Eleccions i servei públic, 05.04.2024, n.235

Eleccions i servei públic

D’aquí a pocs dies estem cridats a votar, però avui no entraré en quin partit és més o menys “indepe”, sinó que vull parlar-vos del significat del servei públic.

Habitualment quan es parla de la gestió pública es posa l’èmfasi en la honradesa, en no posar-se diners a la butxaca, en ser molt rigorosos perquè el diner públic és de tots. Però això és extremament limitat: el control i el rigor han d’abastar tots els aspectes de la gestió pública, no només la gestió econòmica.

No tenim consciència clara del que significa realment el servei públic, i així contemplem amb una certa indiferència com una conselleria és incapaç d’organitzar unes oposicions als seus propis llocs de treball, i no passa res; com una altra admet el fracàs total de la seva gestió, i no tan sols no hi ha cap dimissió o cessament polític o tècnic, sinó que com a conseqüència d’aquest reconeixement es decideix que cal continuar insistint en el mateix camí que els ha portat al fracàs!, I podríem continuar amb la negligència en la gestió de l’aigua, de la pagesia, de la investigació científica, de la llengua, i no acabaríem mai …

Ja sabem que a La Meseta veïna, assolir la condició de funcionari és viscut com l’assoliment d’una autèntica bicoca, amb la certesa que ja no els caldrà treballar la resta de la seva vida. Però si volem ser un poble, una nació diferent, ens cal concebre la funció pública no com una canongia, sinó com la més difícil i exigent de totes les dedicacions, i l’accés a la funció pública, a ser funcionari, com el compromís més digne i complex d’exercir a nivell social i nacional

Doncs els qui treballem en la funció pública, hem de retre comptes no només a un particular, el nostre jefe, sinó que assumim un compromís i hem de retre comptes davant de tota la societat, que posa en les nostres mans, confiadament, la gestió de tots aquells assumptes que condicionen i afecten directament les seves vides i hisendes.

Davant d’aquest encàrrec, el rigor, l’exigència i l’autoexigència haurien de ser exemplars en tots els nivells del teixit de l’administració, i això, lamentablement no és el que ens trobem habitualment, més aviat s’acosta a aquell aprofitar-se per viure de la moma tan arrelat a les Castelles.

Aviat, com us deia, tornarem a escollir els nostres representants, però que seran a la vegada també els nostres gestors, i és realment lamentable que els permetem, legislatura rere legislatura, que no compleixin cap dels seus compromisos, que és despreocupin totalment del rigor i la responsabilitat en les seves accions, decisions o omissions.

Amb la seva actitud, sembla talment que haguem d’agrair-los que es rebaixin a voler manar-nos, en lloc de veure’ls aclaparats pel pes de les responsabilitats, del compromís que comporta la gestió pública, la direcció de tota una nació.

Algú deia fa uns anys: “Fets i no paraules”, altres ens adverteixen: “si vols conèixer algú, mira el que fa, no el que diu”. Ara ens enfarfegaran de promeses i ofertes de 2×1 i tot a cent. Sigui quin sigui el resultat de les urnes, us animo simplement a exigir-los, a qui sigui que ens governi, que estiguin a l’alçada del compromís que suposa el servei public. Però, exigir, no vol dir esperar o desitjar, només exigeix el qui fa alguna cosa concreta perquè és compleixi allò que l’altre s’ha compromès a fer.

Si ens limitem a queixar-nos o a criticar-los, continuaran vivint tan tranquils com fins ara, preocupats únicament per si perdran o no la cadira, i no pel pes insuportable del compromís que prenen davant nostre, immunes a la responsabilitat autèntica que el servei públic implica.

Votar és només un moment de la vida democràtica. Un moment important, però només un moment. És cert, millor una societat en què es pugui votar, que una altra en què no. Però, pensem-hi bé: a la Xina i a Rússia també voten, fins i tot en el franquisme hi hagueren referèndums! O com deia aquell altre: si votant és pogués canviar realment alguna cosa, ja estaria prohibit!

Consell Local de la República – Vilafranca del Penedès
05.04.2024
mots-x-r-150-imatge-1

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

La sínia, 29.03.2024, n.234

La sínia

I com qui res, ja hi tornem a ser. Pel món diuen que és la roda de l’hàmster. Els catalans més nostrats en diem sínia. Però el fet, en tots dos casos, és que seguim donant voltes sense moure’ns de lloc. Si no fos que ERC s’ha afanyat a convocar eleccions abans no li creixessin candidatures sota les pedres, el més probable és que l’auto-batejat independentisme hagués batut el rècord de candidats a director d’aquesta gestoria autonòmica que és la Generalitat actual.

A la Marxa de Torxes no us sabríem dir què heu de fer aquest 12 de maig. Si votar els uns, votar els altres o si haurem de tornar a no votar-los. Podríeu dir que abans de saber els programes es fa difícil de triar, com si els programes servissin de res en un món on la política ha esdevingut l’estafa més gran, l’eina de manipulació més colossal i l’agència de col·locació més eficient.

Sigui com sigui, el que ha quedat clar és que ens cal foc nou, nous lideratges més corals, noves formacions més transparents. I això és precisament el més difícil: com volem encarar un canvi sòcio-polític d’aquesta envergadura si no hem estat encara capaços ni de fer la nostra pròpia llei electoral? Fixeu-vos si n’estem de malament que les formacions polítiques i els seus líders no tenen cap recança en mentir, en repetir les mentides un cop i un altre, tot refiant que tornarem a picar.

Algú es pot creure, després de tots aquests anys, que l’actual ERC és un partit independentista? O que expulsant els musulmans ja ho tindríem? O que la prepotència intel·lectual pot desencallar res? O que baixarà déu, d’Elna estant, amb la sagrada unitat sota el braç i serem feliços i menjarem anissos? Tots plegats venen grans idees però ningú no explica com les pensa dur a la pràctica. Sembla que se’ls ha oblidat aquesta part als seus programes. Catxis.

Perquè, i en això Puigdemont té tota la raó, mai ningú no ha guanyat la independència des de la desunió fratricida, però tampoc ningú no ha aconseguit un moviment unitari apel·lant a unir-se a la SEVA unitat. Manca generositat patriòtica i, a nosaltres, com hem dit sempre, ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer.

Ens podem consolar en el convenciment que això no és un problema català: és sistèmic a les societats occidentals. La decadència de la nostra civilització està tocant fons. Els postulats democràtics ja no s’aguanten perquè s’han esmicolat els pilars sobre els que descansaven. No sabem si les noves generacions tindran esma de reconstruir-los. Tan de bo ens equivoquem i emergeixin noves estratègies que ens treguin del desencís. Tan de bo alguna de les propostes sigui, inesperadament, encertada. Ho desitgem de tot cor. Mentrestant, procurem no deixar-nos entabanar amb falses dicotomies i, sobretot, no deixem que els vells xantatges ens passin factura. El 12M tinguem els ulls ben oberts.

Comissió 11 de setembre del Penedès
29.03.2024

mots-x-r-148-imatge
Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Els 10mil a Brussel·les, 22.03.2024, n.233

Els 10 mil a Brussel·les

El 7 de març de 2009, faltaven encara sis mesos per a la consulta sobre la independència d’Arenys de Munt, la capital de Bèlgica, Brussel·les, era l’escenari d’una gran manifestació per la independència. Ha passat a la història com els “Deu Mil a Brussel·les”.

Els artífexs d’aquest primer gran èxit de l’independentisme modern van ser, entre altres, Enric Canela, Agustí Esparducer, Aureli Argemí, Elisenda Paluzie, David Morgades, Josep Poveda, Pep Anton, M. Teresa Galceran, Xavier Mir… Manel Bargalló en va explicar l’experiència al llibre Els herois de Brussel·les.

Com ha passat sovint, hi va haver una forta oposició política. Cap eurodiputat català va rebre la delegació dels 10mil. Els partits van passar de tot i només van reaccionar quan es van adonar de la magnitud que havia anat prenent l’acció. Partits i autoritats van passar de no fer-nos cas a participar quan van veure la magnitud de la resposta a 10mil. Més o menys el que també va passar fins a un parell de mesos abans de la gran manifestació del 2012 amb l’Assemblea.

M. Teresa Galceran escriu, en referència a aquell dia històric: “I de sobte entraven, per uns carrers laterals, les banderes grogues amb el lleó negre de Flandes i les banderes del Vènet! i les de Còrsega i Sardenya, les d’Euskadi i les blaves d’Escòcia, per acompanyar-nos. Allà érem -com diu el poeta- El meu Poble i Jo.”

Arribar a l’1 d’octubre de 2017 no va ser gens fàcil. Els Deu Mil a Brussel·les són una baula d’aquesta llarga cadena que comença a bastir-se fa desenes i desenes d’anys. Des d’aquells temps de principis del segle XX, en què se’ns ’anomenava “separatistes. Estat Català, Nosaltres Sols, el Front Nacional de Catalunya, el PSAN, l’MDT, Nacionalistes d’Esquerra, el BEAN…

L’independentisme ubicat en l’anomenada “societat civil”… El CIEMEN, la Crida, Sobirania i Progrés, la PDD, les consultes sobre la independència de Catalunya iniciades el 2009 a Arenys de Munt i culminades a Barcelona el 2011. La Conferència Nacional per l’Estat Propi que va representar el naixement de l’Assemblea Nacional Catalana.

Han passat 15 anys dels 10mil a Brussel·les. Cal recordar aquella gesta perquè, com va dir el zapatista conegut com el subcomandant Marcos:  “La llibertat és com el matí. N’hi ha que esperen adormits que arribi, però n’hi ha que no dormen i caminen la nit per aconseguir-la”.

Jaume Marfany Segalés
President de la CAL – www.cal.cat
22-03-2024

CAL-Logo

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Protestar no és terrorisme, 08.03.2024, n.231

Protestar no és terrorisme – Perquè no espanyolitzar tv3?

Us preguntareu que té a veure una cosa amb l’altra. Us ho explico.

Aquest cap de setmana el Consell de la República celebrà a la Torre del Bisbe, molt prop de la històrica ciutat d’Elna, tan recordada pels catalans, la seva primera Assemblea Territorial, que culminava el seu procés de reestructuració, i l’Acte de Compromís dels nou Consells Locals amb el CdR.

En els dos actes s’insistí, per part dels membres del govern que van intervenir, però molt especialment pel president Puigdemont, que l’única alternativa que tenim és treballar per aconseguir una estratègia conjunta de l’independentisme, que el Govern del Consell havia treballat sempre en aquesta direcció i que ara ens demanava als Consells Locals que també ens ho marquéssim com a fita essencial a assolir.

D’altra banda, recentment s’ha celebrat a Barcelona, concretament a les escales de la Plaça del Rei, un acte que és podria ben bé emmarcar en aquest objectiu, en què hi participaren més de 200 entitats i personalitats molt rellevants de la cultura i la comunicació, tots ells duent pancartes amb el lema: Protestar no és terrorisme.

L’acte el tancà, suposem que per palesar la transversalitat amb què s’havia plantejat la iniciativa, el periodista Jordi Èvole. Sí!!, el mateix que fa molt pocs dies va denunciar la persecució dels intolerants independentistes per haver manifestat a tv3 que quin mal hi ha a espanyolitzar tv3.

Sobre aquest acte, i en una publicació no precisament radical com Nació digital, hi trobem aquest comentari uns dies després:

La foto que ha aconseguit Òmnium Cultural aquesta setmana és potent: prop de 150 entitats i desenes de cares conegudes de tots els àmbits rere una mateixa pancarta per denunciar quelcom tan simple com que protestar, en principi, no és terrorisme.

La segona foto, la imprescindible, la que urgeix, porta al capdavant una pancarta que no és “Protestar no és terrorisme”, sinó “Ser independentista no és terrorisme”.

Aquesta de moment sembla que està encara molt lluny, i és fa difícil pensar que en ella hi apareguin segons quines cares o entitats que sí van aparèixer en la primera, on l’únic que es feia era reivindicar un dret humà bàsic: la llibertat d’expressió.

En aquest projecte de necessària unitat estratègica, potser però que no errem el tret, i en la recerca d’un consens social el més ampli possible, no acabem fet algunes concessions que se’ns girin en contra, i acabem blanquejant l’espanyolisme disfressat, però indiscutible, de la suposada esquerra espanyola.

Una cosa és fer concessions i l’altra regalar el discurs i les coartades a l’adversari. Si de moment, mentre manin els socialistes, no podem fer res per evitar l’espanyolització de tv3, sí que podem, almenys, evitar que aquest projecte d’espanyolització s’estengui a aquells àmbits que encara depenen de nosaltres.

Consell Local de la República – Vilafranca del Penedès
08.03.2024
mots-x-r-150-imatge-1

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

El foc de la memòria, 01.03.2024, n.230

El foc de la memòria

En una època on les aspiracions nacionals es limiten a presentar una ILP al Parlament, i acaben fonent-se en debats bizantins sobre una quarta llista independentista, recordar tot el que hem lluitat i el preu que n’hem pagat, i seguim pagant, és gairebé imprescindible.

Demà al matí farà 50 anys que van assassinar Salvador Puig Antich, una figura que ha esdevingut estendard de llibertat. En primer lloc perquè li van llevar la vida de la manera més freda i repugnant possible. I perquè va ser un crim de l’estat espanyol, una mort que els avantpassats dels que governen avui dia van cuinar amb tots els detalls, des del fons més pregon de la dictadura.

Però la mort d’en Salvador només n’és una entre centenars de milers que la dictadura i els seus hereus porten damunt les espatlles. No és gens balder recordar aquí que el general Franco és un dels més sanguinaris de la història, només per darrera de Hitler i de Pol Pot, el dictador de Cambodja que als anys 70 i 80 va fer matar més d’un milió dels seus ciutadans. La dictadura franquista, per la seva banda, va assassinar prop de mig milió de persones a sang freda.

Tanmateix, els assassinats només són el greuge principal d’una repressió ferotge. Aquests dies que l’advocat Benet Salellas publica el seu llibre “En encesa espera”, amb el rerefons de l’anomenada Operación Garzón, també és bo recordar aquella onada de detencions que van desencadenar els hereus franquistes contra el moviment independentista, poc abans dels jocs olímpics del 92. Van ser arrestades 45 persones, moltes de les quals van patir tortures i arrosseguen seqüeles per a tota la vida. Una d’elles va ser el pare d’una coneguda futbolista, filla de Sant Pere de Ribes. I no cal dir noms.

Vagi des d’aquí un sentit homenatge a tots ells, els del 1992, els de fa 50 anys i els d’en fa 100. I donar les gràcies a gent com en Benet Salellas per mantenir encès el foc de la memòria.

I nosaltres, que només som els que vivim ara, dir que no tenim dret a oblidar ni podem renunciar a una escalfor tan antiga. Perquè persistir és guanyar.

Comissió 11 de setembre del Penedès
01.03.2024

mots-x-r-148-imatge
Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Puig Antich 50 anys, 23.02.2024, n.229

Puig Antich 50 anys

El proper 2 de març es compliran 50 anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich. Se’l recordarà de nou en multitud d’actes com els que ha organitzat Òmnium Alt Penedès, aquí a Vilafranca.

A la Model de Barcelona tindran lloc, del 2 al 7 de març unes de les jornades més importants. Sota el títol Puig Antich. El compromís vigent 1974-2024 es podran viure, en sis dies intensos, un conjunt d’actes de memòria democràtica que comptaran amb la participació de més de 30 personalitats de diferents àmbits. Persones que al voltant de Puig Antich n’han deixat testimoni a través de llibres, de teatre, poesia, i també aquelles que han mantingut viva la lluita judicial per revertir jurídicament aquella sentència de mort.

El cas Puig Antich és ple d’irregularitats, mentides, i estranys buits i absències des del principi de tot. Des d’aquell 25 de setembre de 1973, als baixos del carrer Girona de Barcelona on, enmig d’un caos terrible va morir un agent de la policia nacional i Puig Antich va començar el seu periple fins al tràgic final. Tot són incògnites i dubtes: els trets dins del portal, el cos del policia mort que presentava cinc impactes de bala quan en el sumari només se’n parla de tres. Per què no es van analitzar les armes dels policies. Contradiccions en les declaracions. Per què el cas passa de la justícia civil a la militar. Per què no s’admeten diferents peticions de l’advocat defensor i un llarg etcètera.

Les germanes de Salvador Puig Antich han mantingut una lluita constant durant aquests 50 anys. D’una banda, per mantenir viu el record del seu germà i de l’altra per intentar una i altra vegada que es revisi el judici i la condemna a mort del Salvador, de moment sense èxit.

Cal, però, mantenir la memòria viva. Com diu la il·lustradora Maria Corte, que ha fet el disseny gràfic de les jornades de la Model: « Espelmes. Encenem espelmes en record dels que ja no hi són. Les bufem als aniversaris. Les avivem per honorar, demanar, agrair i recordar. Per tenir memòria. Mentre la flama continuï encesa, el record no s’apaga. I la flama d’en Salvador Puig Antich segueix ben viva.”

La memòria. El record. Faig meves les paraules de Jordi Panyella en el seu llibre Salvador Puig Antich. Cas Obert: “És per això que jo, sempre que puc, parlo del cas d’en Salvador. M’ho faig venir bé perquè surti a tomb tota la veritat sobre aquella injustícia criminal, aquell crim d’estat. Segueixo tocant la campana, perquè els llibres són això, campanes que cal fer ressonar als quatre vents per escampar arreu el missatge que les seves pàgines contenen. I l’endemà d’haver-ne parlat, l’Imma Puig, sempre atenta, em dona les gràcies. És un fil invisible de solidaritat que a mesura que passa el temps no es debilita, sinó que, al contrari, es fa més fort, irrompible.”

Jaume Marfany Segalés
President de la CAL – www.cal.cat
23-02-2024

CAL-Logo

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Salvador Puig Antich, Elegia, 16.02.2024, n.228

Salvador Puig Antich

«Rellotge sempre de la gent que lluita,/ obres la gàbia a muntanyes»

Salvador Puig Antich va ser executat pel règim franquista el 2 de març de 1974.
El recordem amb el poema Elegia, que Joan Brossa va escriure amb motiu de la seva mort.

mots-x-r-228-salvador-j-miro
Tríptic de Joan Miró en memòria de Salvador Puig Antich.
Foto: Fundació Pilar i Joan Miró

Elegia

Salvador, per a tu no hi ha Amnistia;
cap joc de queixes no té res a fer;
però el teu pensament, gall guerriller,
recosirà la llum en el nou dia.

M’empeny el seny, i aquesta ofrena té
afany de lluita que el fullam canvia;
el teu exemple, vora l’alegria,
darà salut a qui no perd carrer.

La Llibertat, columna de la fruita,
fa clara la diada de la lluita,
que a poc a poc va esdevenint filó.

Rellotge sempre de la gent que lluita,
obres la gàbia a muntanyes. No
has caigut pas! Puig Antich, Salvador!

Joan Brossa

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Llengua i conflicte amb l’Estat, 09.02.2024, n.227

Llengua i conflicte amb l’Estat

Dèiem aquí mateix, fa unes setmanes:

 la llengua és indissociable de la lluita per la independència! I justament això és el que s’ha fet en aquestes dues dècades del Procés. I justament això és el que ens ha deixat en aquest lamentable estat de desnacionalització.

I citàvem també una article d’en Pau Vidal, on deia sobre el català:

 només tenim una opció, acceptar d’una vegada que això és una guerra en què ens juguem la supervivència.

I és des d’aquesta perspectiva que hem d’entendre que, qualsevol acte bel·ligerant per guanyar el respecte als nostres drets lingüístics, esdevé un vertader embat contra l’Estat.

I és també per aquest motiu que les nostres autoritats són tan porugues a l’hora de proclamar i defensar la llengua i els nostres drets de catalanoparlants. Com ens recorda en Josep Costa:

atès que el pacte dels indults exigeix fer bondat, no és previst que des de la Generalitat autonòmica ningú no desafiï l’Estat gens ni mica.

I així assistim, dia rere dia, a un constant degoteig d’agressions lingüístiques, un constant menyspreu als nostres drets lingüístics. I que fan les nostres autoritats al respecte? Algú sap d’algun metge, infermera, cap de servei, d’algun establiment, d’algun membre del cos de policia, que hagi estat rellevat del seu lloc, o almenys sancionat, o com a mínim que se li hagi obert un expedient disciplinari per menystenir els drets lingüístics d’un catalanoparlant, incomplint de pas la normativa que regeix la seva professió?

Pel contrari, silenci absolut. Quatre paraules protocol·làries buides, en el millor dels casos, quan no han tingut cap més remei que fer alguna declaració! I, de seguida a acotar el cap. La consigna és ben clara: sobre tot, sobre tot, mirar de no fer soroll, no fos cas que algú se’ns enfadi!

Doncs potser hem de començar a canviar el nostre punt de mira: és adient denunciar i posar en coneixement públic aquelles persones i establiments que menyspreen els nostres drets, però potser acabarà sent molt més útil posar el nostre punt de mira en els responsables administratius i polítics que, amb la seva covardia i abandonament de responsabilitats, són la cobertura ideal perquè aquells personatges continuïn fent el que els doni la gana, i la raó de fons de què continuï aquest degotall que amenaça de convertir-se en cascada: perquè saben que l’administració, també la catalana, empara la seva actitud de menyspreu i arrogància colonial!

Aquí és on hem de prémer fort, i aquí és on podem obrir realment escletxa amb l’Estat. Hem de portar a aquests covards a que hagin de triar: o enfrontar-se a l’Estat o enfrontar-se a nosaltres!

Com fer-ho: primer organització. Segon, apuntar de forma correcta. A qui hem d’assenyalar, continuadament i sense contemplacions, és al responsable: del servei d’urgències, de l’hospital, de la Conselleria, …  I exigir-los: o actueu o us fotre’m fora!

Sembla difícil, no ho és. Quan a segons qui ha interessat, és por fer caure a qui sigui: des del president de la RFEF a la Presidenta del Parlament de Catalunya. Per tant, només cal ser constants i saber on dirigir el tret. Comencem d’una vegada a demanar comptes de veritat als de dalt! Creieu-me, això ens acostarà més a la independència que qualsevol altra cosa que puguem fer avui!

Consell Local de la República – Vilafranca del Penedès
09.02.2024
mots-x-r-150-imatge-1

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Assumiràs la veu d’un poble, 02.02.2024, n.226

Assumiràs la veu d’un poble

Enguany Vicent Andrés Estellés faria 100 anys. Celebrem doncs el centenari del seu naixement entre el silenci esfereïdor de les intitucions: l’incòmode de la Generalitat de dalt i el negacionista de la de baix.

El fill del forner de Burjassot fou qui millor va saber retratar la força cultural i política del país sencer. El poeta més gran en català des d’Ausiàs March (un altre del País Valencià) va saber ser la veu del poble quan el país maldava per respirar sota la bota enemiga. Per això el blaverisme espanyolista el tenia amenaçat, a ell i al seu amic Joan Fuster, i durant els primers anys d’això anomenat democràcia havia de viure en la clandestinitat. Però si Franco no l’intimidà, no s’afonaria davant l’extrema-dreta valenciana. La seva veu, alta i clara, senzilla i potent, no va deixar mai de reivindicar la pàtria, que entenia completa, l’amor i la vida. Potser perquè tants any de foscor les hi havien pres.

Ara, tants anys després, ens trobem en una situació força similar: a punt de perdre la nació, la llengua i, sobretot, la nostra autoestima. Ara ens toca a nosaltres ser la veu del poble, assumir la veu del poble, tornar a ser poble. Els seus versos sonen avui més potents que mai i ens esperonen a no defallir. Avui, el seu vers més repetit ens obliga a la unitat del carrer com ho fou el 2017: “No et limites a contemplar aquestes hores que ara venen, baixa al carrer i participa. No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu”

Deixeu-nos acabar amb un dels seus versos més coneguts que, cinquanta anys després, és tristament de plena actualitat.

Assumiràs la veu d’un poble

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Vicent Andrés Estellés

Comissió 11 de setembre del Penedès
02.02.2024

mots-x-r-148-imatge
Versió pdf d’aquest text (clica aquí)