor colonial universal: la llengua i la cultura anglosaxona, i ambdós compten, a més, amb el domini absolut d’uns mitjans de comunicació que són molt més capil·lars, que arriben fins als últims racons de la nostra intimitat!! (com ni tan sols un visionari com Orwell va arribar a sospitar).

I amb l’afegit a tot plegat, de l’arribada d’una torrent migratori com mai havíem tingut, un torrent que la niciesa dels nostres governants ha aconseguit que esdevingui un element, hores d’ara ja gairebé incontrolable, de desnacionalització.

Certament, des de fa 300 o encara més anys, no havíem estat mai tan bé, però potser tampoc no havíem tingut enemics tan poderosos i coordinats, que poden acabar amb la nostra nació en poques generacions, i sense disparar un tret! I això, malgrat que continuem tenint un govern de la Generalitat, tv3 i els Mossos! Però és que sense llengua i cultura no hi ha nació! I de què ens serviria una tv3 que arraconi la llengua a quelcom folklòric, uns Mossos que fossin un clon de la policia espanyola o un govern “no nacionalista català” però sí, és clar, “nacionalista espanyol”, a la Generalitat?

Ara pot semblar un pronòstic forassenyat, però el camí cap aquí ja l’hem iniciat, i l’estem recorrent molt més de pressa del que podíem suposar.

Cal doncs cridar ben fort VIA FORA! catalans, els temps són incerts i boirosos, i ens cal un crit ben fort que ens orienti cap a la nostra llibertat.

Cridem doncs ben fort: Via fora catalans!

Consell Local de la República – Vilafranca del Penedès
02.08.2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Salvador Illa, el 155è President de la Generalitat

Al nou president de la Generalitat de Catalunya li correspondria l’ordinal 133è, segons l’actual tradició de numerar els presidents, però tots els gests de les darreres hores indiquen que el PSC, els Comuns i Esquerra Republicana ja tenen decidit d’investir Salvador Illa. De manera que seria més raonable de batejar el nou president, ni que sigui popularment, com el 155è president.

El 155è president, òbviament, per l’aplicació –hem de tornar a recordar, i tantes vegades com calgui, que il·legal– de l’article 155 de la constitució espanyola, hores després de la proclamació de la independència al parlament. Una aplicació que ha desfermat una repressió a gran escala de set anys, ja, sobre la nostra societat, sense la qual és impossible d’entendre com pot ser que un personatge com Salvador Illa, precisament ell, sigui a les portes de convertir-se en president de Catalunya.

Però també perquè Illa va ser, en tot moment, un dels defensors més vibrants i consistents, més convençuts, de l’ús de la violència contra els catalans, fins al punt que va encapçalar, amb l’ínclit Josep Borrell, la manifestació espanyolista de l’octubre del 2017, de bracet de dirigents de Ciutadans, del PP i de Vox. Sí, de Vox –que aleshores anar de bracet de l’extrema dreta, per a ells, no era cap problema.

La violència al carrer desencadenada per la policia espanyola, i de la catalana també, l’empresonament dels dirigents polítics, el control i les amenaces sobre els funcionaris públics, l’espionatge en massa, les mentides de la policia anomenada patriòtica i dels mitjans conxorxats, les contínues maniobres antinaturals com els pactes successius a l’Ajuntament de Barcelona per a impedir una batllia independentista, i tantes i tantes coses alienes al funcionament regular de la democràcia, són necessàries avui –més que necessàries, són imprescindibles– si algú vol explicar que Salvador Illa serà a primers d’agost el 155è president de la Generalitat de Catalunya. I no parlem sols del passat de set anys. La campanya electoral mateix, de fet, ha estat marcada per la repressió, car és evident –i no pot discutir-ho ningú, això– que el candidat Carles Puigdemont –la persona que podia disputar la presidència a Salvador Illa– no la va poder fer en condicions normals i equiparables a la dels seus competidors, molt especialment a la del líder socialista. No va poder fer actes al Principat, ni participar en els debats electorals, per exemple.

Tota aquesta enorme pressió político-militar junta, i la pressió del sottogoverno que han explicat aquests dies tan a bastament a VilaWeb, han acabat obrant el miracle de trencar, d’esquerdar definitivament el bloc independentista.

Esquerra Republicana, investint Salvador Illa, i encara més investint-lo en canvi de res com farà, políticament parlant, fa un pas que no té comparació possible amb tot allò que haja fet cap partit del 2010 ençà, quan va esclatar la crisi actual, arran de la sentència del TC espanyol contra l’estatut. Parlar del futur sempre és difícil i arriscat, però estem segurs que aquesta vegada la història serà dura amb el partit de Marta Rovira i Oriol Junqueras –que no tenen cap discrepància a l’hora de fer aquest pas.

Sigui com sigui, a l’independentisme, a partir d’ara, li correspondrà de pensar, debatre i articular una ruta que ens torni a l’octubrisme. I tots haurem de començar a reflexionar respecte de tot això que ha passat, de què hem fet i de què hauríem pogut fer diferent, havent comprovat on ens ha dut la situació.

Les coses canviaran profundament a partir de l’agost. Però hi ha dos elements importants que val al pena posar sobre la taula.

El primer, i molt important, és que el govern Illa ja naixerà tocat. Amb pocs diputats per a aguantar una legislatura, a un de sol de perdre la majoria absoluta al parlament i amb el suport d’una Esquerra que ja veurem com acaba. I, cosa més important, sense cap idea al cap. I sense cap projecte sobre què ha de ser la Catalunya del futur. Els barcelonins veuen cada dia com s’enfonsa la ciutat amb el Partit Socialista. I Illa és un Collboni. O és pitjor encara. Un retorn d’ERC al govern d’ací a un any, posem per cas, tampoc no hi ajudaria gaire, vist el desastre que hem tingut darrerament.

I el segon element: la clau de volta del moment és que, en realitat, no canvia res, per més discursos grandiloqüents que es vulguin fer sobre la nova època. Aquest nou tripartit no arriba ni tan sols a recuperar l’estatut íntegre de Pasqual Maragall. No té ni el pacte fiscal que demanava Artur Mas, ni la cessió de competències per a fer el referèndum d’autodeterminació que van demanar Joan Herrera, Marta Rovira i Jordi Turull. I, per tant, els trens continuaran funcionant tan malament com fins ara, l’educació i la sanitat es continuaran degradant, el dèficit fiscal continuarà fent impossible l’estat del benestar a Catalunya, la llengua continuarà essent objecte de tots els atacs imaginables per obligar-la a recular i tornarem a tenir presoners polítics. Amb un president, el 155è president de la Generalitat, que no alçarà mai la veu al seu amo ni mai defensarà, per tant, els interessos de Catalunya, essencialment contradictoris amb els de Madrid.

Algú pot argumentar que aquest panorama és depriment. N’hi ha que no hi estan d’acord.

En Partal diu que des del 2010 ha recorregut el país de cap a peus i l’ha vist amb una intensitat enorme, infinitat de gent decidida a donar-ho tot per la nostra societat; i ha après molt sobre com funciona i sobre com reacciona la catalanitat, el motor històric i permanent d’aquesta nació. I per això, l’única cosa de què està segur avui, és que el Principat no aguantarà amb la paciència de Job, i sense fer res, l’època fosca i el desgavell que s’albirà en l’horitzó.

Que així ho puguem veure !

Vicent Partal
Vilaweb, el 23 de juliol del 2024
Article complet: https://www.vilaweb.cat/noticies/salvador-illa-el-155e-president/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Albert Jané, 56è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Als 28 any, Albert Jané va coençar a estudiar català, quan a Catalunya ben just hi havia una dotzena de professors de català. «Una idea que m’ha guiat ha estat la fidelitat al país, especialment durant els anys de persecució de la llenua durant el franquisme», aquesta és la divisa que ha guiat el compromís de Jané durant dècades, des de quan es va convertir en autodidacta en la seva pròpia llengua fins que va esdevenir-ne un referent de la seva renovació.

Ell és segurament la persona que més ha contribuït a treure la llengua normativa de l’estat arcaïtzant i quasi fossilitzat en què es trobava per convertir-la en una eina viva i pròxima als parlants de la seva època, que encara és la nostra. Com diu el filòleg Joan Martí, «l’Albert Jané és el continuador més fidel i alhora més qualificat de l’obra gramatical de Pompeu Fabra».

Jané sempre ha estat conscient que, per revifar la llengua, calia noralitzar-ne del tot l’ús entre la mainada, apropant-se als primers lectors. Un català popular que no deixés de ser genuí i que recuperés la vivesa en expressions que es perdien. Per això la seva tasca al capdavant de Cavall Fort, en les traduccions de contes, rondales i còmics o, ja com a filòle apassionat per la llengua, en el marc normatiu, és cabdal. Un treballador incansable de la llengua que ha estat prolífic, silent i imprescindible pel català que avui coneixem.

La contribució de Jané a la llengua catalana va des de l’enginyosa feina amb els Barrufets fins a la direcció de Cavall Fort (entre 1979 i 1997), la traducció i adaptacióde més de 200 llibres, l’escriptura de quatre gramàtiques, entre les quals hi ha la fundacional Signe (1962), de la qual e van editar més de 100.000 exemplars, i el Diccionari català de sinònims (Aedos, 1972), que des de fa anys es pot consultar en línia al portal de l’Institut d’Estudis Catalans i rep més de tres milions de visites anuals.

Barufant sempre amb discreció, Jané ha aprofitat l’excursionisme per tot el país per nodrir la nostra llengua de la realitat, d’all`que parla la gent de muntanya, que per Jané és indestriable del paisatge rural. I això ha servit per recuperar formes pròpies i autòctones de dir les coses allà on s’estaven manllevant termes d’altres idiomes.

A Jané li hem d’agraïr tant la construcció d’imaginaris col.lectius, per la mainada i els adults, com haver apropat la llengua als seus parlants i fer-ne una eina viva, emocionant, propera i útil. I això ho va fer amb un compromís d’extrema exigència per expandir l’aprenentatge de la llengua a nous parlants i per fomentar-ne l’ús a tots els àmbits.

En un context, com l’actual, de descens de l’ús social del català, quan els fets més aviat conviden al pessimisme, cal reclamar sempre, com diu Jané, un cert optimisme tàctic. Homenatjar, llegir i reconèixer la seva tasca ens permet perseverar en aquest optimisme i continuar el seu exemple per provar de ser, com va dir d’ell la presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans Teresa Cabré, picapedrers de la llengua.

Xavier Antich
President d’Òmnium Cultural
17.06.2024

Frases d’Albert Jané:
Cada cosa té el seu nom, cada idea la seva paraula. Hem d’utilitzar, per tant, el nom de cada cosa, i dir cada cosa pel seu nom.
Tothom sap que les paraules se les emporta el vent, però no ens diu ningú on van a parar.

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

No col·laborar

En anteriors ocasions vam parlar de la responsabilitat dels servidors públics i de l’actitud dels polítics en campanya electoral. Ara ja són representants electes, i ja no es tracta de promeses, sinó que comencen a computar els fets. De moment però, i des de la nit electoral, només hem sentit que ens parlin de pactes i estratègies per assolir el poder.

I, fins a cert punt, no deixa de ser lògic, doncs la finalitat dels partits és assolir el poder. Bé, de fet, aquí apareix una primera manipulació del concepte: ens diuen que la finalitat dels partits és assolir el poder, però això acaba amagant la que és/hauria de ser la seva autèntica finalitat. Assolir el poder hauria de ser només l’instrument per aconseguir que la vida dels ciutadans sigui més justa i pròspera, però lamentablement, quasi bé sempre, el que hauria de ser només el mitjà, el poder, acaba esdevenint l’autèntica finalitat, i els compromisos polítics que cal assumir per arribar-hi, un simple instrument per assolir l’autèntica finalitat: el poder.

I així comprovem com en aquest batibull de declaracions i estratègies per aconseguir els pactes, no hi apareix per enlloc quin és el seu compromís amb Catalunya, quin és el seu compromís amb nosaltres, els ciutadans de Catalunya. Només càlculs i pressions al contrari, això si, ben recolzats pels mitjans i analistes amics.

De fet, i en unes declaracions insòlites, una formació política ha tingut la gosadia de ser totalment sincera i s’ha ofert públicament a renunciar a tots els seus principis i línies vermelles de l’època de la campanya electoral, per a aconseguir aquests pactes, és a dir, el poder. Talment, com ens va instruir el mestre de mestres: tinc aquests principis, però si no li agraden, tinc aquests altres!!

En realitat però, quasi que els hauríem d’agrair que per primera vegada una formació política manifesti obertament la seva posició, i que no ens haguem d’assabentar, mesos o anys més tard, del preu que s’ha pagat sotamà per aconseguir el poder, un preu després sempre dissimulat i justificat amb coartades a vegades ben esperpèntiques.

També podem trobar a la premsa quest dies, a un d’aquests analistes amics, demanant al seu partit que aprengui a fer-se respectar. I potser que li prenguem la paraula, però pensant no en el seu partit, sinó en nosaltres, la ciutadania. Potser que aprenguem a fer-nos respectar.

I com fer-ho, potser direu. Recordaré aquí una anècdota de fa pocs dies en una xerrada sobre drets humans. En acabar, s’aixeca un innocent membre de l’auditori i li demana al ponent: i nosaltres què podem fer? El ponent el mira amb cara de: com li explico ara a aquest bon senyor tot el que podem fer com a ciutadans? I li respon amb la millor síntesi possible: no col·laborar!

Doncs bé, amigues i amics, companyes i companys, si ens volem fer respectar, podem començar per una cosa tan simple com aquesta, no col·laborar a mantenir l’engany: si una força política ens enreda, no votar-la, si una entitat ens decep, donar-se de baixa, si un mitjà manipula, deixar de consultar-lo, i a la inversa, si un partir manté la coherència, votar-lo, si un entitat és manté ferma malgrat les hostilitats, recolzar-la, si un mitja manté l’objectivitat, triar-lo com a referent. I així amb tot.

Això no requereix un gran esforç ni compromís, només una ferma determinació. En definitiva, aquesta és la recepta màgica: no col·laborar amb qui no ens respecta com a ciutadans. Amb això aconseguiríem, segurament amb molt menys temps del que ens afigurem, que aquells qui depenen de nosaltres ens consideressin d’una altra manera i comencessin a plantejar-se que potser sí que els surt a compte respectar-nos!

I això, com li deia el ponent a l’innocent preguntaire, sí que només depèn de nosaltres!

Consell Local de la República – Vilafranca del Penedès
28.06.2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)