Comunicat d’Òmnium Cultural davant la proposta de Llei Orgànica d’Amnistia, registrada al Congrés dels Diputats el 13 de novembre de 2023

 1.  Celebrem la conquesta dels amplíssims sectors de la societat catalana que han treballat per assolir l’amnistia com a resposta política, col·lectiva i democràtica a la repressió derivada del procés d’autodeterminació de Catalunya. Tres anys després d’acompanyar amb 200.000 signatures una Proposició de Llei d’Amnistia que va ser rebutjada a tràmit pel Congrés, la perseverança dels agents polítics, cívics i socials, l’ha fet possible.

2.  Considerem que l’amnistia ens reafirma i ens dona la raó: ni votar ni exercir drets fonamentals com el dret a la protesta és delicte. I, per tant, com sempre hem dit, és un punt de partida per afrontar la resolució democràtica del conflicte polític, a través de l’exercici de l’autodeterminació.

3.  Reiterem que la llei d’amnistia que finalment aprovi el Congrés dels Diputats no pot excloure ningú. Esperem que, en la tramitació parlamentària, es pugui esmenar alguna ambigüitat que encara revela el text actual, i alhora, es garanteixi que, en l’aplicació de la llei, el marge interpretatiu dels jutges quedi clarament restringit.

4.  Constatem que fins que la llei no estigui aprovada, els procediments judicials i,  per tant, la repressió seguiran el seu curs. A més, també considerem que haurien de trobar-se vies de reparació per als represaliats en causes administratives i comptables, a les víctimes de la violència policial de l’1 d’octubre, víctimes d’infiltracions policials o d’escoltes telefòniques.

5.  Considerem que la llei té camí per recórrer políticament i jurídicament. Per això, instem a les forces polítiques a aprofitar la fase d’esmenes.

Per tot això, anunciem que des d’Òmnium Cultural vetllarem, amb tots els nostres recursos, per fiscalitzar l’aplicació de la llei i per acompanyar a totes les persones represaliades i posar-nos a la seva disposició. També, que continuarem treballant per acabar amb la impunitat de la violència policial de l’1-O de 2017, actuant com a acusació popular en tots els casos.

Per últim, volem deixar clar que el conflicte polític continua viu i que la seva resolució democràtica passa inevitablement per l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Òmnium Cultural
14.11.2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

La xacra

Hi ha, entre l’independentisme més irredempt, un sector obertament antipartits o, pitjor encara, antipolítica, que sosté que amb l’actual sistema pretesament democràtic mai no avançarem en la proclamació efectiva de la independència. A la Marxa de Torxes no ho havíem estat mai, antipolítica, tot i reconèixer les limitacions del joc de partits que ens tenalla.

Mica en mica, però, hem de reconèixer que el sistema de partits nascut del franquisme ha acabat podrint el sistema democràtic fins a extrems impensables. La gestió política ha passat a segon terme davant el manteniment del poder.

Tots ens hem cansat de blasmar ERC per la impressió que la seves giragonses ideològiques responien més a la necessitat de mantenir els (diuen) 4000 càrrecs que no pas a la realització d’un programa polític. Però no són pas sols en aquesta perversió democràtica: no hi ha cap partit que en major o menor mesura no visqui de la menjadora. Maliciosament sempre s’ha dit que els partits són grans agències de col•locació. Potser no era tan maliciosa la dita.

Tot plegat és un peix que es mossega la cua, un joc pervers que no té final: els partits volen el poder per col•locar les seves peces en càrrecs estratègics que, alhora, fan el que calgui no pel bé comú, sinó per aconseguir de guanyar les properes eleccions i seguir tenint el poder per col•locar les seves peces en càrrecs estratègics que… ja veieu la roda del hàmster. I els ciutadans només ens ho podem mirar amb indignació primer i amb desgana al final perquè, és clar, les lleis que podrien posar-hi remei les haurien de fer els mateixos partits que se n’aprofiten. AIxò ja no és posar el llop a vigilar el remat, és que el remat és de llops!

La perversió més immoral, més descarnada, més impúdica és l’actual negociació per a investir al govern espanyol el PSOE. El senyor Sànchez, per mantenir-se al poder, és capaç d’acceptar que la terra és plana i quedar-se tan ample. Potser, com denunciava fa poc Vilaweb, es deu a què el govern espanyol proporciona al PSOE 50.000 càrrecs que un cop perdudes alcaldies, diputacions i governs autonòmics són les darreres quotes de poder que li resten. Sense el govern d’Espanya, el PSOE és mort. Per això ara els que van propiciar el 155, els que han alentat el 25% de català a les escoles, els qui publicaven les inversions en rodalies a El Jueves, els qui no volien ni sentir parlar del ‘prófugo de la justícia’ ara s’hi reuneixen sota una imatge de l’u d’octubre. Veure per creure!

Potser sí que d’aquesta extrema debilitat en podem treure algun avantatge però ¿quina confiança et pot oferir un personatge d’aquesta mena? Quines garanties te’n pots creure? Quina transferència et pot donar que demà ell mateix o el PP de torn no et prengui de nou? I quina confiança et poden donar els nostres masovers? No és tot plegat una apel•lació a una nova abstenció clamorosa?

Investir o no investir. Aquesta és la qüestió. I té una resposta molt fàcil: l’única investidura
que ens val és la del president de la república catalana. Tota la resta és jugar al joc que
Espanya ens vol fer jugar, és colonialisme desvergonyit, és deixar que els encarregats
panxamples se’ns pixin a la boca mentre ens acusen de nosurrendistes i d’hiperventilats.
Doncs sí, val més ser un hiperventilat que un traïdor.

Que els investeixi sa mare!

Comissió 11 de setembre del Penedès
03.11.2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Comparar pomes amb peres

Resulta curiós,si mes no, que quan la Universitat de Barcelona ha anunciat que en les seves comunicacions tornaran a fer servir el masculí com a genèric, després d’un temps de fer servir l’anomenat llenguatge inclusiu, i que l’IEC,la màxima autoritat lingüística del país, hagi refusat aquest “nou” llenguatge, doncs, ara, la regidoria d’Igualtat de l’Ajuntament de Vilafranca, ha presentat la nova Guia del Llenguatge inclusiu per evitar, diuen, discriminacions i la invisibilització de les dones i de les persones no binàries.

És ben cert que hi ha dos tipus de persones al món que hi entenen de tot: els tertulians habituals i els polítics. Es poden comptar amb els dits de la ma els professionals de les llengües del món, siguinfilòlegs, lingüistes o sociolingüistes, que defensin aquesta teoria inventada que confon el gènere gramatical amb el sexe.

Els defensors del llenguatge, abans dit no sexista i ara inclusiu, argumenten que el gènere masculí és per als homes o els mascles i el femení per a les dones o les femelles. Carme Junyent els deia: “què passa, doncs, quan diem la pantera o la girafa? Aquí ningú pensa que també hi ha mascles ni a ningú se li acudiria crear un masculí per a tots aquests animals en què el gènere no marcat, l’inclusiu, és el femení”.

Alerta també amb el contingut semàntic dels respectius gèneres: No és el mateix el cortesà que la cortesana. Ni el sacerdot que la sacerdotessa. Ni un gat vell que una gata vella. Ni un minyó que una minyona. Ni el majordom que la majordoma. L’infant o la infanta. Home públic o dona pública…

Si som estrictes i apliquem el desdoblament en tots els casos, ens podríem trobar amb construccions insòlites com “el pilot d’avió i la pilota d’avió” “el cònsol i la consola”, “l’alt càrrec i l’alta càrrega”… O potser aquí ens dirien que no cal el desdoblament i que ja ens val el substantiu invariable… que és el masculí? Contradicció darrera contradicció.
El fet del gènere gramatical influeix en el fet que una societat sigui més o menys masclista, més o menys patriarcal o que invisibilitzi més o menys les dones?

Tots estaríem d’acord a dir que les actituds masclistes i patriarcals són un fet universal. No hi ha societats en què el masclisme hagi desaparegut de la faç de la terra. L’anglès és una llengua que només té el gènere neutre. No hi ha masculí ni femení. No hi ha masclisme als països que tenen l’anglès com a llengua pròpia? La dona és tan visible com l’home en aquests països? No hi ha discriminació per raó de sexe?

Segons Carme Junyent, en el món hi ha tres llengües que tenen el femení com a genèric. Sabem, també, que no arriben ni al 15% les llengües del món que, com la nostra, tenen gènere gramatical (masculí, femení, neutre). La gran majoria de llengües del món, des del basc fins al japonès, no tenen gènere.

Les preguntes són: Els països que tenen el femení com a genèric, han desterrat el masclisme de la seva societat? Les actituds masclistes només imperen en un 15% dels països del món? Hi ha un 85% de societats on el masclisme ha desaparegut o s’ha reduït a la mínima expressió?

Aquests que sabeu i sou experts en tot, si us plau, deixeu tranquil•la llengua que prou problemes té. No s’inventeu nous prejudicis sobre les diferents i diverses formes de comunicar-nos que tenim els humans. No feu com Carles V que deia que l’espanyol serveix per parlar amb Déu, l’italià amb les dones, el francès amb els soldats i l’alemany amb el cavall. No feu com Bertrand Barère de Vieuzac, que va inspirar un informe a favor de la imposició del francès a la França postrevolucionària (“El federalisme i la superstició parlen baix bretó; l’emigració i l’odi a la República parlen alemany; la contrarevolució parla italià, i el fanatisme parla basc”). No feu com en Vargas Llosa que parlava de la “intel•ligència del francès i del “bronco vigor de la llengua castellana”. Si us plau , deixeu les llengües, deixeu el català, en pau.

Jaume Marfany Segalés
President de la CAL – www.cal.cat
27-10-2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Amnistia,
posició de la Plataforma de Suport a
Adrian Sas

La crisi del règim és tan profunda que ni després d’haver intentat que s’estengui el pànic agitant als hooligans de VOX, han aconseguit treure uns resultats que permetin formar Govern. El panorama polític es tan crític que el PSOE ha d’obtenir el suport o l’abstenció de Junts i ERC per tornar a formar Govern.

L’objectiu d’aquest article és explicar la nostra posició respecte l’amnistia que, a dia d’avui, s’està proposant.

Abans d’entrar a valorar les propostes que planteja Junts, convé fixar aquí què és l’amnistia total que les nostres organitzacions fa tants anys que reivindiquen.

L’amnistia total suposa l’alliberació de tots els presos polítics antifeixistes i el sobreseïment de totes les causes judicials obertes per qüestions polítiques contra els antifeixistes i demòcrates en general, sense fer distincions en els mitjans de lluita emprats. Tot això, sense que cap pres ni cap encausat hagi de renunciar o penedir-se de la seva lluita.

Perquè l’amnistia total sigui realment efectiva, ha d’anar acompanyada d’un altra sèrie de mesures que podem resumir en un reconeixement real dels drets i llibertats democràtiques que ara ens neguen sistemàticament.

Sense el reconeixement d’aquests drets i llibertats, que són les raons que han empès i continuen empenyent a milers d’antifeixistes, independentistes i demòcrates en general a lluitar als carrers amb tots els mitjans que tenen al seu abast, aquesta mesura es limitaria a treure els presos polítics de la presó per una porta mentre que l’endemà, quan haguessin reprès la seva lluita, haguessin de tornar a entrar. És per això, que la lluita per l’amnistia total sempre ha d’anar lligada a la lluita per uns veritables drets i llibertats. Fins que no aconseguim la totalitat d’aquestes exigències, les organitzacions antirepressives no podrem deixar de lluitar.

Encara que és l’Estat qui concedeix l’amnistia total, no suposa una mesura de gràcia en cap cas. A diferència dels indults, que sí que requereixen el penediment previ dels condemnats, l’amnistia total no està mai condicionada a la claudicació ni al penediment. És una reivindicació històrica dels moviments antirepressius que s’ha arrencat als diferents estats amb la força de les masses populars organitzades al marge i mitjançant la seva lluita incansable al carrer.

Com es pot veure, l’amnistia que les nostres organitzacions estan exigint està molt lluny de ser un simple punt i a part o una mesura de gràcia suplicada a l’Estat, com es vol vendre des de determinats sectors. En contraposició a això, l’amnistia que s’està proposant des de Junts és una amnistia parcial, que no sols és parcial per circumscriure’s exclusivament al marc català, deixant enrere a totes les persones que han lluitat pel dret a l’autodeterminació fora de Catalunya, sinó que ni tan sols dins d’aquesta afectaria la totalitat de represaliats i presos polítics.

Quedarien exclosos d’aquesta amnistia els centenars de procediments judicials per lluitar pel dret a un habitatge, els represaliats en diferents manifestacions que no estan lligades al Procés, així com també deixaria entre reixes a molts presos polítics. Són centenars d’exemples que podríem posar i la llista
no s’acabaria.

Respecte a l’amnistia que proposa Junts, els portaveus del règim espanyol ja estan apuntant al fet que sí que se’n podria negociar una que vagi més enllà dels líders independentistes, però que del dret d’autodeterminació ni parlar-ne.

Això significa que, en cas d’aconseguir-se aquesta hipotètica amnistia que abarcaría els 4000 represaliats que van sorgir a Catalunya arran del Procés, com que continuaria sense reconèixer el dret a l’autodeterminació, l’endemà hi tornarien a haver milers de represaliats més per lluitar per aquest dret que ens neguen. Òbviament, el sobreseïment de les causes obertes als nostres companys i companyes serà un motiu d’alegria per a qualsevol organització Antirepressiva, sempre i quan no impliqui que hagin de renunciar a les seves lluites. No obstant això, hem de tenir clar que aquesta mesura no resol el problema repressiu de fons que existeix i, per tant, haurem de continuar sortint als carrers per exigir el reconeixement real dels nostres drets i llibertats democràtiques, així com l’amnistia total per a tots els presos i represaliats de tot l’Estat. En els últims dies, hem pogut veure als mitjans de comunicació com Sumar es planteja incloure en aquesta hipotètica amnistia als policies que van ser denunciats per la brutalitat emprada en el marc de l’1 d’octubre i les mobilitzacions posteriors.

Rebutgem de ple qualsevol mena d’equiparació que es pugui fer entre les persones que van ser i són agredides per sortir als carrers a defensar els nostres drets i llibertats i els mercenaris que perpetuen aquestes agressions amb l’objectiu de continuar sostenint la dominació feixista.

Aquest tipus de martingales i cortines de fum no han d’enganyar-nos. Els policies, que no són més que gossos de presa de l’oligarquia espanyola, no seran castigats. En el millor dels casos, acabaria en una condemna simbòlica, que no comportaria conseqüències reals. Ells no necessiten cap amnistia per gaudir de total impunitat.

Per últim, tampoc hem d’enganyar-nos per l’escenificació que està duent a terme Junts, que es volen vendre (sobretot de cara a les pròximes eleccions a la Generalitat) com a veritables defensors del poble català, quan han demostrat, com els seus socis d’ERC, que només són fidels als seus interessos
econòmics. Si Junts es veu obligat a negociar amb l’Estat en els termes que ho està fent (al menys per ara), és per la gran pressió que s’ha estat exercint als carrers. Les diferents mobilitzacions en solidaritat amb els represaliats, l’exigència de l’amnistia cada vegada més present al moviment popular, així com l’abstenció creixent a Catalunya, han fet que els dirigents de Junts hagin d’elevar una mica el nivell d’exigència a l’Estat, si volen tenir l’oportunitat de rascar alguna cosa de cara a les properes eleccions a la Generalitat. No tenim cap dubte que sense aquesta pressió als carrers podrien haver firmat fa temps un acord per salvar-se únicament ells i no estaríem parlant de res de tot això.

Per aquest motiu, al marge de quins siguin els resultats finals d’aquestes negociacions, hem d’extreure diverses conclusions de tot el que està passant:

1. Que un moviment popular unit i organitzat de manera independent, amb incansable lluita al carrer, sí que podria ser capaç d’aconseguir l’amnistia que tant anhelem, per això hem de dirigir tots els nostres esforços en aquest sentit.

2. Que el dret a l’autodeterminació és una qüestió vertebral per a l’Estat i que no es planteja en cap moment obrir aquesta escletxa. Per això, l’única via per assolir aquest dret, així com tota la resta de drets i llibertats polítiques que se’ns neguen a les masses populars de l’Estat espanyol, és unir-nos amb la resta de companys i companyes de l’Estat per acabar amb la dominació feixista que patim i llavors sí, poder exigir el reconeixement de tots els nostres drets i llibertats.

En definitiva, si realment volem acabar amb la repressió a l’Estat espanyol hem de continuar enfortint l’organització antirepressiva, hem d’unir-nos i no podem deixar-nos enganyar per amnisties parcials. No podem baixar la bandera de la resistència fins que no hi hagi ni un encausat, ni un sol pres polític i fins que no obtinguem el veritable reconeixement dels nostres drets i llibertats democràtiques.

I tot això només ho aconseguirem units, organitzats al marge de les institucions parlamentàries i amb lluita als carrers.

Plataforma de Suport a Adrian Sas
06.10.2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

1979 – 2023

 Fa unes setmanes ens deixava l’amiga i mestra Carme Junyent. El seu mestratge, no tan sols lingüístic, ens ha acompanyat tots aquests anys. Gràcies a ella, aviat en farà vint-i-cinc que alguns vilafranquins vam començar a alertar que la situació del català no era bona. També és en part gràcies a la Carme que el 10, 13 i 17 d’octubre dedicarem el REPENSEM-NOS d’enguany a cercar-hi solucions.

Però les alertes no van saltar del no res, fa 25 anys, sinó d’una preocupació molt més antiga. Avui sembla que fa dos dies que maldem per conscienciar els catalans de la necessitat de salvar la llengua, però el “dolor de llengua” que deia l’Enric Larreula, ve de lluny.

l llunyà 1979, sis professors universitaris van publicar el text “Una nació sense estat, un poble sense llengua” que es coneix com el Manifest dels Marges. Allà ja s’hi deien coses com aquestes:

 “Si durant la dictadura, hom podia atribuir les causes del ràpid deteriorament de la llengua catalana a la política repressora del règim -al temps que hom confiava ingènuament en un no menys ràpid redreçament tan aviat com s’aconseguís d’acabar amb la barbàrie feixista-, a hores d’ara, tres anys llargs després de la fi nominal del franquisme, en vista de quines han estat i no han estat les mesures empreses fins al present per tal de reparar la llengua i la cultura catalanes dels greus danys que li han estat infligits, i en vista també de les perspectives existents en aquest sentit de cara al futur immediat, és de constatar: en primer lloc, com els actuals responsables de saldar efectivament el règim anterior i de bastir-ne un de nou negligeixen o entrebanquen amb concessions distractives la inqüestionable i més que mai urgent necessitat de procedir a normalitzar l’ús de la llengua catalana per assegurar-li un tractament prioritari i restituir-la, així, de facto, en la seva inalienable condició de llengua nacional de Catalunya; en segon lloc, el ple restabliment de la llengua catalana i la seva igualitària equiparació funcional i ideològica amb l’espanyola no tan sols ha de resultar de la prèvia i imprescindible creació d’uns marcs institucionals polítics i culturals que permetin l’autorealització lingüística, sinó també de la mateixa capacitat de resposta de la societat catalana per precipitar una dinàmica autòctona d’expressió lingüísticocultural que, tot fent front als condicionaments que l’afecten, reïxi a imposar-se normalment a tot el conjunt de l’actual societat catalana en virtut de llur qualitat intrínseca i vàlida pertinença.”

I conclou el manifest, premonitòriament, fa quaranta-quatre anys!

“De tota la present anàlisi, no se’n poden extreure sinó preguntes, formulades, això sí, amb un to malèvol i amarg. Preguntes del tipus de com ha de ser possible -i ho ha de ser-, en aquesta avançada segona meitat del segle xx, d’aconseguir que perduri i es desenvolupi la llengua i, per tant, la cultura, d’una nació mancada d’estat; de com pot resoldre’s el dilema d’integrar una part d’una població, que, tot i residir-hi, no ha assumit encara la realitat nacional catalana; de com, en definitiva, endegar, sense uns suports polítics efectius i, per tant, sense una vida pública autènticament catalana a tots els nivells, un procés lingüístico-cultural prou extens i competent com perquè justifiqui l’existència viva d’aquesta llengua, en virtut de les seves realitzacions presents i no de les d’un passat massa transcendentalitzat.”

No, Carme, no abandonarem la lluita. El teu llegat perdurarà en la nostra fermesa. Per tu i per tants catalans que ens han deixat sense poder veure aquesta nació lliure i la seva llengua restituïda.
Us ho devem.

Comissió 11 de setembre del Penedès
15.09.2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Algú algun dia …

L’11 de setembre els vaig tornar a veure…

Es lleven ben d’hora. Sempre són els primers d’arribar al lloc perquè són els que ho han de preparar tot. S’ajunten en grups i reben les darreres instruccions.  Es col·loquen una armilla de color ben viu i, si és un dia com avui, una gorra perquè hauran de passar motles hores a ple sol.

Cal preparar-ho tot. Banderes, pancartes, domassos, tanques, carpes, cadires… el que calgui.

Quan la gent comença a arribar ells ja són cadascun al seu lloc. Tranquils, amables, gairebé tots amb un somriure còmplice als llavis, atenen la gent, donen indicacions, situen tothom al seu lloc. Amatents, vigilen que tot surti bé.

Quan acaba l’acte, la gent marxa cap a casa… Ells encara tenen feina. Cal recollir tot allò que han muntat a primera hora. Quan l’espai de l’acte ja s’ha buidat de gent, encara els podreu veure amunt i avall per deixar-ho tot com ho han trobat. Avui dinaran o soparan tard.

He tingut l’honor de conèixer-ne molts. Els he vist de totes maneres i en totes les situacions possibles. En paradetes, en actes, en sopars… En manifestacions, en concentracions… Repartint fulls, parlant amb la gent… ordenant, coordinant, vigilant, muntant, desmuntant…Els he vist de bon matí, quan el sol tot just comença a albirar-se i els he vist a plena nit. Els he vist amb fred i amb calor. Sota la pluja i sota un sol de justícia.

Fa molts anys que els veig. Són gent normal, com tu i com jo, però semblen fets d’una altra fusta. Són incansables, incombustibles, resistents, magnífics, extraordinaris.

Són la meva gent. Son els voluntaris…

Algú, algun dia, d’alguna manera, els reconeixerà públicament tot el que han fet, tot el que fan, tot el que faran…

.Jaume Marfany Segalés
President de la CAL – www.cal.cat
15-09-2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Morir-se en català

Carme Junyent i Figueras
4-2-1955 – 3-9-2023

https://www.vilaweb.cat/noticies/morir-se-en-catala-carme-junyent/

Carme Junyent va escriure aquest article els darrers dies de la seva vida. Tal com ens va demanar, el publiquem després de la seva mort.

Durant molts anys he parlat de la creixent dificultat de ser atès en català els últims dies de la vida. Els darrers anys hem vist com persones grans no es podien adreçar en català als seus cuidadors. L’atenció als CAP i als hospitals en català no sempre està garantida. Aquest és un dels àmbits on l’administració sí que té alguna cosa a dir, perquè hauria de garantir els drets dels catalans a ser atesos en la seva llengua a casa seva. De fet, aquest és un dels casos en què el futur del català no depèn precisament de nosaltres.

Ara que m’hi trobo jo, voldria fer alguna reflexió sobre la meva experiència. En els centres hospitalaris són freqüents les converses bilingües; jo no canvio de llengua i ells tampoc. Però també és cert que molts professionals dels orígens més diversos m’han atès en català. En un cas em vaig trobar una infermera que em va dir que feia poc que era aquí. Jo li vaig dir que no es preocupés, que jo li ensenyaria el català, i la relació va ser prou fluida. En un moment de crisi, però, en què em va haver d’atendre, jo m’hi vaig adreçar en català i ella em va escridassar dient-me que li parlés en espanyol. Insisteixo en el fet que era un moment de crisi, però quan em va dir aquestes paraules vaig reviure totes les humiliacions que he viscut pel fet de parlar en català. És això el que s’hauria d’evitar: que en un moment tan delicat de la vida s’hi afegissin records negatius que no hi ajuden gens.

Crec que els professionals de la medicina, i molt especialment els seus formadors, haurien de tenir clar que la llengua forma part del tractament. Naturalment, si anem a tractar-nos als Estats Units o a Alemanya no esperarem que ens atenguin en català. Però a casa nostra és el mínim que podem esperar.

Quan vam començar la visita dels PADES (programa d’atenció domiciliària i equips de suport), el metge que m’atenia parlava en castellà i jo, com sempre, li responia en català. Al cap de no gaire, ell es va adonar que jo encara parlava en català, i com que no li devia haver passat mai, em va demanar si tenia cap problema per parlar en castellà. Crec que ell pensava que no sabia parlar castellà; li vaig dir que sí, que en tenia un, de problema, per parlar el castellà. El meu problema, li vaig dir, és que tota la vida he lluitat perquè la gent es pogués morir en català i ara que em tocava a mi he de ser conseqüent.

Li vaig explicar que la meva especialitat eren les llengües amenaçades i també que creia que ell ajudaria molt els seus pacients si en aquest moment tan especial de la vida es podien continuar expressant en la seva llengua. Ell em va dir que no tenia cap problema que jo parlés en català, i vam continuar amb una conversa bilingüe amb algun entrebanc que resolia la infermera. Quan va marxar, li vaig regalar un exemplar del meu llibre El futur del català depèn de tu. Insisteixo en el fet que tota la comunicació va ser cordial i que no hi va haver cap tensió. Si les coses no canvien, encara compto que em podré morir en català.

Aquestes anècdotes m’han fet reflexionar sobre la quantitat de persones del món que a l’hora de morir no es poden expressar en la llengua que els van transmetre. Això generalment és resultat de l’imperialisme lingüístic i també de la seva part aparentment més innòcua, que és aquella que ens fa creure que a un estat li correspon una llengua, sense tenir en compte que això ignora la major part dels habitants de molts països. Tinguem present que els estats monolingües són molt rars, i que arreu del món hi ha gent que té com a primera llengua una que no és l’oficial.

A l’Argentina, per exemple, hi ha parlants de diferents llengües originàries com ara el wichí, el qom i altres, els parlants de les quals segurament ja no compten ser tractats per la sanitat pública. Tants llocs del món on organismes com ara Metges sense Fronteres o la Creu Roja tenen com a llengües oficials l’anglès o el francès i ni es plantegen tractar en les llengües locals. Els exemples són múltiples i ni jo mateixa m’atreviria a proposar una solució, però sí que crec que nosaltres com a catalanoparlants tenim la responsabilitat de garantir que tots puguem ser atesos en la nostra llengua.

El doctor Gustavo Tolchinski m’ha aconsellat que no malgasti energies en estímuls externs. Difícil. En un dels ingressos em trobo que és la metgessa la qui em demana que li parli en castellà, i jo li pregunto si no la preocupa que no em pugui morir en català. Ella em diu que és per atendre’m millor. Aquí surt la primera reflexió ètica: quina llengua s’ha d’emprar preferentment, la del pacient o la del metge? Després m’atén una metgessa italiana que em diu que li agrada sentir el català. Fem un diàleg català-italià i no hi ha cap problema.

Un dia que he d’anar a urgències, em trobo de tot. Moltes converses bilingües amb els infermers, zeladors i altre personal. Però hi ha un moment certament excepcional. Algú pateix una aturada cardíaca i veig com tot el personal es mobilitza com si fos un sol home. L’única paraula que sento en castellà és “paro”, que més aviat sembla una consigna més que un avís d’una aturada.

Potser el fet més sorprenent és quan rebo la nova visita del PADES després de la meva conversa sobre la lluita per la llengua. La infermera em diu que haurem de fer la visita en castellà i és el mateix metge qui diu que no, que la farà en català. Ell està certament més passiu, però no hi ha cap problema pel que fa a la llengua.

A urgències quan cau el dia hi ha una nova aturada cardíaca. Quan tot s’acaba, la infermera fa córrer la cortina i diu: “Descansa en pau, bonica.”

Conec casos de persones molt significades en el món de la llengua a casa nostra que no han pogut morir en català. A ells i a tots els altres els devem aquest compromís per no deixar-los desemparats en els moments decisius i que puguin viure la seva experiència final de la mateixa manera que van viure la primera. Tal com va fer la Coloma al camp de Ravensbrück amb la seva companya Carme, com canta Marina Rossell:

“Així jo no vull morir,
lluny dels cels i les arbredes.”
La Coloma, que la sent,
a poc a poc s’hi arrossega.
Diu, mentre l’estreny ben fort,
dolços mots a cau d’orella.

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)