Manifest del Correllengua 2024

S’apropa el 24 de juny. La nit del solstici d’estiu. La nit més curta de l’any. La nit del foc.

Passen els segles, però quan s’apropa la Nit de Sant Joan, el foc apareix, any rere any, com l’element purificador per excel·lència. El 24 de juny és la festa més estesa i unitària dels Països Catalans. És una jornada lligada al foc i al caràcter mediterrani del poble català. Des de fa temps, i a causa d’aquest marcat caràcter unitari i col·lectiu que presenta la festa arreu del nostre país, s’ha considerat aquesta data com la Festa Nacional dels Països Catalans, independentment de reconeixements oficials.

La Flama i la pròpia Nit de Sant Joan ens uneixen com a poble. És l’única festa que celebrem de forma conjunta arreu: són les festes de Perpinyà, les fogueres d’Alacant, els salts de cavall a Ciutadella de Menorca, les baixades de falles al Pirineu i Andorra, les revetlles populars a Catalunya i el País Valencià… La Flama esdevé, doncs, un acte d’afirmació i de reivindicació nacional dels Països Catalans.

De nou, el 22 de juny, la flama que roman permanentment encesa al Castellet de Perpinyà tornarà a pujar al cim del Canigó per tal de reprendre, un any més, la cerimònia simbòlica de regeneració. Després, tothom qui ho vulgui la podrà prendre per tal de dur-la arreu de les terres dels Països Catalans.

La Festa Nacional dels Països Catalans… La nostra nació, negada i ignorada per molts, necessita cada vegada més del nostre coratge i determinació perquè els Països Catalans som una unitat cultural, històrica, lingüística i nacional, però alhora som també una unitat d’agressió… la que rebem contínuament des de l’Estat espanyol.

“Som història, som present i som voluntat de continuar sent amb alegria. Toquem de peus a terra i, seguint la Flama del Canigó, avancem sense por.” Són paraules de l’enyorat Carles Capdevila que va escriure el missatge de la Flama de 2014.

La Flama del Canigó ens recorda, any rere any, que som un sol poble, unit per una llengua, una història i una cultura comunes que, com la Flama que es regenera cada any al cim del Canigó, referma i renova cada any el seu compromís d’esdevenir algun dia un poble lliure.

Jaume Marfany Segalés
President de la CAL – www.cal.cat
14-06-2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Llibertat Abel Mora !

Bon vespre,

Seré breu i miraré que les paraules siguin les justes: per si algú us pregunta per què som aquí?

El 30 de maig d’enguany a Madrid es va aprovar la llei d’amnistia.

El mateix 30 de maig Abel Mora entra a presó.

Es condemnat a tres anys i nou mesos.

Es acusat únicament de vigilar mentre una altra persona donava una empenta en un vagó de metro a un manifestant de l’Organització ultradretana JUSAPOL.

No siguem ni il·lusos ni innocents,

L’Abel és un anarquista independentista.

El poeta va deixar escrit:

Hi ha un HOME a la presó

dels que avançaven.

JUNTEU-VOS,

traieu-li l’embaràs que li oprimeix les mans.

PERQUÈ FACI CAMÍ.

JUNTEU-VOS.

Joan Salvat Papasseit, “Sageta de foc”.

LLIBERTAT ABEL MORA !

Josep Font
07.06.2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Game over

“Game over”, aquest és el nou mantra de l’independentisme ploramiques després de la previsible desfeta electoral de fa dos diumenges. Un fi de trajecte del “prussés”, d’aquesta pantomina que s’ha anat esllanguint mentre quedaven polítics amenaçats. Doncs si el procés és mort, com no es cansen de repetir tots els mitjans del règim, bé que ens n’haurem d’alegrar. Si el procés és això que hem estat fent des de l’U d’octubre, aquesta nosa, aquest tap, ja era hora que es posés al descobert l’engany i poguem començar a refer la veritable lluita per la independència d’aquest país. Tinguem sempre present però, tribuneros com som, que si l’espanyolisme ha triomfat al Parlament ha estat per la sobirana abstenció. Que no cantin victòria abans d’hora.

El que sí que ha fet aquesta contesa electoral és posar de manifest alguns dels trets diferencials de la nostra realitat i que, potser ara, finalment tindran en compte els ‘nostres’ partits. Fem-hi un repàs ràpid.

U. Sempre hem dit i repetit que sense unitat no hi ha independència. L’excusa que separats sumem més ja no s’aguanta. Separats el que hi ha és més càrrecs a la menjadora, però no s’avança cap a la llibertat. Cal doncs recuperar immediatament la unitat estratègica de l’independentisme. Més encara: cal guanyar units.

Dos. Un altre mantra que s’ha desfet és això que ara anomenen wokisme, aquesta tonteria patològica de manual d’autoajuda que ha ensorrat l’esquerra (cosa que passa a tot el món) i ha donat ales a la dreta que, a casa nostra, molt majoritàriament és espanyolista. Aquesta esquerra cuqui només és capaç de generar eslògans sense que la seva acció es noti a la vida dels ciutadans. Deixem-nos de propaganda bonista i posem fil a l’agulla amb propostes clares del país que podríem construir plegats si disposéssim dels nostres recursos.

Tres. Després d’una campanya electoral poc clara, l’alta abstenció del 12M ha demostrat la manca total de credibilitat que avui tenen les formacions polítiques. Ningú ja no es creu les mentides que ens aboquen dia sí dia també. Ningú ja no compra els relats exclusivament partidistes. Cal foc nou de debò. Una renovació de zero. Noves formacions, nous lideratges. Cal democràcia de veritat: transparència, assumpció de responsabilitats, passar comptes i, sobretot, que deixin de mentir-nos.

I quatre. També s’ha esfondrat el mantra de la integració. Ha quedat més clar que mai que som un país ocupat i que els ocupants en són plenament conscients, i n’exerceixen d’ocupants. Certament som un país d’acollida i una gran majoria dels qui han vingut a viure-hi han fet esforços per adaptar-se al país que els ha rebut. Però ja no funciona l’amagar que són també molts els qui no s’han integrat, i que no ho han fet perquè no han volgut, perquè per a ells això és Espanya i ens ho faran empassar demogràficament mentre nosaltres seguim apel·lan a ser bones persones, oberts, integradors, respectuosos i mil collonades més. No afrontar aquest problema des de la política, des de posicions democràtiques, només duu a la proliferació de radicalismes que no resolen el problema perquè no l’encaren, només el volen enterrar.

I la torna, per animar-nos una mica. Hem vist aquests darrers dies que la societat civil es rearma, com s’ha pogut comprovar a les recents eleccions al Secretariat Nacional de l’ANC, com es torna a assumir que ningú no farà la feina per nosaltres. Posem-nos a punt, que tocarà arromangar-se de nou.

Tirant de frase feta: “el procés és mort, visca la independència!”

Comissió 11 de setembre del Penedès
24.05.2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

12-M, l’independentisme perd la majoria

Mentre, una vegada més, el país patia un nou caos, i aquest descomunal, de Rodalies, l’independentisme parlamentari perdia la majoria que tenia des de feia uns quants anys. L’abstenció d’aquells en què ha pogut més el desencís i la irritació contra els polítics que la importància de continuar mantenint una Generalitat autonòmica i, alhora, la legitimitat que donen els vots per assolir la independència, ha conduït a una important derrota a les urnes dels partits independentistes.

La realitat és que, des de 2017, la pèrdua de vots de l’independentisme ha estat sagnant. ERC ha perdut des d’aquell mes de desembre, prop de 500.000 vots. Junts gairebé 250.000. La CUP s’acosta als 80.000. Més de 800.000 vots perduts des del 2017.

La culpa és tan negra que ningú la vol, diu la frase feta. La culpa, però, està molt repartida. Ningú se’n lliura de la seva pròpia part de culpa en aquest desgavell en què hem caigut des del 2017. Els partits, els polítics, però també les principals entitats de la societat civil i, evidentment, la repressió espanyola, calculada, dura i efectiva.

I ara què? Tot sembla portar-nos a unes noves eleccions. Un pacte ERC i Junts amb l’abstenció del PSC apareix com inviable. ERC no se sap ben bé si pactarà o no i amb qui. JxCat podria governar pactant amb el PSC i que aquest acceptés la presidència de Puigdemont, però això ho acceptarien els votants de Junts? Altres pactes semblen també inviables… O no… Junts i ERC, els dos junts o per separat donant suport a Illa sense entrar al govern? Seria una mena de narració kafkiana, però coses més incomprensibles s’han vist.

Vicent Partal escrivia en un editorial que “la partida no s’ha acabat”. Evidentment que no ! Aquesta és una partida molt llarga, que fa segles que disputem i en què hem tingut moltes derrotes i algunes victòries. Com deia algú, al final tot acabarà bé, i si no, és que encara no s’ha acabat.

Faríem bé, però, i perquè la partida no es continués allargant i allargant de posar remei a totes les nostres males decisions. Els líders i els co-líders que han comandat el procés haurien de fer el pas definitiu al costat. Els partits, si és que no estan cecs i sords del tot, a adonar-se d’una vegada que la unitat és l’únic camí. La independència la guanyarem als carrer, si… i al Parlament… I només la guanyarem si hi som tots.

Al final tot acabarà bé, i si no, és que encara no s’ha acabat.

Jaume Marfany Segalés
President de la CAL – www.cal.cat
17-05-2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Burxar per no pensar
(o la degradació preocupant de la política)

Vicent Partal

La cosa, ara, consisteix a burxar per no pensar. I atacar l’altre més que no defensar la teua posició. Fixeu-vos-hi, perquè fa feredat i si no som capaços de rectificar tot això tindrà conseqüències greus.

Hi ha una cosa que em crida molt l’atenció d’aquesta campanya electoral, i és l’extrema manipulació que s’ha imposat, molt especialment a les xarxes socials.

La degradació del debat polític és un fet. De fa anys. Hi contribueix, evidentment, la degradació de la manera de fer la política que representen els partits. I la degradació, en general, de la democràcia moderna. S’ha acabat el debat intel·lectual, d’altura. S’ha acabat el respecte als qui no pensen com tu. Com més negoci i menys passió, com més poder i menys ideologia, pitjor es torna la societat.

Però en aquesta campanya la cosa sobrepassa de manera preocupant el partidisme. La majoria de les intervencions que veig a les xarxes socials o que sent consisteixen a agafar-se a una anècdota i mirar de convèncer que allò en realitat és la categoria. Contra aquells que no són el partit del titellaire encegat.

I aleshores tot s’hi val. Una frase dubitativa, un error, una relliscada anecdòtica, una simple fotografia i tot, l’agafa gent com més va més polaritzada i intenta que la visquem com si fos un descobriment, una epifania que ens hagués de fer canviar per sempre la percepció que tenim de l’altre, sobretot amb la voluntat que no ens passe mai pel cap de votar-lo.

Que siga real o no, tant se val. Perquè ens ho mostraran dissenyat, mastegat, insinuat, teledirigit, de manera que faran que la democràcia s’enfonse més i més cada dia.

Tot plegat és ridícul i lamentable. I molt perillós. Molt perillós perquè el fanatisme més descarnat i interessat es va apoderant del debat públic. I això sí que és difícil de combatre-ho.

Si resulta que allò que qualsevol polític ha deixat escrit, solemnitzant-ho, no val res; o que, en compte dels fets que ha acomplert durant de tota una vida, acaba comptant tan sols l’acudit, la brofegada, l’enquadrament sibil·lí o la manipulació, aleshores quina mena de societat tenim? I què podem aconseguir amb aquesta societat?

Ara la cosa consisteix a burxar per no pensar –concretament per no deixar-te pensar, no deixar-nos pensar. I atacar l’altre més que no defensar la teua posició. Fixeu-vos-hi, perquè fa feredat i si no som capaços de rectificar tot això tindrà conseqüències greus. Que no hi haja espai per a la raó. Que no hi haja espai per a la comprensió. Que no hi haja espai per a practicar la democràcia.

Vicent Partal
08.05.2024

https://www.vilaweb.cat/noticies/burxar-per-no-pensar-o-la-degradacio-preocupant-de-la-politica/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Credibilitat

D’aquí no res tornaran a obrir els col·legis electorals esperant delerosos els nostres vots. De fa un temps, tanmateix, els dubtes dels electors –almenys dels independentistes– no és a quina formació votar sinó si anar a votar o no. I això és així perquè hi ha hagut una devallada esfereïdora del principal actiu que tota formació política hauria de tenir: la credibilitat.

Ja fa anys que ningú no es creia els programes electorals. De fet, es podien comptar amb els dits de les mans els qui se’ls llegien. Ara, a més, ja no ens creiem res del que ens diuen. No es tracta d’assumir que moltes de les promeses es quedaran al calaix on dormiran el son dels justos. El percentatge d’execució dels pressupostos estatals pel que fa a Catalunya ja ens hi han acostumat. No, no és que no compleixin, és que fan el contrari del que ens havien promès. Per no fer-nos mala sang, no hi posarem exemples que a tots ens venen al cap, però convindreu amb nosaltres que es fa dificil d’incentivar la participació política en aquestes circumstàncies.

Sense credibilitat, doncs, es fa gairebé impossible participar en una democràcia que ens diuen representativa però que, a l’hora de la veritat, no ens representa a nosaltres sinó a les maquinàries d’acumulació de poder en què s’han convertit els partits. Aquestes estructures tancades que viuen en la seva pròpia bombolla, que promocionen la bestiesa política mentre anul·len qualsevol dissidència, que, fent servir paraules de moda, escampen el wokisme infantilitzant mentre practiquen la política de la cancel·lació als crítics. Aquestes repartidores de càrrecs, de favors, de vot captiu.

Ens podem creure les mentides de peix bullit d’un senyor que, s’acabarà sabent, s’ha enriquit indecentment amb la venda de mascaretes mentre els seus administrats morien a milers? Ens podem creure les mil giragonses dialèctiques amb oratòria de concurs de qui ja és la tercera vegada que ens les promet? O la indigència política de qui ostenta el govern amb 33 diputats? O de qui ha sustituït el “que ve el papu” per un “que ve el moro”? I així podríem anar desgranant les vergonyes de pràcticament tots els partits, independentistes o no. Quina confiança ens poden merèixer quan veus com esprémer la mamella de les arques públiques sembla el seu únic interès?

La independència que vàrem votar –i guanyar– el primer d’octubre no els interessa perquè representa la disrupció d’aquest fanguisser, el trencament de la seva mentida, el qüestionament del règim del 78 que amb tanta alegria han abraçat.

I arribats a aquest punt, què hauríem de fer aquest 12M? En tenim prou molestant els espanyols? No hauríem de mantenir la dignitat que vàrem demostrar davant les porres i dir-los un colossal “amb el meu vot, no”? O hauríem de confiar en noves formacions que proposen capgirar-ho tot? O potser votar massivament el retorn institucional dels exilats i demostrar-los que a dignitat no ens guanyen? Moltes preguntes per un sol vot.

Comissió 11 de setembre del Penedès
26.4.2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Manifest del Correllengua 2024

El passat 4 d’abril es va donar el tret de sortida al Correllengua 2024 que impulsa la CAL (Coordinadora d’Associacions per la Llengua). Enguany, el Correllengua està dedicat a M. Carme Junyent. Tot seguit us llegiré el manifest escrit pel filòleg i corrector, actualment cap d’estil de Vilaweb, Jordi Badia.

El dia 3 de setembre de l’any passat es va morir M.Carme Junyent, una autèntica donassa, una lingüista excepcional que s’hauria pogut dedicar exclusivament a la recerca acadèmica, a la universitat, però que va veure que calia treballar per restablir l’equilibri ecolingüístic del planeta. I, fruit d’aquesta tasca, es va abocar a estudiar la situació del català i a fer propostes per redreçar-la.

Ella estava convençuda que la convivència de moltes llengües era un gran avantatge per al català. Veia el multilingüisme no pas com un perill, sinó com una riquesa. L’enemic a combatre, insistia, era el bilingüisme, un parany letal, com va argumentar a bastament.

M. Carme Junyent creia en la gent, en la força transformadora de la societat. I alhora era crítica amb els polítics. Va denunciar ja fa molts anys que la immersió a les escoles havia fracassat. També es va oposar tenaçment a la política lingüística oficial, perquè veia que els governants no eren capaços de convertir-la en un projecte de país. Malgrat aquesta posició crítica, quan el govern li va demanar que s’arromangués es va arromangar. Vegeu, per exemple, la llista de propostes que van sortir del Consell Lingüístic Assessor, que ella va presidir. I què se n’ha fet, d’aquelles mesures proposades? No hi ha polítics valents, capaços de garantir que als instituts s’hi facin totes les classes en català? I que els ensenyants siguin lingüísticament competents?

Del manifest del Correllengua de l’any 2021, escrit per ella, se’n destaquen tres missatges, com tres fars que ens il·luminen. El primer, “Encara hi som a temps”. El segon, “Uns tenim la responsabilitat de preservar el llegat que ens han transmès i els altres de respectar-lo”. I el tercer, “Cal que reaccionem, que fem viure la nostra llengua amb tothom i en tots els entorns. I que la fem viure amb la consciència que, quan la compartim, estem donant el millor que tenim i estem dient: tu també ets nosaltres”.

Si fem nostre el primer d’aquests missatges, no ens hem de sentir derrotats. Sabem que tenim poc temps, però encara no s’ha acabat. En segon lloc, hem de saber que cadascú té una responsabilitat i que tots plegats tenim molta feina, principalment la de convèncer els indiferents, parlin la llengua que parlin, perquè sense ells no ens en podríem sortir. I el tercer missatge ens diu quin paper ha de tenir el català per a poder reeixir: el paper de llengua de convivència, de força de cohesió, d’instrument d’integració. La llengua no és cap barrera, com ens volen fer creure, sinó una eina d’acostament. Mantenir tothora el català no és una falta de respecte, sinó una invitació respectuosa i generosa a formar part del nostre poble.

Seguint l’exemple de M. Carme Junyent, doncs, cal que reaccionem. No diguem que és complicat: actuem. No diguem que és impossible: fem-ho possible.

Visca el Correllengua, visca la llengua catalana i visca els Països Catalans!

Jaume Marfany Segalés
President de la CAL – www.cal.cat
22-03-2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Oleguer Serra pren el camí de l’exili

Declaració Institucional
Junta Directiva Nacional d’Òmnium Cultural
Perpinyà, 10 d’abril de 2024

El passat dimecres 10 d’abril la Junta Directiva d’Òmnium Cultural ha anunciat des de la seu d’Òmnium Catalunya Nord l’exili d’Oleguer Serra, membre de la Junta Directiva, investigat per l’Audiència Nacional pel delicte de terrorisme en la causa del Tsunami Democràtic. 

Tal com va declarar l’Oleguer, l’acusació de terrorisme contra ell és una acusació contra Òmnium i el seu treball per la defensa dels drets fonamentals i nacionals. En aquest sentit, el president Xavier Antich va declarar que l’entitat entomava l’exili com a part de l’estratègia internacional de denúncia de la persecució contra l’independentisme “Convertirem l’exili, al que avui ens força l’Estat, en una eina política de denúncia i sobretot en una eina de construcció de futur. A més repressió, més llengua, més cultura i més país”.

Òmnium passa a l’ofensiva, ara també des de l’exili, per denunciar la persecució política contra l’independentisme per part de la Guàrdia Civil, la Policia Nacional, els serveis d’intel·ligència, l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem. L’exili serà una eina de denúncia però també, i sobretot, en una eina de construcció de futur per treballar incansablement i des de tots els fronts per guanyar la llibertat. 

Vídeo: Òmnium a l’exili, una eina de denúncia

Òmnium Alt Penedès
12.04.2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)