L’independentisme de Joan Salvat Papasseit

Enguany es compliran cent anys de la mort del poeta Joan Salvat Papasseit. Aquells que coneixen poc el poeta i la seva obra, potser únicament a través dels poemes que va musicar Joan Manuel Serrat, el tindran com un poeta d’ideologia anarquista, amant d’una llibertat abstracta, enamoradís de mena i, en paraules de Jordi Bilbeny “embadalit pels pits i les cuixes de quatre senyoretes”.

És cert que el Salvat més jove, els dels primers versos, el que podem trobar el 1918 a Humo de fàbrica, ens presenta un poeta que escriu en castellà, de llengua i bagatge cultural espanyol. Aquests inicis, però,  evolucionen ràpidament, primer, cap a un catalanisme cultural i, més endavant cap a un independentisme declarat.

Llengua i identitat nacional són dos conceptes indestriables. El canvi definitiu en la ideologia salvatiana, com no podia ser d’altra manera, vindrà, doncs, de la mà del canvi d’idioma. A la revista Un enemic del poble publica el manifest Missió per Catalunya en què en Salvat comença a utilitzar expressions com el “jou de Castella”, “Espanya no existeix com entitat unida”, “el ferro al cint no pesa; pesa l’esquella innoble que el manso porta al coll”.

Una gran part de l’obra poètica d’En Salvat respira aquesta lluita d’amor al país i al seu alliberament nacional. Així a Poemes en Ondes Hertzianes (1919)  hi trobarem aquest senyal : “I encara un estel brilla/ i duc el tomahawk sota l’aixella”

A L’irradiador del port i les Gavines s’obre amb el poema Canto a la lluita.  A les Conspiracions, una incitació a la lluita armada: “Prenem els estris de viure en combat…/ fendim les ones, tal guerrers d’abans”.

El poema Prometença de 1922 “lluitaria qui sap per quina ampla bandera/però millor que fos la de la meva terra/quatre barres de sang,/l’or del cor que voleia.”

Cançó futura., del 1922.. Guerra la guerra, fem-nos soldats:/Serà la terra pels catalans/ Gent de Castella, deixeu-nos pas/….Duem estrella i penó barrat/…Serà la terra pels catalans.

Al poemari Vibracions, hi trobarem aquests versos amarats de l’idela d’independència: “A aquella estrella nua tan a prop de la lluna/ li servo un gran amor/ car volia escapar-se i la vigilen molt”.

I per acabar, un dels seus darrers poemes, del 1923, Les gorges:

A Sant Martí del Canigó/la veu ressona que us esglaia/ Diu:Catalunya/i la remor/sempre contesta:/esclava a Espanya/Si prens coratge/els ulls al cel/i alces el braç/gest de venjança-/a Sant Martí sents una veu/i a cau d’orella./també a França!

Jaume Marfany Segalés
President de la CAL – www.cal.cat
26-01-2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Bolaños, l’amnistia i el pecat original espanyol

Vicent Partal
18 de gener de 2024
https://www.vilaweb.cat/noticies/bolanos-lamnistia-i-el-pecat-original-espanyol/

Això de l’amnistia comença a anar pel pedregar. Una volta aconseguits els vots d’ERC i de Junts per a convertir Pedro Sánchez en president del govern espanyol, els socialistes ja han començat a fer allò de sempre; allò que era previsible. Posar tants impediments com siguen imaginables per tal de no complir els acords signats i alhora acostar-se al PP i votar-hi de bracet, impúdicament, quan és qüestió de preservar el règim del 78.

Ho hem vist aquestes darreres hores en la negativa d’acceptar cap reforma de la seua constitució que no siga la que han pactat ells dos, però també en les declaracions tan contundents del ministre Bolaños per a reduir el perímetre de l’amnistia al cercle exacte que ell vol.

Bolaños fa política. S’amaga rere pretesos arguments judicials, però això no és sinó una argúcia per a imposar les seues tesis als partits independentistes. Que són les de sempre. No és veritat que hi haja cap precepte judicial que puga oposar-se a l’amnistia. Però ell sap què fa.

El PSOE, no ens enganyem, no vol l’amnistia. No l’ha volguda mai. I tu no canvies d’opinió en un tema com aquest d’avui per demà. Passa que ha hagut d’acceptar-la per a mantenir-se en el govern –”fer de la necessitat virtut”, en van dir aleshores. Però, tan bon punt s’ha vist a la Moncloa, ha tornat a la posició original, a la posició prèvia a la cita electoral del juliol. L’amnistia no és possible, no és constitucional, no és legal, bla, bla, bla…

I, per tant, si hi ha d’haver finalment cap amnistia –perquè també ho ha pactat amb Sumar i ja s’ha presentat una llei i tantes coses més…–, doncs que siga la més petita possible. Els CDR, fora. El Tsunami Democràtic, fora. El president Puigdemont, fora. I ja veurem qui acabarà quedant dins i de què acabarà servint tot plegat.

Ara, escoltar Bolaños fent política amagat rere l’opinió de la justícia també té interès. Perquè ens retorna clarament al pecat original d’Espanya i despulla de cap a cap el PSOE i la transició. Pecat original que no és sinó l’obsessió per a impedir com siga el lliure funcionament dels parlaments i la lliure expressió de la voluntat popular.

En una democràcia, en qualsevol democràcia, res no pot estar per damunt dels parlaments, res. I encara menys els tribunals. Perquè els tribunals han de vigilar el compliment de la llei vigent mentre siga vigent, però no poden evitar que els parlaments escriguen lleis futures, diguen què diguen aquestes lleis.

I és precisament aquesta obsessió –de fer passar la llei present davant la voluntat popular– la principal herència que encara hem de suportar avui de la llei de reforma política de les corts franquistes. La llei que és l’inici real de l’actual sistema polític, per damunt de la tan encimbellada constitució, que en realitat és tan sols una llei secundària, una aplicació d’aquella primera. Mireu: el capítol primer de la llei franquista diu, literalment, que la “democràcia” a l’estat espanyol es basa en “la supremacia de la llei” –i no en la voluntat popular. Us sona, això?

(És una ucronia i per tant no es pot comprovar, però m’agradaria molt veure si el PSOE s’atreviria a fer això que va fer ahir en cas que Junts hagués votat contra els tres decrets llei la setmana passada i no n’hagués facilitat l’aprovació. Perquè la lliçó és més antiga que anar a peu: com més cedeixes tu, més pressionen ells.)

Vicent Partal
19.01.2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

La Represa

 Bon vespre i bon any, companys. Segons tots els experts analistes, aquest 2024 serà un any important en què han de passar moltes coses. Quan els analistes polítics diuen això, volen dir que venen eleccions i que la repartidora de pinso es posa en marxa de nou. Un any on sembla clar que el retorn a l’autonomisme més mediocre és ja irreversible. Un any en què es farà efectiva la derrota dels nostres partits, que no de la gent. Uns partits que van des dels que es van rendir el 2 d’octubre als que, de tant perduts, encara ara no s’han trobat.

Tot això, ben amanit, fa un còctel explosiu que agafa l’independentisme civil amb els pixats al ventre: desmotivat, desmoralitzat, perdut i sense lideratges clars. I, en aquest punt, tenim dos camins a prendre: ens rendim també i ho deixem per a una altra generació, o ens posem de nou a treballar per reconstruir tantes complicitats trencades. Ens diuen els líders espirituals del no-surrendisme civil que ens cal reprendre la mobilització, tornar a fer-nos nostre el carrer, marcar la iniciativa política: vaja, tornar a fer un Arenys i endavant que fa baixada.

Però això no és tan senzill com sembla. Per començar tot el procés anterior es va fer des de la il·lusió, la col·laboració i la comunió en un objectiu compartit i, sobre tot, en la confiança entre tots els elements del moviment sobiranista que mostraven al món la independència com un objectiu de nació.  Després hem sabut que la unitat estratègica potser hi va ser, però que la tàctica es va trencar ja abans del 1r d’octubre i que no hi havia cap voluntat de dur a terme allò que ens havien promès, allò que ens havia empès a enfrontar-nos a la Policía Nacional i la Guardia Civil.

Ara, vist el resultat i vistes les patètiques excuses i giragonses dialèctiques dels nostres partits, serà molt difícil tornar a engrescar la gent de carrer, la gent com nosaltres que mai no hem demanat res però que esperàvem honestedat i transparència. Més encara. Ha quedat també clar que el llirisme de la llei a la llei, del que Espanya no traurà els tancs o del que Europa ens farà costat ha quedat totalment desmentit i que, si volem la independència, ens l’haurem de guanyar tots sols picant pedra i, malauradament, amb algun mort al carrer. Tota la lluita ha estat desbaratada per uns partits polítics indignes als que hem donat massa poder. Ara, si ens volen convèncer de comptar amb ells de nou hauran de substituir lideratges i deixar de mentirnos. Si no hi ha canvis substancials, ja sabem que l’abstenció és l’única arma que els ha fet mal de debò.

És per tot això que no podem demanar a la gent que reprengui una lluita de la que ja en sap el final. Cal, abans de res, repensar l’estratègia amb tot el que hem après aquests anys. Tornar a ser aquell moviment optimista, il·lusionant i guanyador que pugui prometre un futur millor als nostres ciutadans. Si volem tornar a ocupar els carrers, a forçar el món a mirar-nos, cal que definim molt clar què farem el dia després.

Sempre ens quedarà l’opció de rendir-nos definitivament, però estem convençuts que ho podem tornar a fer, que ho farem de nou, i aquest cop deixant els lliris a casa.

Comissió 11 de setembre del Penedès
05.01.2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Quatre dies després de Nadal, comparteixo amb vosaltres aquest poema d’en Roc Casagran. Podeu canviar la paraula Nadal per qualsevol altre dia de l’any

 Poema de Nadal

És Nadal i pensaré en tu,
que et trobo a les escales de matí,
que prenem el cafè en el mateix bar,
que convivim i no ens sabem el nom.

És Nadal i pensaré en tu,
que de fa temps et dec una trucada,
que vam ser amics qui sap quants anys enrere,
que t’enyoro i enyoro que m’enyoris

És Nadal i pensaré en tu,
que ets aquell mur que frena les ventades,
que ets el paraigua que amaina la pluja
que ets l’abric càlid com una abraçada

És Nadal i pensaré en tu,
que hi has estat per travessar trinxeres
que hem somiat contra els despertadors,
que hem fet de pors camins per la utopia

És Nadal i pensaré en tu,
I pensaré a pensar-te cada dia,
Que ets tu qui em fa com sóc i potser ignores
Que sense tu no hi ha Nadal possible.

 Roc Casagran

Jaume Marfany Segalés
President de la CAL – www.cal.cat
29-12-2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Una història d’èxit

Núria Cadenes

6 de  desembre del 2023
https://www.vilaweb.cat/noticies/historia-exit-mail-obert-nuria-cadenes/

Potser sobta, dit així, pam, pel broc gros: la del moviment independentista català és una història d’èxit, ens diu la Nuria Cadenes, periodista del Vilaweb.

Fa una reflexió inicial, on arriba a la conclusió i diu que: resulta que som una història d’èxit.

Ara amb visió històrica ens diu: En el trànsit del segle XIX al XX o, més exactament, en aquells primers anys del XX en què l’expressió política independentista situa les primeres passes, emmirallada en Cuba (d’aquí ve l’estelada) i en Irlanda, l’independentisme era minoritari. Molt minoritari.

Als anys trenta, l’Estat Català de Francesc Macià, juntament amb altres grups, funden Esquerra Republicana de Catalunya, i el separatisme esdevé corrent minoritari dins d’un partit autonomista.

La guerra, i la dictadura espanyola que la va seguir, en tallen dràsticament l’evolució, i el separatisme hauria d’haver desaparegut, però no: en queda un fil. Un filet. Un fil primíssim però també molt sòlid.

Primer és el Front Nacional de Catalunya, la resistència que neix a l’exili l’any 1940, hi un llaç que ho lliga , alhora, entre els independentistes d’abans de la guerra i els que havien de venir: l’any 1968, precisament des d’una escissió del Front neix, des dels sectors més joves, marxistes, el PSAN. I tindrà una influència progressiva en molts camps.

Als anys vuitanta, aquest independentisme viu una onada de creixement, amb la recuperació de les mobilitzacions al carrer : deu mil persones l’Onze de Setembre; als noranta, ERC es declara independentista i passa de sis diputats a dotze. I arribem al segle XXI i resulta que el comencem, al Principat de Catalunya, amb la visibilització, i l’expressió claríssima, de la majoria social que ja té l’independentisme.

La progressió, l’evolució, el salt, com ho vulguem dir, és enorme.

Afegeix la Núria: Que no som independents encara i que en tantes coses vivim empantanegats? És una obvietat indefugible. Però, al mateix temps, si a l’hora de fer-nos el dibuix del present eludim la perspectiva, tampoc no comprendrem res. I tan perniciosa és, en el moment de l’anàlisi, l’autocomplaença com l’automenysteniment.

El fet objectiu és que el projecte polític independentista ha crescut; que és una història en avenç homologable a les nacions (encara) sense estat amb més reeiximent de l’Europa occidental (Escòcia, País Basc, la Irlanda pendent de reunificació); i que ha tingut un creixement quantitatiu tan gran que assoleix, també, valor qualitatiu.

Hem crescut, sí. De fet, hem crescut tant que hem provocat contradiccions importants al si de l’estat espanyol. Contradiccions molt fortes. Tan fortes, ben mirat, que ara mateix la trencadissa a cals veïns de ponent és, més que sorollosa, estrident. I no es tracta que puguem empàticament mig patir per les seves esquinçades sobretaules nadalenques (pobrets) o fer-ne pastura de jocositats diverses, sinó que, objectivament, assistim en directe a la retransmissió del xoc entre els poders de l’estat. Aquets xoc que és el terme que recentment ha fet servir el president interí del Consell General del Poder Judicial espanyol en la seva crida a la rebel·lió contra les comissions parlamentàries: vet aquí el poder judicial en xoc contra el legislatiu i l’executiu, tot un espectacle.

I és clar que de la banda independentista també hi ha contradiccions, prou que ho sabem i massa que ens hi rabegem de vegades. I desorientació, segurament.

La Núria fa incidència en l’entrevista al Josep Miquel Arenes , Valtònic, on entre moltes altres coses, hi diu això: “Entenc la política com una ciència. La ciència és energia, i l’energia es transforma. I es transforma en el context i el moment històric que vivim. Desgraciadament, hi ha molta gent que viu la política com una religió i pensa que tot és escrit […] i que no es pot moure d’aquí. […] Entenc la gent que és religiosa, perquè la religió és per a tenir respostes a preguntes que no sabem com contestar, però jo no soc així.” Acaba dient en Valtònic

La Núria acaba amb la reflexió final:  Ara tenim la necessitat d’anàlisi, de racionalitat, de voler-se adults i de ser-ho (i de ser tractats com a tals), respon força a les exigències del moment. Potser en són, fins i tot, part del desllorigador. Això, i la capacitat que tinguem de rendibilitzar els èxits.

Prendre consciència del camí ascendent que ha traçat l’independentisme català, per exemple.

O treure suc als reeiximents parcials, també: a l’amnistia, sense anar més lluny (que, certament, aviam què i aviam com i aviam tot, però que els l’hem arrencada com qui els arrenca les dents).

O incidir en la deslegitimació social d’espanya (que ella ja s’ho fa força bé tota sola, però que bé cal aprofundir-hi).

O pensar com s’activa (com es reactiva) la majoria social independentista. O tot.

I, sí, també això més val saber-ho i dir-ho.

Núria Cadenes
06.12.2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Bon vespre a tothom.

Avui us volem explicar el cas de les 4 antifeixistes del Penedès.

El passat 1 d’abril, en marc de les últimes eleccions municipals, VOX va muntar una parada informativa al centre de Vilafranca amb la intenció de difondre els seus missatges d’odi carregats de racisme, masclisme i LGTB-fòbia.

Amb una organització prèvia, el poble de Vilafranca va respondre amb contundència per tal de fer-los fora de la nostra vila, per deixar-los clar que no els volem ni aquí ni en lloc. Perquè creiem que com a antifeixistes és la nostra obligació contrarestar els seus missatges vomitius de tots els espais: de la feina, dels bars, les places, les institucions i els carrers!

Com és normal, aquell dia els mossos d’esquadra van protegir als feixistes i criminalitzar els antifeixistes realitzant identificacions a l’atzar i redactant un atestat ple de contradiccions i desmesurat. Pocs mesos després quatre companyes érem citades a declarar, investigades pels delictes de danys, lesions i desobediència. Tot i que veient altres exemples de casos similars, és probable que també se’ns imputi delictes d’odi.

El dia 1 d’abril vam fer front el feixisme als carrers, el 13 de desembre ho farem als jutjats. Es per això que us convidem a tots i totes a les 9:30h a mostrar el vostre suport a les encausades.

Hem de tenir clar que la repressió es algo polític i col.lectiu i ens afecta a totes, per això no podem oblidar a la resta d’encausades i preses que a dia d’avui existeixen a l’estat. És per aquest motiu que des de diferents col•lectius hem organitzat la marxa de torxes d’enguany, que serà el proper divendres 15 de desembre.

Us convoquem a tots i totes, per l’Amnistia total i per fer un clam unitari, per dir alt i clar: Per Nadal us volem als carrers! Sempre hem tingut motius de sobres per sortir als carrers a manifestar-nos, amb més motiu, quan s’atansen aquestes dates i centenars de presos polítics no podran ser amb les seves famílies. Però també pels que no hi seran l’any que ve perquè l’Estat vol segrestar-los per haver lluitat pels nostres drets i llibertats!

Per últim, us volem recordar que diumenge fem un acte unitari per denunciar la naturalesa feixista de l’Estat, coincidint amb el 5é aniversari de la detenció del nostre company Adrián Sas. En aquest acte hi haurà diferents represaliats de l’Operació Judes, 21 Raons, l’Adrián i nosaltres mateixos. Serà diumenge 10 a les 12h a l’Auditori del Vinseum.

Motes gràcies,

Plataforma de Suport a Adrian Sas
Plataforma Antirepressiva Barcelona
08.12.2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Homenatge a Francesc Macià
Prats de Molló, 26 de novembre del 2023
La supervivència de la nostra nació a la Catalunya del Nord
(Extracte)

Benvolguts amics i connacionals,

Aquest 2023, al Nord, tenim tantes raons per confiar com per desconfiar del futur de la nostra nació. Fa cent anys, importants intel·lectuals dels Països Catalans, reunits a Elna, eren conscients de compartir una llengua, una cultura i un passat, però no reivindicaven la pertinença a una nació comuna com a base d’un projecte polític.

En canvi, al final del segle passat, uns catalans del Nord tenien consciència de no ser francesos, feien la diferència entre ciutadania francesa i nacionalitat catalana, i ja formulaven reivindicacions polítiques. El 1966, Gilbert Grau Salvat, fill d’Elna, feia un plantejament polític nacional, i el 1973 fundava el primer partit polític amb referència expressa al conjunt dels nostres països: el «Partit Federalista Europeu de Catalunya (Països Catalans)».

Avui, més de 50 anys després, els efectes de la colonització francesa han empitjorat. Som el segon departament més pobre de França, un terç dels habitants de Perpinyà està per sota del llindar de la pobresa, la pagesia desapareix progressivament, i el procés constant de substitució comporta la minoració programada de la població catalana.

Al Nord, la nostra nació agonitza.

Desgraciadament, molts d’aquests fenòmens també afecten el conjunt dels nostres països. Però ho sabem tots, sols el restabliment d’un estat català propi pot garantir els nostres drets nacionals.

El més gran homenatge que podem fer a en Francesc Macià és no tornar a repetir errors polítics fatals, no confiar en l’enemic. No acceptar més cap estatut d’autonomia, ni tampoc caure en el parany previsible de l’esquerra espanyola, ara que es troba entre l’espasa i la paret: la proposta de l’estat plurinacional espanyol aniquilaria per sempre el nostre dret a tornar a tenir un estat català sobirà.

Francesc Macià declarà en un manifest de l’any 1931 al setmanari L’Opinió: «Tota convivència amb les institucions i organismes que ens perseguiren ahir, que ens persegueixen avui, que ens han perseguit en tot temps, sempre serà empresa fallida…».

Així doncs, estimats amics i compatriotes del Sud de la ratlla, el futur del conjunt de la nació és en les vostres mans. Teniu ara la immensa responsabilitat de la permanència o de la desaparició de la nostra llengua, de la nostra cultura, de la nostra idiosincràsia. Teniu la immensa responsabilitat de la supervivència, o no, de la nostra nació al segle XXI.

Daniela Grau Humbert
Prats de Molló 26/11/2023

Comissió 11 de setembre del Penedès
01.12.2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

La España vieja i tahúr

El pacte PSOE-Junts ha creat una certa divisió d’opinions dins del moviment independentista. Veient, però les reaccions a Madrid i a les Espanyes, sembla força evident que els espanyols són més conscients que nosaltres del que acaba de pactar el PSOE i estaria bé que reviséssim el nostre propi relat.

Ho hem estat veient aquestes darreres nits a Madrid; a la Puerta del Sol, a la plaça de Sant Jaume i a moltes altres ciutats de l’estat. Hem estat veient aquella España de charanga i pandereta, aquella España inferior que ora i bosteza, vieja y tahúr, zaragatera i triste; hem estat veient l’enfrontament entre una España que muere i otra España que bosteza.

L’España vieja i tahúr, l’España que muere, l’Espanya del PP, l’Espanya franquista, la neofranquista, la falangista, la d’extrema dreta, la nazi,,, amb els seus jutges, els seus militars, els seus guàrdies civils, la seva policia, els seus intel•lectuals, els seus mitjans de comunicació… estan enrabiats, enfurismats… es pugen per les parets, se’ls regira la bilis, surten de polleguera, treuen foc pels queixals i demanen tornar a la seva Espanya, la de charanga i pandereta, la del NO-DO, l’Espanya en blanc i negre.

L’España que bosteza… L’interior del PSOE és un conflicte permanent entre la vella guàrdia i els barons enfrontats obertament a Sánchez i els seus partidaris. Sánchez haurà d’intentar governar una Espanya ingovernable. L’Estat es debilita cada vegada més.

Compartim l’opinió del periodista Tatxo Benet de Mediapro que ha escrit:

Només per aquest clima de “guerra civil” (entre cometes) en el que a partir d’ara viurà Madrid, paga la pena l’acord que Puigdemont ha estat capaç d’arrancar. La divisió de l’estat aflebeix el mateix estat i deixa Catalunya en una posició idònia per arrencar drets que mai hauria d’haver perdut. La classe política espanyola en aquests moments està “groggy” i en mans de les faccions mes ultres i radicals. Espero que els nostres polítics sàpiguen aprofitar l’avantatge que acaben d’obtenir…

Jaume Marfany Segalés
President de la CAL – www.cal.cat
24-11-2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)